Manera de declarar-se nº4: una imatge (o acció) val més que mil paraules

El sol comença a escolar-se entre els pins llunyans que es veuen des de la platja i deixa anar aquells raigs daurats tant preciosos i fins. Estem callats, asseguts a la sorra, mirant cap al mar i escoltant la remor de les onades. No sé en què deu estar pensant, però dins el meu interior s'està disputant un debat exasperant sobre si se m'ha anat l'olla o faig bé en donar-li voltes al que podria arribar a fer.

Una acció val més que mil paraules, oi? Buf... Però seria capaç de fer una cosa així? Encara que ell mateix digués que podia funcionar, m'atreviria? No se m'està anant la xaveta? Estic a punt d'explotar, em suen les mans, el cor se m'està accelerant i cada cop tinc la respiració més agitada. 

- Si t'hagués de dir una cosa... Et conformaries amb que t'ho expliqués o preferiries que directament t'ho mostrés amb una acció senzilla? O sigui... Què valores més: una acció o mil paraules?

- Suposo que preferiria que m'ho mostressis.

No puc evitar somriure per culpa dels nervis i de l'emoció que em provoca veure que ha triat la resposta que jo volia. Estic a punt de tornar-me boja. Abaixo la mirada i noto una escalfor que em puja a les galtes. Deixo anar un sospir curt, agafo aire i dirigeixo els meus ulls als seus. Encara sense dir res, escoltant les onades xocant contra les roques. Em somriu, però denoto una espurna de curiositat i intriga als seus ulls marrons. Estem molt a prop l'un de l'altre, però no sé com fer-ho. No sé com mostrar-li el que sento sense que li agafi per sorpresa o jo què sé! Que s'espanti o alguna cosa rara. Bé, a veure. Núria. Cal-ma. D'acord? Així no podem anar enlloc, em sents? Quan tot això hagi passat, què prefereixes? Tenir un record aclaparador i forçat o deixar respirar una mica la situació, relaxar-te, i tenir un record que t'alleugi en moments estressants? Evidentment la segona opció. 

Em deixo portar per la situació, la deixo respirar, prenc el control. Em concentro en les pessigolles de la brisa, com aquesta m'enganxa la brusa al cos i l'arruga, els meus peus endinsats en la sorra, les gavines recorrent el cel i xerrant entre si, les ones i la seva música... El noi que tinc al meu costat, observant la meva serenitat. Recolzo el meu cap sobre la seva espatlla i inspiro l'aire pur que ens envolta. A la llunyania veiem les llums dels municipis veïns de la badia. Comencen a cobrar força, i a destacar per sobre de la poca llum solar restant. Els velers de les escoles de vela retornant als ports. I molt lluny a l'horitzó, algun creuer. Com m'agradaria que es congelés el temps i estar així per sempre més, en absoluta calma. Sense preocupacions. Sense presses. Sols, sense ningú al voltant. Gaudint de la natura i del preciós paratge en el que vivim. Em sento la noia més afortunada del món. Poca gent pot estar aquí com nosaltres, amb aquesta tranquil·litat. No hi ha res que volgués estar fent apart d'estar aquí i ara, en aquest moment. En aquests instants.

No sé quanta estona portem els dos així, però m'és igual. Rellotges i horaris a part, sé que ja portem un temps perquè noto com les nostres respiracions s'han compassat, sincronitzat. De la mateixa manera que el batec del cor. Ell decideix trencar aquesta regularitat passant-me el braç sobre les meves espatlles i recolzant el cap sobre el meu, de manera que m'acomodo una mica més. Deixo anar un altre sospir curt, aquest cop perquè estic molt bé. I sento que ell fa el mateix. 

Ara. No hi haurà cap altre moment millor que aquest. Em sento tant a gust que fins i tot tinc ganes de fer-ho, sense nervis. Moc una mica el cap sobre la seva espatlla i ell retira el seu per mirar-me. El miro directament als ulls, i ell a mi. Somric. Somriu. Abaixa els seus ulls als meus llavis i el meu somriure s'eixample. M'apropo res, un, dos centímetres. Veig que ell fa el mateix. I no sé com, ni quan... Ni què ni on ni perquè ni res. Però els nostres llavis es freguen, i s'uneixen en el petó perfecte.

I vosaltres, encara dubtaríeu si us digués que triéssiu entre una acció o mil paraules?

Manera de declarar-se nº3: la llista de motius que et justifiquen perfectament o "el mètode del científic"

Si declarar-te et posa et posa els nervis de punta i tens por del que pugui pensar l'altra persona mentre estiguis parlant... Potser hauries de provar el mètode de declarar-se nº3. Veureu. El primer dia del viatge que vam fer amb les dues professores i altres vint companys de diferents cursos d'ESO a Irlanda, vaig començar a caure en els meus sentiments reals vers ell. I em vaig començar a posar nerviosa: "li haig de dir, però com!?". No vaig pensar en altra cosa en les tres hores d'autobús que vam tenir des de l'aeroport fins al poble on ens trobaríem amb les famílies que ens acollirien...

