Somni nº6 - Part 3: Recordo com va començar tot...

Baixo corrents desesperadament les escales que havia pujat no feia ni una hora, quan d’alguna manera ja sabia que això no podia acabar bé. Jo no sóc una professional. Només sóc una noia que es va creuar en el seu camí fa molts d’anys i a la que té una mínima estima per haver-me conegut abans que es dediqués a tots aquests assumptes tèrbols. O això és el que diuen almenys els caps. No és just... No és just! No vull morir! Quina culpa tinc jo que en la meva infància i part de l’adolescència fos el meu millor amic, anéssim a la mateixa classe i fóssim fins i tot veïns? Ens ho passàvem molt bé junts, teníem les mateixes aficions, el mateix gust per la lectura, la mateixa ideologia!

Suposo que tot es va acabar quan això últim va canviar.

Arribo davant del portal que no havia hagut de forçar per molt estrany que m’hagués resultat. Estiro i l’obro. Tant bon punt estic fora les meves cames es posen a córrer desesperadament, allunyant-me el més ràpid possible d’allà, endinsant-me en aquell carrer oposat al passeig marítim depriment. Em subjecto el braç ferit amb l’altre i me’n adono que a mesura que em distancio d’allà, també estic fugint de la poca llum solar restant. Em dirigeixo cap a l’est. Què estrany. El sol es posa al mar. Una dada més sobre la meva localització, de la qual no en tinc ni la més remota idea perquè em van portar fins aquí drogada. Només sé que es algun lloc de parla anglesa, pels cartells dels establiments.

Porto una estona corrents sense cansar-me degut a l’adrenalina que corra per les meves venes. I hi caic. Caic en què estic fugint però... No m’està seguint. No m’està perseguint. No ve darrere meu corrents ràpid com sé que pot perquè sempre havia estat el més ràpid de la classe, i amb aquella pistola letal i esgarrifosa. De fet, no he sentit ni tant sols que sortís de l’edifici, ni de l’apartament. S’ha quedat on l’he deixat. Això és bo o dolent?

Miro enrere per enèsima vegada i no veig a ningú. Deixo de córrer, tombo per un carrer estret i sense sortida, perpendicular al carrer principal, em recolzo en una paret i agafo aire. L’exhalo desesperadament per poder inhalar-ne més. Necessito recobrar tot l’aire que he deixat d’agafar. No puc més i descendeixo per la paret fins està asseguda al terra, pràcticament abatuda. I no estaria mal dit si ho declarés així, perquè m’han disparat. Hòstia puta que m’ha disparat! La por i la urgència m’havien anestesiat, però ara el dolor torna a ser agut i intens, fent que cada mil·límetre del meu cos es tensi i exclami de patiment. No aconsegueixo mantenir els ulls oberts pel mal i m’agafo el braç amb força. Em segueix sortint sang de la ferida. No puc perdre més temps, m’he de fer un torniquet per parar l’hemorràgia.

Em trec el mocador del coll, llarg i sedós amb un estampat de flors. Un mocador que sempre m’ha reconfortat. Era de la meva mare. L’estiro, em trec l'abric i començo a embolicar-me el braç amb la tela, ben tensada perquè compleixi la funció. Intento ignorar el dolor, perquè sé que estarà present a partir d’ara.

Un cop parada l’hemorràgia, em sento mínimament alleujada. Com a mínim no moriré dessagnada.

Un munt de records em comencen a assaltar. D’abans que tot això comencés, d’abans que tot s’ensorrés. El món era un lloc relativament segur si et mantenies al marge de la il·legalitat. La gent normal vivia apartada de la gent poc respectable entre les ombres. Però tot va començar fa uns tres anys quan la gent poc respectable va començar a ocupar càrrecs de governs per després acabar amb ells i, potser encara pitjor, alts càrrecs d’organitzacions i empreses internacionals que controlen i especulen sobre tota classe de productes primaris. A poc a poc es van fer amb el control de tot, corroent com una plaga imparable la democràcia i qualsevol valor honorable que quedés. Van sotmetre a la població a una dictadura omnipresent però a la vegada oculta a simple vista, i sense llibertat d’expressió ni de mobilitat. Els preus dels aliments i els carburants es van disparar, i la gent empobria més i més amb cada nou dia. Aviat ningú podia pagar el més indispensable per viure. Havíem de fer tot el que ens diguessin.

