dilluns, 1 de setembre de 2014

Somni nº6 - Part 2: El que m'esperava darrere la porta

Travesso el llindar de la porta sense respirar, mirant en totes direccions i aixecant l’arma com a mesura de prevenció. Estic en un sala molt espaiosa i luxosa. A l’esquerra, a prop de la porta, hi ha una taula de menjador gran amb una làmpada de cristall a sobre. A la parets pengen quadres de diferents etapes de la història de l’art entre enormes prestatgeries plenes de llibres amb cobertes de pell. A la dreta hi ha una sala d’estar. Les dues estances no estan separades per parets sinó que el terra és de nivells i fa que es delimitin molt entre elles. Em fixo millor en la sala d’estar. Hi ha uns grans finestrals que donen a la mar moguda i al cel gris. Uns sofàs grans i moderns que semblen per estrenar i una butaca que sembla de disseny amb un peu giratori. Mira cap a la finestra. Davant dels sofàs hi ha una xemeneia moderna i escèptica. Està encesa, però la fredor dels materials i els colors que la componen rebaixen qualsevol calidesa que pugui transmetre.

Em decideixo a travessar l’estança quan, de cop, la butaca és gira i una cara que em conec molt bé se’m queda mirant amb expressió triomfal. De seguida l’apunto amb l’arma:

-        Quiet! No et pensis que no l’utilitzaré si fa falta! –dic sense pensar, amb la veu trencada per la por-
-        Núria! Quina sorpresa més agradable! Em vens a detenir?- la seva veu en canvi sona terroríficament plàcida i calmada. Té una cosa allargada i metàl·lica entre les mans, i juga amb ella passant-se-la d’una mà a l’altra- Què mona que ets.

Miro de calmar els nervis.
-        Sí. Vinc a detenir-te. I penso fer el que calgui per complir el que m’han ordenat.
-        Rendeix-te.- la seva expressió canvia a, senzillament, inexpressiva. De la mateixa manera que el to que empra. Totalment neutre.-
-        És que no has escoltat el que he dit?- espeto enfurismada.- S’ha acabat. El que es rendirà seràs tu.
-        De debò que ets adorable...- somriu amb malícia- T’ho repetiré. Rendeix-te. Jo la tinc més gran.
Què? Que ell la té més gran? Què coi? No ho entenc. I se’m nota a la cara perquè ell es comença a riure.

-        Mira que ets malpensada eh... Amb la cara tant dolça i innocent que tens... Com pots tenir una ment tant bruta?- torna a somriure i s’aixeca.
Ara entenc a què es referia. L’objecte metàl·lic amb el que jugava és una pistola. I bastant més avançada i gran que la meva. Estic segura que la meva pràcticament peça de museu tardaria el doble en disparar que una arma tant sofisticada com aquella... I ja no parlem de la precisió de la seva i de la meva mala punteria. Empasso saliva i em quedo mirant fixament l’arma mentre, sense adonar-me, retrocedeixo un pas.

-        Sí. Fas bé en tenir por.- avança un pas mentre jo el retrocedeixo- El que t’han donat a tu sembla una joguina comparada amb la meva.
Però segueixo sense poder dir res. Intento pensar una manera de sortir d’aquí però estic atrapada. Tinc la porta a prop, però a la vegada lluny perquè qualsevol moviment brusc podria suposar la meva mort. Merda.

Ell segueix avançant i jo retrocedint, fins que la meva esquena topa amb la paret i em sobresalto ofegant un crit de l’ensurt. Deixa anar una rialla forta i greu que manca d’humor. És més aviat sàdica. Agafo aire i el miro directament als ulls. Als pocs segons la distància que ens separa s’acota fins a ser pràcticament inexistent. El meu pit cada cop puja i baixa més accelerat, em falta l’aire. Mentrestant, somriu amb aire de suficiència. Inspecciona la meva cara i respira tant a prop meu que m’exhala l’alè al coll i fa ballar els cabells negres despentinats que se m’han sortit de darrere l’orella. Se m’estan posant els nervis a flor de pell.

-        Això ja no ho necessitaràs- em treu l’arma, la descarrega i es guarda la munició a la butxaca de davant dels pantalons, fregant amb la seva mà la part baixa del meu estómac per culpa de l’escassa separació. Deixa l’arma encara més inútil que abans sobre la taula sense treure’m l’ull de sobre i, quan torna a apropar el seu cos, retalla encara més les distàncies que abans.
-        I què passa ara?- dic amb un fil de veu, que no sembla meva, pràcticament sense pensar.-
-        Bona pregunta...- respon mirant-me els llavis- Ara podrien passar moltes coses. De fet, les possibilitats podrien ser infinites.
-        Què...?- la por se m’estén per tot el cos.-
-        Saps? Tens uns llavis molt bonics- empasso saliva, entreobro una mica la boca per respirar millor i miro els seus mentre somriu ensenyant una dentadura perfecta- Sí. Definitivament podrien passar moltes coses... Però no és moment de provar certes habilitats que m’agradaria saber si tens.
-        Com?- exclamo obrint molt els ulls-
-        De debò vols saber a què em refereixo?- i torna a somriure amb malícia.-
-        No.- aparto la vista a un costat-
-        Com vulguis. Ja ho esbrinaràs més endavant.
-        No.- responc mirant-lo als ulls amb ràbia.-
-        Oi tant que sí... Maca, no estàs en posició de negociar.
-        Deixa’m!- crido amb les forces que m’ha donat l’adrenalina per la por i intento separar el cos de la paret amb rapidesa. La porta està a tant sols dos metres de mi. És ara o mai.

L’empento amb tota la força que tinc intentant aconseguir que perdi l’equilibri o que almenys la sorpresa endarrereixi els seus moviments. El deixo de mirar i corro com un llamp cap a la porta. I just quan abaixo el pany i estiro, una bala freda com la neu em dóna a l’avantbraç. Crido del dolor agonitzant que em corroeix la pell, la musculatura i l’os i la sang comença a rajar sense fre. Vacil·lo uns instants. La ment se’m queda en blanc i només aconsegueix formular un pensament “Moriré. Moriré aquí mateix”. Entreobro els ulls que havia tancat amb força pel mal i veig la seva figura apropant-se a mi. I no m’ho penso més. La porta ja està oberta i surto corrents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada