divendres, 26 de setembre de 2014

Projecte de novel·la nº3 - Capítol 2

Sona el despertador a les sis del matí en punt. Quin soroll més detestable... Em giro una mica sobre mi mateixa en el llit i li dono una petada mentre em tapo la cara amb el coixí. Ahir em vaig passar fins les tantes empaquetant les últimes caixes de roba i llibres de la meva habitació i fent la maleta. La mare diu que totes les caixes que ens emportem a la nova casa a Dublín arribaran un o dos dies més tard que nosaltres. Però que no ens endurem cap moble. 

-        Quan vaig vendre la casa vaig dir als nous propietaris que el preu incloïa tot el mobiliari i quan el van veure no van posar cap pega. Així que vaig poder comprar la casa d’allà també amb tot el mobiliari.

Al principi tot em semblava molt confós. Com la nostra casa s’havia venut tant ràpid? Com la mare comprava una casa a cegues sense anar a visitar-la ni un sol cop?

Es veu que casa nostra portava anys a la venta i jo ni m’havia adonat. Una alegria més! I que els viatges de negocis de la mare a Dublín també havien servit per anar a visitar cases... Què bé!

-        També s’ha de dir que el senyor O’Higgins- el seu cap- com és un vell amic meu de la facultat em va ajudar molt a buscar casa. De fet, en la que anirem a viure es sortia moltíssim del nostre pressupost però estava tant obstinat en que visquéssim a prop de l’oficina que l’empresa ens va posar el que faltava. No ho trobes increïble?
El que trobo increïble és que la mare no se’n hagi adonat que el senyor O’Higgins està penjat d’ella de tota la vida... Està clar però que ella no, perquè me’l segueix introduint com si mai m’hagués parlat d’ell.

- Impressionant, mare.


Ahir mentre sopàvem la mare em va ensenyar algunes fotos de la casa. M’encanta! No és una casa, encara que la mare ha anat dient sempre casa casa casa. En realitat és un àtic de dues plantes enorme! Es té una vista preciosa de la ciutat, però el millor de tot... Està molt a prop del parc de St. Stephen’s Green! És el meu lloc preferit de tota la ciutat. Un parc preciós ple d’arbres frondosos, amb una verdor espessa i consistent, un llac ben bonic amb l’aigua reflectint el sol i els arbres i ple d’ànecs, una glorieta elegant, camins laberíntics que passen per tots els racons... M’encanta! M’hi passaré tot el dia sabent que està just davant. Oh i a més a més està molt a prop d’una llibreria antiga enorme on em deixaria tota l’herència comprant llibres. El paradís!

I a més. Ahir em va trucar un altre cop la Núria. Em va dir que si vull cada cop que hi hagi vacances estic convidada a passar-les a casa seva! Al final no m’hauré d’acomiadar per molt de temps de la meva estimada costa. Fins i tot podria passar-hi totes les vacances d’estiu. Els seus pares si que saben... Així que només hauré d’aguantar el tipus durant època escolar. Ah! Parlant de l’escola... Falten tres setmanes per l’inici de les classes allà a Irlanda. “Però si estem a 4 d’agost!” Em va dir la Núria. Sí, però allà comença el curs el 25 d’agost... A sobre aniré a una escola on es porta uniforme. Visca! (m’encanta ser sarcàstica).
Però l’escola en si no està gens malament. Són diversos edificis al voltant d’un jardins amb caminets per anar d’un a l’altre. És una escola molt antiga i conserven el sistema original. I per dins el típic estil anglosaxó. Molta fusta, colors foscos, paper pintat, etc. Clar després de veure tot això vaig pensar:

-        Ostres mare però aquesta escola deu costar un ull de la cara!- vaig dir mentre obria els ulls i la boca a més no poder.-
-        És l’escola on vaig anar jo de petita. Em consideren de la família. En el fons la direcció d’aquesta escola és molt petita, així que entre això i les notes que treus t’han concedit una beca.-deia la mare amb orgull-
-        Mira que bé.- vaig dir mig satisfeta.-

Així que escola privada, àtic supervistes i bona ubicació! D’acord, he de reconèixer que no serà tant suplici com em pensava... Però que m’ho pensés és culpa de la mare, per amagar-me els detalls fins el dia abans de marxar! A qui se li acudeix.

Durant les següents hores tot passa de manera mecànica. Ve un camió a buscar les caixes de les nostres coses: roba, llibres, decoració, estris de cuina, etc i ens ho portarà a algun lloc on ens ho facin arribar d’aquí dos dies a la nostra nova llar. Nosaltres ens anem per una altra banda amb un taxi fins l’aeroport (que ens costa una clatellada) perquè el nostre cotxe de moment se’l queda el pare que encara no marxa. Suposo que el vendrà o alguna cosa així...

Durant el vol em toca el seient del passadís i tinc dues dones molt pesades a costat que no em paren de fer aixecar perquè volen anar al lavabo. Però per sort agafem turbulències i ens obliguen a posar-nos el cinturó.

El trajecte se’m fa curt. Porto el mini portàtil i vaig escrivint en un document de text la pròxima entrada del bloc, sobre tots els descobriments que vaig fer ahir de com serà la meva vida d’ara en endavant: l’escola, el lloc on viuré i l’entorn. Tampoc sé res més... L’entrada em queda amb cert aire disgustat. Segueix fent-me mal allunyar-me tant de casa però intento canviar d’actitud per acabar creient-me que aquest canvi d’aires m’anirà bé...

Sempre he estat una noia poc sociable, bastant introvertida i tancada. No per ser tímida o avergonyida, sinó perquè sóc bastant auto suficient. De manera que les poques amistats que tinc m’han costat molt d’aconseguir. Fins fa un temps preferia passar la tarda d’un dissabte a casa llegint un bon llibre, escrivint, escoltant música... I de tant en tant quedar amb les “amigues”.

Tot va canviar quan fa gairebé dos anys, una amiga no molt amiga em volia presentar a una colla de noies d’un altre institut. Jo no volia... Però ella va insistir i al final vaig accedir.

Aquella colla de noies va acabar convertint-se en la meva colla. Les millors amigues que es poden tenir! Entre elles estava la Núria, amb la que de seguida vaig fer molt bona relació. Li vaig agafar confiança amb molt poc temps, com mai havia fet. I així va ser com ens vàrem unir. Les trobaré tant a faltar... No les penso oblidar, però em pregunto quina mena d’amistats faré on vaig a viure.

És clar que el trajecte se m’ha fet curt! Si no he parat de pensar en tota l’estona.

Les hores següents passen de la mateixa manera: en un obrir i tancar d’ulls. Sortint de l’aeroport ens esperava un cotxe d’empresa que primer ens porta a l’edifici d’oficines on treballarà la mare. Un edifici alt, tot de cristall fosc i amb el nom de la multinacional a dalt de tot. Semblava mentida que tot allò fos de la mateixa empresa! La mare sembla nerviosa. És estrany perquè sempre ha tingut molta seguretat en si mateixa pel que fa a la feina:

- Què passa mare?

Tarda una mica en contestar. Té la mirada perduda en algun punt del final del carrer:

- Escolta'm Jade. Hi ha moltes coses que encara no et puc explicar. Però tot arribarà m'entens?

- No. Mare, què passa?

- Jade...-sospira- tu... Segueix-me, d'acord?

- De què va tot això? És només un edifici d'oficines!

O no...

--------------------------------------------------------------

Veureu, no tinc res més escrit però perquè us feu una idea:

La Jade és filla d'un matrimoni recent divorciat d'una irlandesa i un barceloní (com ja sabeu). Els dos pares decideixen fer un canvi d'aires i la mare s'emporta a la Jade a viure a Dublín, aparentment per la feina. Tot sembla molt precipitat: la Jade no fa ni dues setmanes que ho sap i la mare ja sap on viuran, a quina escola anirà, el seu cap l'ajuda molt i ja ha venut la casa! I parlant de l'escola... És la mateixa a la que va anar la mare però té alguna cosa fora del normal que pica al nas. Hi ha edificis restringits, professors i alumnes molt reservats. 

De tots aquests alumnes, hi ha un que crida especialment l'atenció de la Jade (no només perquè és molt guapo però un arrogant insuportable) sinó perquè desapareix durant hores i casualment sap moltes coses d'ella. 

El noi, i tota la gent que envolta la Jade, guarda un secret. Un secret que gira al voltant de la mitologia celta... Aquells éssers màgics, alguns amigables i d'altres terrorífics que pretenen acabar amb la raça humana i que no existeixen! O si? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada