La nit ha caigut i la ciutat s’ha sumit en la foscor. Fa
aproximadament una hora que he decidit aixecar-me i marxar d’aquell carreró per
explorar una mica l’entorn. No veig molt més enllà de deu metres perquè la
il·luminació és molt pobra, però d’aquesta manera em puc amagar fàcilment entre
les ombres si és necessari.
No he deixat de pensar en la meva missió. Com el meu millor
amic s’ha pogut convertir en el que és ara? L’odio, li tinc por i em fa fàstic
com s’ha comportat amb mi. Però una part de mi és incapaç de voler-li cap mal.
No el vol detenir. Vol esbrinar què li ha passat, què el va fer canviar.
Abans no era així. Respectava a tothom i creia en el
sistema. Estava orgullós d’on venia, qui era i de formar part de la nostra
comunitat, del nostre poble. Tenia uns valors molt respectables i creia que
tothom podia aportar alguna cosa, fos el que fos. No tenia cap mena de
prejudicis i era una persona molt oberta de mentalitat. Rebia a tothom amb els
braços oberts. Però va començar a canviar quan em va dir que al seu pare li
havien ofert un ascens. Treballava al govern. Llavors va començar a faltar a
les nostres quedades, no em responia als missatges ni a les trucades, intentava
evitar que parléssim i mirar-me als ulls. Al cap d’un temps, no era que
m’ignorés ni que intentés evadir-me com si tingués vergonya o por. Em mirava i
em parlava, però no era el mateix noi simpàtic i agradable que sempre portava
un somriure d’orella a orella. La seva mirada era inexpressiva i gèlida, les
celles i el front marcaven sempre un aire sever i no somreia. Més aviat feia un
gest d’enuig quan em veia. Però molt pitjor era quan parlava... Em va dir coses
tant lletges... Volia que sortís de la seva vida.
Al principi no me’l prenia seriosament. Fos el que fos el
que havia passat a casa seva des que el seu pare tenia la nova feina l’havia
afectat. Necessitava algú amb qui parlar-ho i tard o d’hora entraria en raó i
es desfogaria. O això és el que jo pensava.
Estic segura que la clau de tot va ser la nova feina del seu
pare. Li van donar onze mesos abans de la caiguda de tots els governs, onze
mesos abans que la Cúpula pugés al poder. He estat investigant i l’últim govern
en caure va ser el dels Estats Units d’Amèrica. El seu pare treballava per
l’ambaixada nord-americana abans de l’ascens. I si la Cúpula el va fitxar? I si
sabia tot el que passaria i en comptes de frenar-ho va ajudar a impulsar-ho?
Sens dubte seria un bon motiu perquè el seu fill deixés de creure en tots els seus
valors de llibertat i en tota la societat mateixa. Però per què em va apartar a
mi? Ha d’haver-hi alguna cosa més que s’escapa del meu enteniment.
La incògnita i les ànsies de respostes m’han motivat durant
aquests tres mesos que treballo en una organització amb accés a informació classificada
a investigar. Però per desgràcia no he descobert res que no em pogués imaginar
ja. Necessito pujar de categoria per guanyar-me la confiança de gent important
i tenir accés a la informació que vull. No només vull saber què li va passar al
meu millor amic. Vull saber quan va començar el món a tòrcer-se. Per què la Cúpula
va pujar al poder. Què volen. Què han aconseguit fins ara. Per què ens van fer
empobrir a tots. Em sento tant impotent! Déu meu no sé de quina mena de
societat formo part! No sé quina aportació faig amb la meva feina! No sé qui té
el control de la meva vida! La Cúpula dels nassos no dóna la cara! Ordenen i
ens maneguen com els dóna la real gana però no sabem qui són! Covards!
Sense adonar-me’n els ulls se m’emplenen de llàgrimes i al
pestanyejar comencen a caure sense fre. Em tapo la cara mentre ploro sense
consol. El nus que portava al pit per culpa de tots aquests sentiments d’impotència
i ignorància s’intensifica i em dificulta la respiració. No puc evitar
sanglotar. Els genolls em fan figa i acabo al terra. La ment em funciona a una
velocitat més elevada del normal. Imatges de la meva família em venen al cap. Teníem
els nostres problemes però érem tots plegats tant feliços abans de tot... Els
trobo tant a faltar! No els veig des que vaig complir els maleïts disset anys!
Més llàgrimes i sanglots sorgeixen del meu interior i no veig el moment de
parar. Podria estar plorant i sanglotant la resta de la meva vida del mal que
em produeix tot això. La impotència se m’està menjant per dins. Dono cops al
terra amb els punys tancats amb tanta força que tinc la sensació que em faré
sang si continuo clavant-me les ungles. El terra està fred i humit perquè fa
poc que ha plogut, però més igual. No importa. Res importa! El món és un fàstic.
Almenys la pluja ha estat autèntica i incontrolable des dels inicis dels temps.
Els pensaments se’m comencen a enfosquir. De cop, el llum de
la farola que tinc al costat i que il·lumina la meva misèria comença a molestar-me
de manera desmesurada. Vull que s’apagui. Vull que qualsevol llum del meu
voltant s’apagui! Vull estar en la més absoluta foscor. Vull que tot es pari i
que tots els sons de la nit es callin. Vull deixar de pensar. Vull deixar de
sentir dolor.
Pràcticament sense ser conscient de què estic fent la mà del
braç bo se me’n va al cinturó dels pantalons i busca desesperadament la meva arma.
L’agafaré i acabaré amb tot. Ara. Sense dolor, sense patiment, per la resta de
l’eternitat. Què hi ha després de la vida? No ho sé, però ho estic a punt d’esbrinar.
Però no trobo l’arma. No hi és.
No hi és perquè me l’ha tret. L’ha agafat, l’ha desarmat, i
l’ha apartat del meu abast. Maleït sigui!
La desil·lusió acaben d’abatre’m i acabo d’estirar-me pel
complet en el terra de la vorera. No puc més. No puc més...
I el món desapareix quan tanco els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada