Vestit vermell. Arracades. Penjoll en
forma de cor amb un centre de nacre, el que em va regalar la meva àvia. Tacons. Maquillatge senzill. Vista al front i... Cap
mena d’inseguretat ni vergonya vers el passat.
He madurat. I ell ho veurà. Ho ha de veure. La meva vida ha
estat fantàstica sense ell fins ara i vull que ho vegi. Fardar de l’èxit que he
tingut després de que ell marxés de la meva vida. Que no m’importa el que
pensi!
Sí, ja sé que per ser algú que no m’importa el que pensi,
m’he arreglat molt i estic massa ansiosa per refregar-li per la cara tot el que
he fet fins ara... Però al cap i a la fi, vam ser parella durant dos anys. El
meu primer amor, la persona a qui li vaig fer el primer petó sincer, que li vaig
confiar els meus secrets més íntims, que em va fer sentir com mai ningú m’havia
fet sentir. Aquella sensació que abans no deixava que m’envaís per por a
rebaixar-me d’alguna manera o per por a que em fessin mal, l’amor.
De tota aquesta història fa tot just un any. No entenc
perquè fa cosa d’una setmana, revisant el meu correu electrònic em vaig trobar
amb un correu d’ell, demanant si ens podíem retrobar un cop més. Així, sense
dir per què, com si el temps no hagués passat.
No m’ho esperava. Mai m’ho hagués esperat... Em va costar
molt oblidar-lo. Una de les coses més doloroses que he passat, però també una
de les que més em sento orgullosa d’haver superat. I és per això, que aniré amb
compta. Entraré en aquella sala amb tota la autosuficiència del món. No tornaré
a caure en els seus encants. No em deixaré encisar per la seva mirada penetrant
i juganera, el seu somriure de perles d’orella a orella ni la seva rialla greu
i profunda, però alhora que sona com una perfecte melodia...
Mare meva... Si és que és per això que tinc por... En teoria
l’odio i només parlant d’ell ja se’m cau la baba... Suposo que el fet de que no
fos jo qui decidís trencar la relació ajuda molt.
Era un dia de pluja. Els meus preferits. Quan feia un dia
així, sempre quedava amb ell en un restaurant retirat de la ciutat, prop del
far, damunt d’un petit penya-segat, on ens envoltava la remor de les onades i
les parles de les gavines alterades per les gotes que començaven a caure.
Jo arribava tard, com sempre. Però amb ell li era ben igual.
Quan entrava per la porta, molt alterada per la fred que m’arribava fins al
moll de l’os i la roba ben xopa, aixecava la mirada per retrobar-me amb la seva
i l’únic que podia percebre era una càlida i reconfortant rialla que em donava
la benvinguda. S’aixecava de la taula que sempre compartíem en aquelles
ocasions, s’apropava, em besava al front i a la vegada em treia l’abric.
Quines vetllades que vàrem passar, asseguts en un racó
arrecerat de les mirades tafaneres de la resta de la gent... Potser ara no em
cau gens bé, però aquells sopars a les llums de les espelmes al costat d’una
finestra des d’on es podia contemplar el meravellós paisatge de la Costa Brava, els cambrers que
sempre em portaven una rosa de part seva i em tractaven com una princesa (només
perquè ell els hi ho havia dit, així tenien propina) i la dolça i sensual
música de jazz que posaven de fons van convertir d’aquell lloc el meu refugi de
la rutina preferit. O potser és perquè era un refugi que compartia amb ell. No
ho sé del cert.
Però aquella vegada, en aquella ocasió, quan vaig entrar
mullada i vaig voler creuar-me amb la seva mirada, no vaig obtenir resposta.
Alguna cosa anava malament. I em vaig començar a preocupar. Vaig creuar la
sala, predisposada a que alguna cosa anava malament, i em vaig seure en la meva
cadira amb els nervis a flor de pell.
-
Hola – vaig intentar dir amb una expressió serena, però
sense èxit.
-
Hola – va contestar ell.-
L’ambient estava carregat de tensió, i jo no sabia per què.
Miro per la finestra, amb l’esperança ingènua de trobar alguna mena de resposta
o senyal en les onades que trencaven en les roques.
-
Mira Núria... Et voldria parlar d’una cosa. – sembla inquiet.
Potser és que li fa respecte dir-me el que sigui. –
-
Digues! – dic amb ànsies per escoltar el que el
preocupa.
-
No són bones notícies...
-
Ja saps que amb mi pots tenir plena confiança!
-
No t’agradarà sentir-ho...
M’està començant a posar nerviosa, nerviosa de veritat.
-
Au va! No ho suporto més, m’estàs estressant. Digues-me.
Què et passa? Sigui el que sigui ho podem superar.
-
He estat pensant molt... Això que hi ha entre
nosaltres... No avança, ni avançarà. No veig que tingui futur. No vull
continuar.
I es va quedar tant ample. M’acabava de trencar el cor i no
es notava ni el més mínim penediment en la seva mirada. És més. No es notava
res en la seva mirada. Només indiferència. No hi ha res pitjor que la indiferència.
Ni tant sols l’odi. L’odi és un sentiment. Sentir odi contra una persona significa
que t’importa el que li passi, encara que t’importin les coses dolentes que li
puguin passar i no les bones. Però la indiferència... És simplement que aquella
persona podria morir de la manera més cruel i sagnant davant dels teus ull i a
tu, et seria igual. Com podia respondre jo a tal comportament? Havia compartit
dos anys de la meva vida amb aquella persona. I ell els estava tirant per la
borda.
Vaig tornar del meu món a la taula d’aquell petit
restaurant.
-
Què? Com? No... No ho entenc. – estava perplexa, volia
que no ho hagués entès bé. Com si no s’hagués expressat de manera més clara
impossible... –
-
Núria, no em facis això. He pres una decisió. No ha
estat fàcil. Però el cas és que s’ha acabat.
-
Que no et faci això?! Em prens el pèl?! De debò?! – dic
sense miraments -
-
Núria, estàs cridant l’atenció. – diu mentre es tapa el
rostre, avergonyit. Uns quants curiosos es giren per mirar què passa.-
-
Com em pots demanar que no et faci això quan tu acabes
de trencar amb mi sense cap mena d’explicació ni consideració?!
-
Núria, tranquil·litzat! – diu aixecant la veu més que
jo – Mira. Res m’agradaria més en aquest món que poder-te donar una explicació.
Però el cas és que no puc.
-
Que no pots... – dic amb aire divertit - Que no pots o
que no vols?! Et recordo una frase teva company... Poder és voler!
-
Núria...
-
Deixa de dir el meu nom!
-
I com vols que et digui?- diu amb cansament-
-
No vull que em diguis de cap manera. Vull una
explicació.
-
Vols una explicació...
-
Evidentment.
-
Ho faig pel teu bé.
Pel meu bé... Allò sí que em va matar. Per favor. Pel meu bé?!
-
Com que pel meu bé?! Quin sàdic estàs fet.
Es riu. Sempre li ha fet gràcia com m’enfado. Suposadament
per la manera en que arrufo el nas i les celles, amb la meva cara de “nena
innocent”.
-
Me n’he d’anar. Lluny. – deixa anar evadint el meu
comentari anterior per ocultar el somriure que se li anava a escapar –
-
On?
-
No t’ho puc dir. No vull que vinguis.
-
I què et fa pensar que vindria després d’això?
-
Doncs no ho sé. Potser el fet de que encara m’estimes.
-
Baixa els fums. Si et penses que m’has satisfet amb “ Me
n’he d’anar. Lluny” vas ben errat.
-
Han sorgit complicacions dins la família, per dir-ho d’alguna
manera.
Família... Quan ens vàrem conèixer, vivia en un centre d’atenció
als menors... Els seus pares l’havien abandonat quan era petit i havia anat de
família d’acollida en família d’acollida, però mai s’havia adaptat a cap. Què voldria
dir amb “família”?
-
A què t’arrefereixes?- dic suavitzant el to de veu i l’expressió
de la cara. És un tema delicat.-
-
No ets de la família. No tens perquè saber-ho. – diu un
altre cop amb la indiferència que m’ha destrossat abans –
No podia creure’m que m’estigués tractant d’aquella manera
tant insultant, fins i tot la seva expressió corporal era despectiva. No
aguantava més.
-
Molt bé. Doncs ja te les arreglaràs amb la teva
estimada família.
Una expressió de dolor es va reflectir per uns segons en el
seu rostre, però de seguida va tornar a la cara d’indiferència. Ja havia vist i
sentit prou. I de la mateixa manera que havia entrat en aquell abans apreciat
restaurat, vaig sortir per no tornar-ne mai més. Fins al dia d’avui.
Després de recordar amb detall com va passar tot, encara
estava més confusa i sorpresa de que m’hagués demanat un retrobament. Què
voldria de mi després de tant de temps?
Faltaven ja vint minuts per l’hora que havíem quedat. No
pensava arribar tard, ja no existia aquesta confiança entre nosaltres, de
manera que començo a sortir de casa i em dirigeixo al meu cotxe. Un cotxe vell
però amb el seu encant. Els meus pares me’l varen comprar quan vaig entrar a la
universitat, fa cosa d’un any i mig.
Vaig conduir fins d’alt d’aquell penya-segat, on es trobava
aquell restaurant que em pensava que no tornaria a trepitjar. Baixo del cotxe i
em dirigeixo a la porta. Un cambrer m’obra amb un ampli somriure. És el mateix
cambrer de fa un any, quan encara venia sovint per aquí.
-
Hola Núria. Com va tot? Et veig molt bé.
-
Tot va bé Gerard, gràcies.- desvio la mirada per
buscar-lo amb ell. Em sorprèn el que veig- La mateixa taula?
-
Sí – diu amb aire confident, mirant-se al noi amb el
que m’havia citat. –
Em dirigeixo a la taula, i, abans de dir res, passo la mà
pel respatller de la cadira. M’inunden els records. Records que no m’havia permès
recordar fins ara. M’he estat enganyant... Els trobo a faltar.
M’està mirant. No em treu l’ull de sobre. Està estranyament
interessat en els moviments que faig. És com si desitgés amb cos i ànima saber
què estic pensant.
-
Quant de temps.- dic sense que s’ho esperés, mentre m’assec,
i mirant-me’l amb la mateixa cara d’indiferència que un dia ell em va dedicar a
mi.
-
Sí, oi? Sembla mentida. – diu mentre somriu amb aire
divertit i m'ensenya la seva perfecta dentadura.- Com va tot?
-
De meravella.
-
Ah sí?
-
Que et sorprèn?
-
No no, ni molt menys. No m’esperava menys de tu.
-
Ja deia jo – dic arquejant una cella, volent-me donar
importància i autoritat. I per no fer un lleig, també li pregunto.- I a tu què
tal?
-
Molt bé! He aconseguit estabilitat i he pogut tornar a la
universitat.
-
Com va la família?- dic deixant clar que no he vingut
per petar la xerrada, i que no el perdono pel que em va fer. Això sí, no vull
que es noti que encara em fa mal. Així que somric –
-
La família... – diu baixant la mirada -
-
Sí, la que et va fer anar lluny, ja saps.
-
Núria... – diu allargant les vocals del meu nom, com
demanant que no em passi.-
-
Què?
-
Ja saps què.
-
No, no què va.
-
Núria – diu rient – Vinc en so de pau.
-
Com vulguis.
-
I a explicar-te, ara sí, què va passar.
-
D’acord. Què va passar?
-
És una mica llarg d’explicar.
-
No tinc pressa.
-
Molt bé doncs. Començo.
Fa cosa de tres anys,
quan tu i jo vam començar a sortir, el meu germà havia estat investigat per la
policia per tràfic de drogues. Per sort o per desgràcia, no el van poder acusar
de res perquè no tenien proves. El cas és que...
-
Per què et talles? Et penses que sóc tant venjativa que
aniré corrents a explicar-ho? Si una cosa no traeixo mai jo és la confiança
-
D’acord, d’acord.
El cas és que el meu germà sí que traficava amb drogues. I
jo, sense saber-ho, l’havia ajudat més d’un cop. Em duia paquets i me’ls feia
entregar sense fer preguntes a gent que no coneixia de res, gent que està involucrada en altres coses molt més greus. És el meu germà, i confiava en ell. No m'hagués imaginat mai que es tractava d'això...
- Més greus que el tràfic de drogues? Com què? - dic interrompent el seu relat-
- Màfies i... Assumptes molt més negres Núria... Gent perillosa.
Continuo. Fa cosa d’un any, la policia havia tornat a obrir la
investigació, aquest cop amb proves fonamentades. El meu germà, avançant-se a
ells, em va venir a veure i em va dir que havia de marxar del país quan abans
millor, perquè em vindrien a buscar i em podrien tancar a la presó. I que ell
faria igual. Imagina’t com em vaig sentir en aquell moment. Traït pel meu propi
germà, obligat a fugir per una cosa que jo no hagués fet mai si n’hagués estat
conscient. Però no tenia escapatòria. Ningú em creuria a mi, que ja tenia
antecedents i un mal expedient. Vaig decidir que havia de fer el que m’havia
dit. Només em retenia una cosa aquí.
-
Quina?
-
Tu. Havia de fer alguna cosa per protegir-te, perquè la
teva opinió sobre mi no et portés a seguir-me ni a mentir a la policia si algun
cop et venien a preguntar. L’odi que havies de sentir vers a mi havia de ser
tant profund que no et fes mirar enrere en cap moment. Que no et fes trobar-me
a faltar ni a cometre cap estupidesa.
No sé què dir. Em quedo de pedra. M’arrepenteixo de tot el
que he arribat a pensar sobre ell. La de coses que he dit a la gent sobre ell.
La de vegades que l’he criticat i deixat malament per desfogar-me. No sé què
dir.
-
Jo... – de veritat que no sé què dir.-
-
No te l’esperaves eh?- diu mentre esbossa un somriure
burleta.-
-
No.
-
Espero que et serveixi d’alguna cosa. Per compensar les
molèsties que t’hagi pogut causar.
-
Però... És que...
-
Si?
-
És que això...
-
Digues Núria.
-
Això ho canvia tot.
-
Què vols dir?
-
Pensava que erets un imbècil integral sense remei. Un
egòlatra cregut narcisista sociòpata que li agrada jugar amb els sentiments. Un
manipulador que...
-
Val, val. Crec que ja m’ha quedat prou clar- em talla
sense esborrar el seu somriure, aquell somriure que fa un temps m’inspirava
calidesa i confiança-
-
Doncs que pensava tot això de tu... I pel
que em dius... Ho
vas fer tot per mi?
-
Que si ho vaig fer per tu... Núria... Erets el meu món.
Ets, el meu món. Mai he deixat de pensar en tu. Ets la persona que més m’importa.
L’única cosa que em motiva i m’inspira per ser qui sóc i portar una vida mínimament
decent. Portar un bon camí i allunyar-me de la vida que portava abans. Que si
ho vaig fer per tu... Núria. No t’he deixat mai d’estimar. I dir-te aquelles
coses en aquesta mateixa taula fa just un any va ser l’acció més dolorosa,
lamentable, trista i difícil que he fet mai. Mirar-te als ulls i veure l’expressió
que t’estava apareixent a la cara i jo amb aquella indiferència... Realment
imperdonable. Però encara així i tot, espero que algun dia em perdonis.
Ara sí que no sé què dir. Cada cop em fa sentir més
culpable. M’estima. M’ha estimat tot aquest temps. Fins al punt de deixar-me
anar per no fer-me mal.
M’aixeco de la meva cadira amb cara seriosa i m’assec al seu
costat. Ell sempre s’ha assegut en el sofà, el sofà allargat que hi ha a la
paret per les taules que donen a les finestres.
Es queda perplex, no s’esperava que anés a reaccionar d’aquella
manera.
-
Núria? Jo...
I abans de que pugui acabar la frase li dono un
petó als llavis. Tarda uns segons en reaccionar. Aixeca una mà per acariciar-me el rostre i l’altra me la passa
pels cabells.
Durant tot aquest temps, per molt que ho hagi intentat, no l’he
pogut odiar. Sempre, i dic sempre, l’he estimat. Com expressar el mar de
contradiccions que he estat durant els últims mesos? L’he insultat, humiliat i
criticat però a la vegada apreciat. I en el fons ell ho va fer per mi. La
vergonya i penediment que sento no es poden expressar amb paraules. Però per
sort, ell m’ha entès i m’ha respòs de la manera més dolça i tendra que podria
haver escollit. Els seus reconfortants i desitjables petons que tant trobava a
faltar.
-
Núria - diu tallant-me de cop.-
-
Què?- dic mentre li dono un altre petó i ell cau en la
temptació de retornar-me’l però de seguida es torna a apartar.
-
No sé com expressar tot el que sento ara mateix. Però
he vingut aquí amb la intenció de que em perdonessis.
-
No, perdona’m tu. Per com t’he tractat, menyspreat i
odiat tot aquest temps. He estat tant egoista... No em puc creure que li hagi fet una cosa així a una persona que... Estimo. T'estimo.
-
No saps com de feliç em fa sentir això...
La de vegades que en els pitjors moments per reconfortar-me m’he imaginat que
aquestes mateixes paraules sortien de la teva boca... Núria. Jo també t’estimo.
No saps quant. I és per això que et voldria demanar una cosa...
-
Digues! Em pots demanar el que sigui!
-
D’acord, però no estàs obligada a comprometre’t. – diu mentre
deixa aparèixer de nou aquell aire trapella en el seu somriure i en els seus
ulls. Núria...
-
Si?- dic jo també somrient-
-
Al costat d’aquesta finestra on ens hem assegut tantes
vegades, contemplant el mar i les postes de sol, et voldria demanar...- diu per
allargar el moment abans de demanar-me el que sigui que em vol demanar. Com em
coneix aquest noi... Em vol posar dels nervis. Li agrada.-
-
Au va! Digues-ho ja sis plau!- dic amb impaciència
infantil mentre l’agafo d’un braç.-
-
Núria.- i es posa la mà a la butxaca del vestit i treu
una capsa- et casaries amb mi?
Aquesta sí que no me l’esperava.
Com li agrada deixar-me sense paraules... Em poso les mans a la boca. L’alegria
que m’envaeix per la sorpresa és massa gran.
-
No, no sé què dir...- dic mirant-me’l als ulls. Els
seus profunds vius i sempre desperts ulls verds-
-
Ah no?- diu amb una decepció fingida-
-
Vull dir que... Que sí! Eh... És clar que sí.- dic
mentre se m’escapa una llàgrima i em llenço per abraçar-lo amb totes les meves
forces.
-
Això es el que volia jo sentir- diu amb dificultat per
com el tinc atrapat sota meu, l’he tombat al sofà. Què hi farem.
I aquesta ha estat la millor de les vetllades que vaig viure
en aquell restaurant. En la que vaig entrar esperant-me poder demostrar que no
el necessitava en la meva vida però vaig marxar amb un anell al dit i un
somriure d’orella a orella que em marcarien per sempre. No he estat mai tant
feliç. El meu amor cap a ell i l’apreci i afecte que el tinc per anteposar-me a
qualsevol cosa seran sempre, incondicionalment, enterns.
.jpg)
.jpg)