Sempre m'he considerat una persona de pensament racional, de manera que intento aplicar la lògica i busco la manera més senzilla de fer les coses, donant molts d'arguments a favor del meu raonament per guanyar-me el suport de la persona a la qual li estic exposant els fets. És a dir, tinc una ment "científica".

Vaig anar donant-li voltes i més voltes mentre tenia el cap recolzat a la finestra del costat del meu seient, mirant el preciós paisatge verd i frondós d'alguns dels boscos d'Irlanda, i amb la meva amiga i companya de classe dormida sobre la meva espatlla esquerra. La gent sempre em diu que sóc una persona serena, a la que mai han vist perdre els estreps i a la que sempre se la veu tranquil·la davant de qualsevol situació. Doncs bé, diguem que en aquell moment vaig estar a punt de trencar aquesta imatge de tantes temors i paranoies que assaltaven el meu cap. Per fora calmada. Per dins, una bomba de rellotgeria.

Però a quina conclusió vaig arribar després de tant d'esforç en trobar una solució? (Aquesta seria la primera de moltes, repeteixo que és dels primers dies en que me'n adonava de que m'agrada.) Doncs que havia de mirar de treure-li importància a l'assumpte... Racionalitzant-lo i buscant arguments a favor meu. La intenció és bona, el mètode no sé si tant.

Així que la Manera de declarar-se nº3 tracta sobre expressar els teus sentiments com si no fos res de l'altre món i donant arguments a favor del que estàs explicant, que et donin la raó. Si no ho heu entès encara, guaiteu:

- Escolta, ****, t'he d'explicar una cosa.- serenitat i serietat, quasi podríem dir professionalitat-

- T'escolto Núria- amb aire divertit-

- Vull explicar-t'ho amb la màxima normalitat possible. I tinc tres raons per fer-ho:

 - 1a: Estar nerviosa i tartamudejar està molt vist. És un tòpic de les pel·lícules per adolescents. I ja saps que jo sempre intento anar en contracorrent...

- Si si - es riu-

- 2a: La meva millor amiga m'ha demanat moltes vegades consell sobre el tema, i sempre li he dit que s'ha de llençar a la piscina sense por, que no li han d'importar les conseqüències. Si ara a mi em fes por explicar-t'ho, o m'ho callés seria una hipòcrita. I si hi ha alguna cosa que més odio a part dels mentiders o els feixistes són els hipòcrites.

- Sep, t'ho he sentit molt a dir.

- I tercera i última raó: tu t'hi veus implicat. Així que et mereixes conèixer els meus pensaments perquè t'afecten en part.

- Em... D'acord.- arribats a aquest punt potser el tindreu una mica "acollonit".-

- D'acord doncs. Crec que no val la pena donar-li és voltes, perquè sé que tu no ets molt de paraules complicades i ens serà més fàcil pels dos que t'ho deixi anar tal qual. T'estimo.

Ho veieu? Lògica i pensament racional pur i dur, amb arguments que no es poden rebatre. Mare meva... Seria una declaració tant pròpia de mi que... Bé, el cas és que no es molt tendra que diguem i més aviat sembla que estigui a classe de química seguint un fil de raonaments per arribar a l'arrel de l'assumpte i buscar-li una explicació! (Ei però almenys sé que li encanta The Big Bang Theory!) I tampoc és això així que... Seguiré pensant Mil i una maneres de declarar-se (no literalment és clar!)

"El mètode del científic", i ja de pas us recomano molt molt molt la cançó "The Scientist" de Coldplay. Simplement, preciosa.

Manera de declarar-se nº2: la tècnica del plagi musical

Sí, heu llegit bé, plagi! Però qualsevol artista musical que s'apreciï estaria encantat que uns adolescents utilitzessin la lletra d'una de les seves cançons per declarar-se, com no! (si per qualsevol cosa es presentés el cas contrari, és que quan escriu aquelles lletres tant ensucrades, no ho fa amb sinceritat!)

En un viatge que vam fer uns pocs de tota l'ESO amb dues professores a Irlanda, em vaig separar del meu grup i em vaig perdre...

Plovia a bots i barrals i estava sola. Encara faltava més d'una hora per tornar al punt de trobada i no sabia què fer ni on anar. Vaig decidir que seria molt bon moment per entrar en aquella llibreria antiga que m'havia semblat veure al passar amb tot el grup. M'hi vaig estar... Mitja hora? Tres quarts? No ho sé, però vaig gaudir tant... Llibres, llibres i més llibres! En anglès, és clar! Però em venia de gust provar. Mare meva, hi havia de tot. Vaig poder veure llibres que aquí encara no han sortit. I també s'ha de dir que eren més barats que aquí! Bé, al sortir de la llibreria, el sentiment de "tot solucionat" es va esfumar. Tornava a estar sola. No sabia què fer... Fins que el vaig veure, a Ell, amb un noi dos anys més petit que nosaltres (que per sort em cau molt bé). Em vaig alegrar molt, els vaig saludar efusivament i els vaig preguntar què s'havien comprat. Un cop vistes totes les seves compres em van preguntar què m'havia comprat jo... Bé, diguem que vaig ser l'única que em vaig gastar els diners que portava en llibres tenint botigues i botigues de roba i videojocs al voltant. I això els va desconcertar tant que em van començar a fer amenaces estrambòtiques i surrealistes amb les quals l'únic que van aconseguir és que em partís la caixa, però bé. Després aguantar un parell d'hòsties i ale. "Univers equilibrat".

Després d’haver superat les brometes, ens vàrem mantenir callats. Jo no sabia què dir i suposo que ells tampoc. Però un músic de carrer es va posar a interpretar una de les meves cançons preferides: "I Don't Wanna Miss a Thing" i va trencar el silenci. Una cançó dolça i tendra que tracta sobre un noi que no vol perdre's cap instant de la vida de la noia a la que estima. Amelie per la Martató de TV3 la va versionar! I Ell, que se la sabia tota, la va començar a cantar... Mai les meves descripcions estaran a l'alçada d'aquell moment... La pluja, una de les meves cançons preferides, el fet de que m'hagués "salvat" d'estar sola la resta de temps que teníem, Ell cantant mentre em mirava, no sé ni com continuar.

Suposo que aquesta manera ja no la podré aprofitar. El moment ja va passar i, de fet, fa més d’un mes. Però no sempre ho tenim tot perdut. Hi ha un lloc, un espai en el nostre interior, en el que podem reviure tantes vegades com vulguem aquells moments tant preuats. El món dels somnis...

Fa unes setmanes, en una calmada nit d’estiu, vaig tornar a ser als carrers de Galway, en mig de la pluja. Hi havia diferències, com sempre passa en els somnis. Però no em queixo pas! Aquest cop no hi havia el nostre amic de 2n d’ESO, estàvem sols. I em vaig poder fixar més en tots els detalls:

Anem caminant un al costat de l’altre per un carrer ample, amb gent anant i venint. Alguns amb grups grans, d’altres amb petits, d’altres anaven amb parella, d’altres sols... Els aparadors són majoritàriament petits, de colors llampants i molt variats. És curiós veure barrejades botigues que semblen estar aquí de tota la vida amb locals de franquícies com McDonald’s.

Hi ha molts artistes de carrer. Gent cantant i tocant algun instrument, bandes musicals interpretant peces com “My way” de Frank Sinatra o el que em crida més l’atenció: un noi amb vestit elegant de color gris i un barret amb una ploma de gall d’indi. Es pren molt a pit el seu paper, fa uns posats molt teatrals per a cada nota que entona de ni més ni menys que “I Don’t Wanna Miss a Thing”.

La veritat... No ho fa gaire bé. I a més a més les pintes que porta no l’ajuden gaire així que resulta bastant còmic. Potser per això Ell es posa a cantar la versió en català. Al principi escolto la lletra i me’n recordo d’escenes del videoclip, és tant maca... Però a mesura que passen els segons, me’n vaig oblidant d’Amelie i em concentro en ell. Com la pluja li està mullant el seu sempre despentinat cabell. Les gotes que li estan quedant als vidres de les ulleres. El poc que li importa que estiguem quedant xops i com va somrient mentre camina. Normalment li hagués tornat el somriure però estic molt concentrada en les paraules que està pronunciant. “No vull tancar els meus ulls, no vull deixar escapar cap moment amb tu i no vull perdre’m res de tu”. Crec que se’n adona de que estic pensativa i per això em pregunta:

-        Què? Era així no?

-        Eh? Ah! Sí sí. La lletra és així.

-        Ah d’acord. Pensava que m’havia equivocat en alguna cosa.

Fins aquí, tot va passar realment. En el somni que estava vivint, va continuar així:

-        No, no és això. És que... La lletra. Em sento identificada.- dic amb un mig somriure mirant al terra i tota la tranquil·litat que no sé d’on, he aconseguit.-

-        Sol passar amb les millors cançons.

-        Sí, però mai m’havia identificat amb aquesta. Fins ara. En aquest mateix moment, en aquests instants.

Gira el cap en la meva direcció i em mira encuriosit. Amb les celles pujades i la boca mig oberta. Em ric. És la cara que fa sempre que li dic alguna cosa que no se l’esperava. Continuo parlant, ara sí que no puc deixar les coses a mitges:

-        Aquest moment... Tu i jo caminant per sota la pluja, sols. Amb una de les meves cançons preferides sonant. No el deixaria escapar distraient-me o tancant els ulls més que per pestanyejar. No... no vull perdre’m res de tu. I sí. En el mateix sentit que el de la cançó...

-        Oh!- diu tornant la vista al front-

-        Sí! Oh!- i deixo anar una rialla nerviosa desviant la mirada-

A partir de la meva confessió, els segons han començat a passar com minuts. Esperar una reacció que em doni algun senyal del que li està passant pel cap se m’està fent etern!

Se’m torna a girar, em mira de cap a peus i em somriu. Es para en sec. Jo encara faig una passa més abans d’adonar-me que ha deixat de caminar. Em giro i ara sóc jo la que fa cara de sorpresa. Però ell segueix rient. No sé què li fa tanta gràcia! Jo estic dels nervis, de debò! Estic a punt de desfer-me, d’explotar o de sortir corrents! Noi reacciona, coi ja!

Faig un somriure nerviós, nego el cap lleugerament mirant al voltant com indicant que no entenc absolutament res i aixeco lleugerament els braços per remarcar que estic buscant una solució.

-        Aix, Núria! – s’apropa i m’abraça-

I aquí estem, sota aquesta pluja incessable. Jo també l’abraço i em resguardo sota el seu cap, en el seu coll. És tant alt que em treu un cap i ell pot recolzar el seu sobre el meu. Caic en que el temps segurament ja se’ns ha tirat al damunt i arribem tard al punt de trobada amb les professores. Per uns segons ho engego tot i me’n oblido... Però després aixeco el braç per mirar l’hora per sobre de la seva espatlla i efectivament veig que no arribem tard... Arribem tardíssim! Em desenganxo d’ell com un llamp, em pregunta què passa sobresaltat però l’agafo de la mà i sortim corrents cap al parc Kennedy. On estàvem unes hores enrere. Qui ens havia de dir que passaria tot això una estona més tard?

La tècnica del plagi musical! Se'n recordaria de la cançó si la cités ara?

Manera de declarar-se nº1: la tècnica del lloro

Els dos passejant sols en l'esperada trobada que no té data en un futur immediat, rient, xerrant, sense preocupacions i a continuació...:

- Escolta'm una cosa ****.
+ Mana Núria.
- T'estimo.
+ Eh?
- Eh?
+ Què?
- Què?
+ M'estimes?
- M'estimes?
+ Coi Núria! *es fa un fart de riure (o això s'esperaria)*

Sincerament, m'agradaria saber què passaria si la posés en pràctica. Seria molt graciós la veritat. Els dos som molt de la broma i ens passem més de la meitat del temps que estem junts rient. Però quin resultat podria tenir, seriosament parlant? No ho sé, però sí que sé com m'agradaria que continués.

+ Dius que m'estimes?

Estaria un moment pensant què dir, però veuria que el més fàcil és deixar-ho tot d'un sol cop. Pregunta directa, resposta directa.

- Sí, t'estimo.

Ho diria de manera seriosa, per intentar asserenar tots els nervis revoltats del meu interior. I ell faria cara de sorpresa. Aquella cara de desconcertat, sorprès i fascinat que sempre fa quan dic o faig alguna cosa que no s'espera de mi. S'ho pensaria uns instants, però finalment diria:

- Jo també t'estimo.

No té mai vergonya de res, però quan ha de parlar seriosament es posa nerviós. Com jo. Potser per això ens és més fàcil parlar-nos fent-nos riure, perquè evitem situacions que ens resulten més difícils d'afrontar. Així que la seva resposta seria nerviosa, sense mirar-me als ulls. Però finalment li somriuria, amb un d'aquells somriures tan sincers que acaben per arrencar-li un a ell i, després, una rialla acompanyada del seu "aaaai, la meva Núria!". L'abraçaria tant fort com m'ho permetessin els meus braços, i ell m'embolcallaria en els seus.

Qui sap com pot continuar la història. El futur és tant incert, tant inexplorat i tant desconegut... És l'únic que l'home encara no ha aconseguit preveure al 100%. Sí que sabem manipular el present per intentar aconseguir o preveure el que volem. Sí que hem sabut alterar el record del passat per aprofitar-nos. Però d'aquí a controlar-lo o a endevinar-lo al complet... Hi ha una diferència abismal. I me'n alegro. D'aquesta manera, puc continuar tranquil·la pensant en Mil i una manera de declarar-se (no literalment és clar!).

"la tècnica del lloro, Núria!", m'agradaria saber si funcionaria...