divendres, 19 de setembre de 2014

Projecte de novel·la nº3 - Capítol 1

-        He dit que no i és que no.
-        Però mama digues-me almenys per què no!- vaig exclamar furiosa.
-        Doncs perquè no.

L’agudesa dels arguments de la mare em feien venir ganes de tirar tot el que podia trobar pel meu pas per terra. M’estava obligant a abandonar la vida perfecta que havia tingut durant setze anys mudant-me i canviant de país, i l’únic argument que em donava quan li suplicava per quedar-m’hi amb el pare era “perquè no”. Doncs ja veus tu què bé...

Em dic Jade, tinc setze anys i en dos dies marxaria de l’agradable Costa Brava per anar-me’n a viure amb la meva mare a Dublín... De temperatures agradables i temps estable a les quatre estacions en un sol dia i cel encapotat les vint-i-quatre hores...

Per què? Si fos la meva mare diria “perquè sí”. Però el cas és que la seva feina ho requereix, més o menys. Treballa en una empresa de màrqueting irlandesa, perquè en el fons ella és d’allà, i quan li van assignar un lloc de treball a Barcelona va conèixer el pare. Així fins poder treballar a distància des de casa i podent anar a viure a la Costa Brava.

Ara que els pares s’han separat a la mare li va millor que mai tornar al seu país d’origen per sentir-se prop del que havia estat anteriorment la seva llar. I quan li van oferir l’ascens a directora de sucursals no va rumiar-s’ho dos cops... No va pensar en les conseqüències que pot tenir arrossegar amb ella una adolescent perfectament adaptada en el seu país i obligar-la a deixar de veure al seu pare?

-        Mama no és just. Si no em dónes una bona raó per no quedar-me amb el pare ho faré igualment.

La mare va fer cara d’acceptar el desafiament, però de seguida va canviar d’expressió i em va dir:

-        Perquè el teu pare pot ser que també el traslladin a Irlanda. Ho va sol·licitar. El que passa és que segurament l’enviarien a l’altre punta de l’illa, a Galway, i per això no t’ha dit res Jade.

No m’ho podia creure... Els ulls se m’emplenaven de llàgrimes. Llàgrimes de ràbia. El pare m’havia traït. No s’ho havia amagat per no estar segur. Aquest no és l’estil del pare. S’ho havia amagat per por a què li diria! Sempre ens havíem aliat contra la mare per tal que no ens arrossegués a tots! I ara que havia sucumbit era massa covard per dir-me que s’havia rendit... Les galtes se’m van encendre amb fúria.

-        Molt bé!- vaig dir amb tota la ira que m’havia vingut de sobte- Si em busques estaré a la meva habitació!

Trenta segons més tard ja estava al pis de dalt donant un cop de porta darrere meu, estirant-me al llit i ofegant un crit amb el coixí contra la meva cara.

Vaig passar-me hores estirada al llit. Plorant de ràbia fins que em vaig adormir. Quan em vaig llevar, fora ja s’havia fet fosc.

Una vibració a la tauleta de nit em va despertar. La pantalla del mòbil s’havia il·luminat. La meva millor amiga em trucava per preguntar com estava i repetint-me per enèsima vegada que la distància no refredaria la nostra relació. “Ja ho sé Núria, ja ho sé”, em venien ganes de contestar-li. Però no podia fer-ho, era l’única persona que em quedava que estava de la meva part. I l’havia de tractar una miqueta millor.

-        Aquí, descarregant nervis i frustracions... Estic bé, no et preocupis. I és clar que la nostra amistat pot superar una mera distància- vaig contestar-li.

Mera? Mera distància? Jade, de debò? Bé, és igual.

-        Me n’alegro que estiguis bé, però en part t’he trucat per proposar-te una idea

Això ja sonava més inèdit que totes les converses d’ànims que m’havien donat en les últimes dues setmanes.

-        M’intrigues! Dispara.- vaig respondre impacient-
-        “D’acord d’acord! Doncs mira, se m’ha acudit que podries escriure un bloc.
-        Un bloc jo? Sobre què?- vaig escriure descol·locada, no m’esperava una proposta com aquella.-
-        Sobre la teva vida! Està agafant prou interès com per descriure-la en un bloc! A més també podries penjar els teus escrits i tal.

Un bloc per desfogar-me de la mare i les seves injustícies i a més a més pels meus escrits... No sonava gens malament.

-        Ei doncs Núria, no em desagrada gens la idea. Però ara mateix estic massa cansada per posar-me a crear un bloc. Ja m’ho miraré més endavant.- vaig dir-li agraïda, però realment molt cansada (tot i haver estat tota la tarda dormint).
-        Ja me n’he ocupat jo de tot. T’he creat el bloc, que per cert he de dir que m’encanta com m’ha quedat el disseny, i he enviat un e-mail a tots els nostres amics i contactes perquè el comencin a seguir.

Ai Déu meu... La Núria sempre fent les coses a l’engròs...

