diumenge, 31 d’agost de 2014

Somni nº6 - Part 1: L'últim lloc on voldria anar

El fred s’escola per les mànigues del meu abric i m’insensibilitza els dits. “Va que ja quasi has arribat” em dic a mi mateixa mentre camino a pas lleuger pels desèrtics carrers d’aquesta ciutat mig abandonada, plena de naus industrials decadents i fredes fins i tot a primera línia de mar. Mai hagués pensat que trobaria el mar lleig em trobés on em trobés. Però estan en un lloc tant decaigut, inert, deixa’t de la mà de Déu i maltractat fan del mar un element nostàlgic. Que espanta en comptes de convidar a apropar-te per sentir millor la remor i la brisa o simplement quedar-te’l mirant. No. Venen ganes de fugir. Com si et pogués engolir en qualsevol moment sense adonar-te’n i portar-te a un lloc desconegut i fosc. Em fa por.

Intento dispersar tots aquests pensaments, perquè per molt poc que m’agradi he de continuar per aquest carrer: naus industrials a l’esquerra amb una vorera minúscula pels vianants (no n’hi ha cap ni en deuen haver-hi mai, per això no s’hi deurien escarrassar amb la vorera) i una platja lletja, enfosquida per la grisor del cel i el blau fosc de l’aigua a la dreta. Uns metres més endavant el carrer es bifurca en dues direccions totalment oposades. M’agradaria que on haig d’anar estigués tombant a l’esquerra, per allunyar-me tant com fos possible d’aquest lloc, però per mala sort m’he de dirigir cap a la dreta, quedant més exposada a aquell passeig marítim depriment.

A mesura que m’apropo al destí, la respiració se m’accelera i els nervis se m’encrespen. Noto les pulsacions a la gola i la suor freda. Els meus peus semblen tenir voluntat pròpia, portant-me on no vull anar. Aixeco una mà i l’endinso en l’espai que hi ha entre dos botons del llarg abric que porto. I m’aferro a l’arma que duc als pantalons. “No haig de tenir por d’utilitzar-la” em repeteixo una i una altra vegada. “Si salvar la vida depèn de prémer el gatell no ho faràs?” em pregunto i per un moment, dubto de la resposta. “És clar que ho faré”.

Abandono el debat intern i em centro en el que hauré de fer a continuació. Necessito plena concentració de tots i cada un dels sentits per reaccionar ràpid i a temps si és necessari. No puc cometre errors.

Arribo davant d’un portal vell com molts dels altres portals de les escales d’apartaments que hi ha junt amb les naus industrials. Per fora no destaca. És com tots els altres, però jo sé que el seu interior és ben diferent.

Abans de provar de forçar el pany, comprovo que la porta no estigui ja oberta. I sorprenentment, ja ho està. No sé si alegrar-me d’això. No m’ho penso dues vegades, i abans de quedar-me més estona al carrer davant d’una porta en la que no hi hauria de ser, entro.

Em trobo en un petit replà molt mal il·luminat per una única làmpada de llum blanca que penja del sostre, amb unes escales just davant meu i a la paret de la dreta un vell ascensor amb la típica porta metàl·lica vella que es plega i es desplega. L’edifici és de tres plantes i normalment tindrien dos apartaments cada un, però en el cas d’aquest, totes les plantes són d’un únic apartament. El de la persona que he vingut a buscar per ordres dels meus superiors. El volen. A qualsevol preu. Perquè és poderós. I si continua així podria arribar a ser més poderós que tots ells junts. De moment ja té el control d’aquesta ciutat gairebé fantasma (fantasma només perquè ell vol, però no sabem què trama) però pot tenir el control de moltes més si s’hi posa.

Començo a pujar les escales i sento un cop que ressona per tota l’escala. Trec l’arma i m’enganxo a la paret a mesura que pujo. Passo per davant d’una finestra i per un moment la meva mirada es desvia per mirar a l’exterior. En aquest interval de temps que deixo de mirar les escales em sembla veure una ombra de reüll i ofego un crit mentre apunto de seguida on m’ha semblat veure-la. No hi ha res. M’ho hauré imaginat? Imaginacions o no, el cor se m’està a punt de sortir per la boca i tinc la respiració tant agitada que sé que si aquí hi ha algú, la pot sentir.

Cada escaló que pujo m’aproxima una mica més a la porta on he d’arribar. Una única porta en aquest replà del primer pis i en els altres dos pisos.

I hi arribo. Davant de la porta. La que em separa d’ell, la que el separa a ell de l’exterior. Empasso saliva, intento congelar la por i els meus temors per destinar tot el meu rendiment a un estat d’alerta inamovible. Miro al voltant un cop més per si de cas i em decideixo a obrir la porta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada