Bé, aquesta setmana descansaré una mica d'escriure però per no deixar-vos sense res us porto una recomanació que val la pena.
Artic Monkeys són un grup d'indie rock del Regne Unit formada el 2002. Fins l'actualitat han tret uns cinc àlbums, però jo no els vaig conèixer fins el 2012 quan van actuar en la cerimònia d'obertura de les Olimpíades de Londres.
M'encanta el seu estil perquè et submergeix de ple en les seves cançons. No és una música que t'inciti a ballar alegrement, a cantar o a somriure. Simplement l'escoltes, t'entra i et deixa en un estat profund i d'alerta (i en el meu cas em fa concentrar la mirada, aixecar una cella i moure el peu al compàs del ritme). No sé si capteu el que dic: la majoria de cançons són tristes.
En altres paraules és l'estètica que alguns hipsters volen adoptar de màrtirs per la vida i això sense entendre la lletra.
Les lletres tenen molt de significat i el que encara és millor és que no estan "encriptades". Diuen la pura veritat i reflecteixen els dubtes i preguntes d'una persona sense donar voltes als assumptes.
A continuació us deixo un parell de cançons perquè els conegueu.
Do I Wanna Know?
Why'd You Only Call Me When You're High?
Arctic Monkeys, clica per accedir al lloc d'Spotify del grup
Per gustos colors, diuen. Colors, menjars, estils de roba, art, llibres... Existeix una enorme varietat d'absolutament tot per satisfer els gustos de tothom. I la música no n'és una excepció.
Però la música va més enllà de gustos. No només hi ha diferents tipus segons el que agradi a cadascú. Hi ha diferents tipus segons l'ocasió , segons l'estat d'ànim, segons les emocions que vulguis transmetre... La música acompanya, compassa o fins i tot dirigeix infinitat de moments en la nostra vida... I en les pel·lícules.
La música és molt important en les pel·lícules. Una bona banda sonora amb la interpretació i ambientació adequades, en perfecta harmonia, posen la pell de gallina i transmeten amb èxit totes les emocions i sensacions que es volen en l'espectador. Moltes pel·lícules perdrien molt sense les seves bandes sonores.
(també recomanar que llegiu amb la BSO de l'adaptació cinematogràfica del llibre. Li dóna molta emoció!)
Avui us posaré tres composicions de pel·lícules ben diferents entre elles. M'ha costat escollir perquè tinc molts compositors preferits:
Peça: Dumbledore's Farewell
Compositor: John Williams
Pel·lícula: Harry Potter i el misteri del príncep
M'encanta i a la vegada em fa plorar. La música que va acompanyar la mort d'en Dumbledore... Em posa la pell de gallina. És molt... Profunda i incisiva en l'ànima. No sé com expressar-ho.
Peça: Tema principal Piratas del Caribe
Compositor: Klaus Badelt
Pel·lícula: Piratas del Caribe
La BSO de Piratas del Caribe sempre m'ha fet venir ganes de buscar aventures! I també ha acompanyat més d'una obra de teatre que he fet amb els companys.
Peça: Tema principal de Memorias de África
Compositor: John Barry
Pel·lícula: Memorias de África
I bé... Aquesta música simplement em fa posar la pell de gallina, em talla la respiració i em fa sentir com si s'hagués parat el temps. M'eleva l'esperit.
Només d'escoltar aquesta peça se'm posen els pèls de punta i la pell de gallina... És tan... Perfecta. Emotiva. Alegra. Inspiradora.
Us parlo del famós Canon in D de Pachelbel que, si bé no sabeu de què us parlo pel nom, segur que us sona al escoltar-lo. No em vull enrotllar més, simplement animar-vos a que l'escolteu perquè és senzillament meravellós. I sí, és música clàssica. Us poso la versió a piano que és la que més m'agrada i després l'original orquestrada. Gaudiu de les dues i de mentre deixeu la ment en blanc, a veure quins sentiments us afloren.
Ghost Stories és el nou àlbum de Coldplay que sortirà a la venta demà, el 19 de maig. Tot i no haver sortit encara, ja es poden escoltar i descarregar tres de les noves cançons del grup britànic.
No només us en parlo perquè és un dels meus grups preferits i m'encanten la gran majoria de les seves cançons sinò també perquè l'àlbum no ha estat ben rebut per la crítica. El qualifiquen d' "avorrit", "simple" i que han intentat "autoemular" un dels seus àlbums anteriors, Parachutes, el qual va tenir molt d'èxit.
Qui digui que Coldplay és avorrit és que no escolta amb deteniment. No té cançons "marxoses", tot s'ha de dir, són més aviat tranquil·les, de les que fan que deixis de pensar i et relaxis, de les que són per escapar-se per uns instants de la rutina, de les que moltes vegades un necessita per sentir-se alleujat i respirar. Si no necessites res de tot això, entenc que trobis que és un grup avorrit. Jo també els trobava pesats, però quan comences a madurar i a trobar-te amb els problemes dels quals parlen les seves cançons o tens tanta feina que no veus el moment en el que acabaràs, la seva música t'ajuda i molt.
Dit tot això, us deixo les cançons que es poden escoltar ja (des de fa uns dies) i unes de les meves preferides d'àlbums anteriors.
Hey Jude... Una de les millors cançons que s'han escrit de la història de la música, si parlo objectivament. La combinació de ritmes, harmonies, melodies i paraules per antonomàsia, si sóc subjectiva. Bé, com haureu notat, és la meva cançó preferida.
M'agrada, més ben dit, m'encanta, per molts motius. Quan em poso els auriculars, vaig ansiosa a buscar-la entre els centenars de cançons que tinc al mòbil i la poso... Una atmosfera de confort, ànims, esperança i companyonia es crea al meu voltant. Hey Jude és una cançó que parla sobre problemes. Et diu que no et preocupis, que no et vinguis avall, que no ho espatllis tot perquè creguis que el que tens davant és massa per tu. Que ho simplifiquis, que ho miris des d'una altra perspectiva i, quan ho hagis aconseguit, posat-hi amb totes les teves forces per fer-ho millor, per buscar la solució, per resoldre-ho.
Però no és només la lletra... Els Beatles fan màgia amb les seves veus i instruments. Comença de la manera més senzilla i et va deixant perles de frases com "Hey Jude, don't be afraid, you were made to go out and get her" o "Hey Jude, refrain, don't carry the world upon your shoulders" acompanyades de veus secundàries imprescindibles i el compàs d'una simple pandereta. I a partir del minut 3:00, se'm posa la pell de gallina. Desenes de persones comencen a cantar, mostrant-se alegres i despreocupades. Fes cas al que et diem i no t'estressis! Em sembla que em diuen sempre que l'escolto.
Fa pocs dies, els hi vaig ensenyar aquesta cançó a la meva colla d'amics... Ara estan enganxadíssims. No només van escoltar la cançó, han entès la filosofia.
Cada cop que estiguis estressat o estressada, que creguis que tot se't ve al damunt i que no te'n sortiràs, escolta Hey Jude. Però escolta-la bé. Perquè val la pena.
.
Hey Jude, don't make it bad Take a sad song and make it better. Remember to let her into your heart, Then you can start to make it better.
Hey jude, don't be afraid. You were made to go out and get her. The minute you let her under your skin, Then you begin to make it better.
And anytime you feel the pain, hey jude, refrain, Don't carry the world upon your shoulders. For well you know that it's a fool who plays it cool By making his world a little colder.
Hey jude, don't let me down. You have found her, now go and get her. Remember to let her into your heart, Then you can start to make it better.
So let it out and let it in, hey jude, begin, Youre waiting for someone to perform with. And don't you know that it's just you, hey jude, you'll do, The movement you need is on your shoulder.
Hey jude, don't make it bad. Take a sad song and make it better. Remember to let her under your skin, Then you'll begin to make it Better better better better better better, oh.
Per si algun cop has conegut algú que li agrada la música "vella", "antiga", "dolenta", "desfasada", "passada de rosca" o una de les definicions que més odio, "passada de moda", suposo que haurà intentat fer canviar d'opinió a la gent que pensa d'aquesta manera.
Jo sóc una d'aquestes persones amants i enamorades de la música "del segle passat". Els anys 60, 70, 80 i una mica dels 90 van estar ben carregats i farcits de cançons, àlbums, cantants, grups i moviments que potser ja no estan a l'ordre del dia ja que les coses canvien, però si que són recordats i perduren. Els Beatles, els Rolling Stones, Queen, David Bowie, U2, Bob Dylan, Bon Jovi, Dire Straits, Elton John, The Who... Alguns més que d'altres però que de ben segur tots n'hem sentit a parlar algun cop.
No us penseu que el meu gust musical s'estanca aquí. També m'agrada molt la música d'avui en dia. S'han anat creant nous estils i, amb ells, noves generacions de cançons originals i creatives. Sí que és cert que la música s'ha tornat una indústria molt comercial i, de vegades, falsa. Però, arribats a aquest punt del segle XXI, què no s'ha tornat així?
M'agradaria molt recomanar-vos algunes de les meves cançons preferides. Tinc pensat posar-ne unes cinc per cada entrada perquè he visitat altres blocs i, quan desconeixes un cantant o grup, fa mandra escoltar les seves cançons. Cinc sempre és el meu límit si no m'acaba d'agradar així que no us puc demanar més. El que si vull és, tornant a la introducció del principi, que doneu una oportunitat a tota aquesta música "vella" perquè us podeu emportar una sorpresa: us pot agradar.
Són ben diferents entre elles, però com que tothom té gustos propis, no espero que us agradin totes les d'una mateixa entrada, simplement que trobeu les vostres preferències.
Aquí teniu les cinc primeres cançons:
U2 - I STILL HAVEN'T FOUND WHAT I'M LOOKING FOR
THE ROLLING STONES - FOLLOWING THE RIVER
THE WHO - BABA O'RILEY (Alan Wilkis Remix)
Que no us extranyi veure el Need For Speed per aquí. M'agrada molt aquest joc i curiosament van posar a la banda sonora un remix d'una de les meves cançons preferides.