-        Doncs si tantes molèsties t’has pres me’l vaig a mirar ara mateix.- vaig acabar dient a la força per no ferir els seus sentiments.-
-        Què bé! Et passo el correu, la contrasenya i totes les dades ok?
-        Sisi endavant.

Dos segons més tard ja m’havia passat una foto d’un full arrugat i estripat d’alguna llibreta en la que ho havia apuntat tot. Vaig copiar-me les dades i tot seguit vaig veure el nom “El Diari de la Jade”. Era alguna referència de pa sucat amb oli al diari de Noah o m’ho semblava a mi? És que és un dels llibres preferits de la Núria i coneixent-la no m’estranyaria.

Entro al bloc i veig que ja té sis seguidors. S’ha de reconèixer que té molta mà amb el disseny de webs i difusió per les xarxes socials.

M’encanta el disseny del bloc! De fons ha posat una imatge d’una carretera estreta sense trànsit envoltada de camps molt verds. De capçalera una foto d’una noia. Està al costat de la finestra d’un autobús des d’on es veu un bosc frondós, tapant-se la cara amb una guia turística que hi diu “Ireland” a la portada i amb el títol “El Diari de la Jade” a un costat de la foto amb lletres blanques. Ja me’n encarregaria del títol més endavant. En aquell moment li havia d’agrair la feina a la millor amiga del món! Li vaig enviar un missatge, però no me’l va respondre. Se n’hauria anat a sopar.

De fet, és el que hauria d’estar fent jo. Em moria de gana, però no em venia gens de gust trobar-me amb la mare. Vaig continuar una estona més amb el bloc: escrivint una petita introducció sobre perquè m’havia de mudar, on, què trobaria molt a faltar, la ràbia que em feia no haver pogut escollir, donant les gràcies a la Núria pel seu suport i penjant algun dels meus escrits. Un sobre un somni en el que naufragava i anava a parar a una de les meves platges preferides de la Costa Brava, on un noi que m’agradava em trobava i em duia a casa seva... Mare meva espero que no ho llegeixi mai!

La idea que ell trobés el bloc i l’escrit em fa riure. De totes maneres, tampoc sabria que és ell.

Al final em vaig rendir i vaig sortir de l’habitació. Sabia que si em decidia per esperar a que la mare em vingués a buscar, em moriria de gana. Les dos som molt orgulloses...

-        Mama què hi ha de sopar?- vaig dir baixant les escales fins al menjador mentre donava a entendre que em donava per vençuda.
-        Apa mira qui tenim aquí!- exclamava tota victoriosa mentre feia girar el cap bruscament en la meva direcció, fent onejar la seva llarga melena pèl-roja.

Miris la mare per on te la miris, veus que és irlandesa sense cap dubte. Pèl-roja, amb la pell blanca i pigues, ulls verds, gran somriure... L’únic que falla és la suposada hospitalitat que tenen els irlandesos. I bé... Com heu pogut comprovar, la meva mare té bastant de mala llet.

Jo en canvi sóc una barreja del pare i la mare. Tinc els ulls verds (del color del jade, d’aquí el meu nom. També perquè és un nom que tant en català com en anglès s’escriu igual. Però m’agrada més com es pronuncia en anglès. I per cert! Parlo els dos idiomes, però em falta pràctica amb l’anglès). El cabell castany clar i de pell sóc bastant morena. Sóc alta com la mare, però no tinc la seva figura perfecta. Com diu ella tinc més “corbes”.

-        He estat parlant amb la Núria. M’he desfogat...- no fa falta que li digui que m’he desfogat escrivint com de mala mare la veig en un bloc.-
-        Què bé!- m’interrompia-
-        ...per avui.- acabava jo la frase, amb un mig somriure trapella. No penso donar-me per vençuda.-
-        Jade, filla...- deia amb una fugaç expressió de dolor a la cara-
-        Mama...- deia jo teatralitzant.
-        Mira... Sé que aquesta decisió tant sobtada no t’ha assegut gens bé. Però has d’entendre que el pare i jo hem tingut una separació dura. Un canvi d’aires com aquest ens anirà molt bé a tots tres. I qui sap si un temps separats ens ajuda per...
-        No mama ni t’atreveixis!- vaig interrompre-la cridant– ni t’atreveixis a donar-me esperances de que tornareu junts després d’un temps separats!
-        D’acord- va dir sorpresa-
-        Estic enfadada. Molt. M’encanta la vida que tinc aquí i l’hauré de deixar de banda per això. No em puc quedar amb el pare perquè ell també marxa. I no he pogut escollir res de tot el procés. Però em resignaré. No em rendeixo ni molt menys. Passa que queixar-se no serveix de res, hauré de buscar altres maneres...
-        Altres maneres? Jade filla no em facis riure.- i va esclafir en una rialla típica de madrastra de les pel·lícules Disney-


Tu riu mare, tu riu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada