dissabte, 13 de setembre de 2014

Un dia afortunat seguit d'un dia que no ho va ser tant

Hola gent! Estic que em moro. Ja us he dit en diverses ocasions que sóc molt gafe. I també que algunes de les coses "gafes" de les històries que escric estan basades en la meva realitat.

Deixeu-me que avui us expliqui les meves "desgràcies", però primer començarem per un dia que em va sortir rodó. Probablement el següent va coixejar per haver gastat tanta sort el dia anterior.

L'Onze de Setembre del 2014. Un dia increïble, que recordaré tota la meva vida. Ple d'entusiasme, vitalitat, esperança, alegria, fraternitat, voluntat, coratge, empenta,... I tots els adjectius que se us acudeixin per definir-lo.

Jo vaig ser-hi. I és per això que encara retronen en el meu cap quan tanco els ulls els crits de centenars de milers de persones clamant a l'una "i-inde-independencia!". Impossible poder evitar no sentir-ho.

Em trobava en el tram 71, prop de les Glòries, prop de l'escenari central. Portava samarreta groga i estava sola en la fila groga del mig, just al mig, del carrer que feia una mica de pendent. Girar-me i veure la senyera formar-se amb tants de compatriotes fins on m'arribava la vista. El Sol picant i tots suant la gota grossa, però aguantant hores de peu cantant els Segadors a ple pulmó i altres cançons i himnes.

Com em van enganxar les 17:14? Cantant no, com volia el meu adorat Quim Masferrer (m'encanta el Foraster!!).

Una amiga meva de Barcelona portava una hora intentant contactar amb mi per trobar-nos. Però de tanta gent que hi havia a la ciutat aquell dia la cobertura em feia el burro. No podia trucar a ningú ni enviar missatges. Només rebre. I quan responia una trucada seva es sentia molt malament! I a sobre amb tota aquella gent cridant! Jo sóc de poble, tot i que vaig néixer a la ciutat i els meus pares hi han viscut gran part de la seva vida. M'oriento bé per Barcelona i hi baixo sovint per estar-me uns dies quan puc amb la família d'allà. Però no deixa d'estressar-me taaaanta tanta gent! M'estava posant dels nervis i només de donar-me la volta i veure tota la mara-munta que portava darrere veia impossible trobar-me amb l'Eulàlia aquell dia. "Almenys digue'm què veus des d'on ets!" em va dir. Li vaig donar dos, DOS, punts de referència i el número del tram. I que estava a la ralla del mig.

I no sé com. De debò que ha passat a ser un misteri més en la meva vida. Però em va trobar. EM VA TROBAR! Es va fer com cinc o sis trams caminant pel mig, cridant el meu nom com una desesperada, amb la gent mirant-se-la estranyada i dient-li si necessitava ajuda per trobar-me.

Estava jo distreta aplaudint al ritme dels crits i la música (al principi vaig ser tímida i reticent al cridar, és una mania que tinc. Però després ja em vaig anar animant.) quan de sobte unes mans em tapen els ulls, amb compte de no tocar els vidres de les ulleres. "No pot ser..." es va passar pel meu cap. I em giro i la veig allà. Tota somrient, alegre i orgullosa. La vaig abraçar, incrèdula. No podia creure'm que en mig de tanta gent ho hagués aconseguit.

Vam cridar i cantar, fins i tot quan la resta de la gent se'n cansava i ens quedàvem soles. Va ser molt divertit! I així em van enganxar les 17:14. No ho oblidaré mai.

Però vam marxar aviat, quan va acabar l'acte principal. Per què? Doncs perquè ma mare ens havia dit al meu germà i a mi que ens quedàvem a dormir casa l'àvia, però que havíem d'anar a dormir aviat per llevar-nos a les set al dia següent i agafar un bus de tornada a casa. Per què? Perquè el dia següent teniem classe. EN SERIO? CLASSE? Doncs sí.

De l'emoció que portava a sobre i de la coca cola mida gran a la que em va convidar l'Eulàlia i no em vaig poder negar, només vaig dormir dues hores! DUES! Aquí comença...

Vaig anar zombie tot el dia. Feia més d'un any que no tenia tanta son i no em trobava tant malament per haver dormit tant poc.

Però vaig agafar aquell autobús. Sortia a dos quarts de nou. I quan vaig arribar a casa, al poble, em vaig presentar a l'escola... No hi havia ni una ànima. Només la direcció i la meva futura tutora. Quina primera impressió més bona tu! De tot un institut imagineu-vos ser els únics que us hi presenteu, tres dies abans de l'inici del curs. Per donar-se hòsties contra la paret no?

Us preguntareu com vaig poder entendre malament la data d'inici. No va ser culpa meva... La meva mare, que no sap llegir ~.~ (després me'n penediré, però ara no)

Sort que havia quedat amb la meva millor amiga per fer temps fins l'hora que m'havia dit la meva mare, perquè el bus a sobre arribava una hora i mitja abans.

Així que quan vam sortir de l'escola la meva amiga ens va convidar a casa seva. Vaig trucar a la meva mare dient-li que no ens vingués a buscar, que ja trucaria a la tarda. Ella volia que tornéssim, però bé que ens ho devia. I ens vam passar tot el dia estirades al sofà, estirades al llit, estirades al sofà un altre cop, i aixecant-nos un moment per fer una mena de "dinar-berenar-sopar" com el vam batejar a les sis de la tarda. Batut de plàtan amb pancakes casolans.

Quin dia més absurd! Primer el ridícul més gran de l'any i després estar tant cansada que no recordo la meitat de les coses que vaig fer, que gran part només van consistir en no fer absolutament res!

Però ja estic acostumada a que em passin coses similars, així que el dilluns quan realment comenci batxillerat i tothom es parteixi la caixa quan s'enteri del meu numeret... L'únic que podré fer és riure jo també! Apa que els nous de la classe... Ja tindran alguna cosa per figurar-se com sóc el primer dia!


1 comentari:

  1. Tens raó noia, ets gafe! No, tranquil·la, a tots ens passen d'aquestes però és cert que m'ha fet gràcia el que expliques ha, ha.
    Per cert, si t'interessa tens un premi en el meu blog: http://paranoiesrikanna.blogspot.com.es/2014/09/premi-one-lovely-blog-award.html
    Vagi bé:)

    ResponElimina