dilluns, 1 de setembre de 2014

Somni nº6 - Part 3: Recordo com va començar tot...

Baixo corrents desesperadament les escales que havia pujat no feia ni una hora, quan d’alguna manera ja sabia que això no podia acabar bé. Jo no sóc una professional. Només sóc una noia que es va creuar en el seu camí fa molts d’anys i a la que té una mínima estima per haver-me conegut abans que es dediqués a tots aquests assumptes tèrbols. O això és el que diuen almenys els caps. No és just... No és just! No vull morir! Quina culpa tinc jo que en la meva infància i part de l’adolescència fos el meu millor amic, anéssim a la mateixa classe i fóssim fins i tot veïns? Ens ho passàvem molt bé junts, teníem les mateixes aficions, el mateix gust per la lectura, la mateixa ideologia!

Suposo que tot es va acabar quan això últim va canviar.

Arribo davant del portal que no havia hagut de forçar per molt estrany que m’hagués resultat. Estiro i l’obro. Tant bon punt estic fora les meves cames es posen a córrer desesperadament, allunyant-me el més ràpid possible d’allà, endinsant-me en aquell carrer oposat al passeig marítim depriment. Em subjecto el braç ferit amb l’altre i me’n adono que a mesura que em distancio d’allà, també estic fugint de la poca llum solar restant. Em dirigeixo cap a l’est. Què estrany. El sol es posa al mar. Una dada més sobre la meva localització, de la qual no en tinc ni la més remota idea perquè em van portar fins aquí drogada. Només sé que es algun lloc de parla anglesa, pels cartells dels establiments.

Porto una estona corrents sense cansar-me degut a l’adrenalina que corra per les meves venes. I hi caic. Caic en què estic fugint però... No m’està seguint. No m’està perseguint. No ve darrere meu corrents ràpid com sé que pot perquè sempre havia estat el més ràpid de la classe, i amb aquella pistola letal i esgarrifosa. De fet, no he sentit ni tant sols que sortís de l’edifici, ni de l’apartament. S’ha quedat on l’he deixat. Això és bo o dolent?

Miro enrere per enèsima vegada i no veig a ningú. Deixo de córrer, tombo per un carrer estret i sense sortida, perpendicular al carrer principal, em recolzo en una paret i agafo aire. L’exhalo desesperadament per poder inhalar-ne més. Necessito recobrar tot l’aire que he deixat d’agafar. No puc més i descendeixo per la paret fins està asseguda al terra, pràcticament abatuda. I no estaria mal dit si ho declarés així, perquè m’han disparat. Hòstia puta que m’ha disparat! La por i la urgència m’havien anestesiat, però ara el dolor torna a ser agut i intens, fent que cada mil·límetre del meu cos es tensi i exclami de patiment. No aconsegueixo mantenir els ulls oberts pel mal i m’agafo el braç amb força. Em segueix sortint sang de la ferida. No puc perdre més temps, m’he de fer un torniquet per parar l’hemorràgia.

Em trec el mocador del coll, llarg i sedós amb un estampat de flors. Un mocador que sempre m’ha reconfortat. Era de la meva mare. L’estiro, em trec l'abric i començo a embolicar-me el braç amb la tela, ben tensada perquè compleixi la funció. Intento ignorar el dolor, perquè sé que estarà present a partir d’ara.

Un cop parada l’hemorràgia, em sento mínimament alleujada. Com a mínim no moriré dessagnada.

Un munt de records em comencen a assaltar. D’abans que tot això comencés, d’abans que tot s’ensorrés. El món era un lloc relativament segur si et mantenies al marge de la il·legalitat. La gent normal vivia apartada de la gent poc respectable entre les ombres. Però tot va començar fa uns tres anys quan la gent poc respectable va començar a ocupar càrrecs de governs per després acabar amb ells i, potser encara pitjor, alts càrrecs d’organitzacions i empreses internacionals que controlen i especulen sobre tota classe de productes primaris. A poc a poc es van fer amb el control de tot, corroent com una plaga imparable la democràcia i qualsevol valor honorable que quedés. Van sotmetre a la població a una dictadura omnipresent però a la vegada oculta a simple vista, i sense llibertat d’expressió ni de mobilitat. Els preus dels aliments i els carburants es van disparar, i la gent empobria més i més amb cada nou dia. Aviat ningú podia pagar el més indispensable per viure. Havíem de fer tot el que ens diguessin.

No sabem qui són ni quants són. No tenim una cara la qual identifiquem com l’encapçalament de tot. Ningú els va escollir perquè ocupessin els nostres governs i ens dirigissin. Van arribar ells sols, cosa que demostra que en realitat, en la història de la humanitat els que realment mouen els fils no es donen a conèixer a la resta del món. Van començar per càrrecs que la població no en té coneixement. I així va començar.

Estem a l’any 2050, tinc 17 anys. Fa tres que tot se’n va anar a orris. No podré anar a la universitat. No podré estudiar el que volia i encara menys m’hi podré dedicar.

Volia estudiar veterinària i unir-me a una organització com Greenpeace per salvar espècies en perill d’extinció. Sempre he estat molt protectora amb qualsevol animal i el medi. Però com era d’esperar, una tasca així és inútil i irrellevant per la Cúpula, com es fan dir els que ens maneguen.

I encara que hagués volgut estudiar alguna altra cosa, no hauria estat jo qui decidís si podia fer-ho o no. Quan arribem als disset anys, passem un examen físic, psicològic i d’habilitats que ens porta als nostres propis límits per saber del que som capaços.

No ens informen dels resultats. Només ens assignen una feina i aprenem l’ofici a base d’experiència, fet que provoca que en feines perilloses la taxa d’accidents laborals es dispari. Com si els importés...


Tampoc sé exactament a què em dedico jo. Des de fa tres mesos, quan vaig complir els disset, he estat anant a llocs que no conec, recaptant informació sobre una organització identificada com a criminal per la Cúpula i sent l’esquer de molts dels seus perillosos components. I degut als “mèrits” que he fet durant aquest temps (que tant sols consisteixen en haver sobreviscut, simple sort perquè no tinc pas experiència) ara m’han assignat la tasca de detenir-lo, a ell. El cap de l’organització, el que els està fent la punyeta als meus superiors... Tinc por.

1 comentari:

  1. Núria!

    Has sigut nominada ( per a mi) als Liebster Awards! http://angelstofly365.blogspot.com.es/2014/09/liebster-award.html
    Mira l'enllaç per saber el que has de fer!
    Parleem!

    ResponElimina