No sabem qui són ni quants són. No tenim una cara la qual identifiquem com l’encapçalament de tot. Ningú els va escollir perquè ocupessin els nostres governs i ens dirigissin. Van arribar ells sols, cosa que demostra que en realitat, en la història de la humanitat els que realment mouen els fils no es donen a conèixer a la resta del món. Van començar per càrrecs que la població no en té coneixement. I així va començar.

Estem a l’any 2050, tinc 17 anys. Fa tres que tot se’n va anar a orris. No podré anar a la universitat. No podré estudiar el que volia i encara menys m’hi podré dedicar.

Volia estudiar veterinària i unir-me a una organització com Greenpeace per salvar espècies en perill d’extinció. Sempre he estat molt protectora amb qualsevol animal i el medi. Però com era d’esperar, una tasca així és inútil i irrellevant per la Cúpula, com es fan dir els que ens maneguen.

I encara que hagués volgut estudiar alguna altra cosa, no hauria estat jo qui decidís si podia fer-ho o no. Quan arribem als disset anys, passem un examen físic, psicològic i d’habilitats que ens porta als nostres propis límits per saber del que som capaços.

No ens informen dels resultats. Només ens assignen una feina i aprenem l’ofici a base d’experiència, fet que provoca que en feines perilloses la taxa d’accidents laborals es dispari. Com si els importés...

Tampoc sé exactament a què em dedico jo. Des de fa tres mesos, quan vaig complir els disset, he estat anant a llocs que no conec, recaptant informació sobre una organització identificada com a criminal per la Cúpula i sent l’esquer de molts dels seus perillosos components. I degut als “mèrits” que he fet durant aquest temps (que tant sols consisteixen en haver sobreviscut, simple sort perquè no tinc pas experiència) ara m’han assignat la tasca de detenir-lo, a ell. El cap de l’organització, el que els està fent la punyeta als meus superiors... Tinc por.

Somni nº6 - Part 2: El que m'esperava darrere la porta

Travesso el llindar de la porta sense respirar, mirant en totes direccions i aixecant l’arma com a mesura de prevenció. Estic en un sala molt espaiosa i luxosa. A l’esquerra, a prop de la porta, hi ha una taula de menjador gran amb una làmpada de cristall a sobre. A la parets pengen quadres de diferents etapes de la història de l’art entre enormes prestatgeries plenes de llibres amb cobertes de pell. A la dreta hi ha una sala d’estar. Les dues estances no estan separades per parets sinó que el terra és de nivells i fa que es delimitin molt entre elles. Em fixo millor en la sala d’estar. Hi ha uns grans finestrals que donen a la mar moguda i al cel gris. Uns sofàs grans i moderns que semblen per estrenar i una butaca que sembla de disseny amb un peu giratori. Mira cap a la finestra. Davant dels sofàs hi ha una xemeneia moderna i escèptica. Està encesa, però la fredor dels materials i els colors que la componen rebaixen qualsevol calidesa que pugui transmetre.

Em decideixo a travessar l’estança quan, de cop, la butaca és gira i una cara que em conec molt bé se’m queda mirant amb expressió triomfal. De seguida l’apunto amb l’arma:

-        Quiet! No et pensis que no l’utilitzaré si fa falta! –dic sense pensar, amb la veu trencada per la por-

-        Núria! Quina sorpresa més agradable! Em vens a detenir?- la seva veu en canvi sona terroríficament plàcida i calmada. Té una cosa allargada i metàl·lica entre les mans, i juga amb ella passant-se-la d’una mà a l’altra- Què mona que ets.

Miro de calmar els nervis.

-        Sí. Vinc a detenir-te. I penso fer el que calgui per complir el que m’han ordenat.

-        Rendeix-te.- la seva expressió canvia a, senzillament, inexpressiva. De la mateixa manera que el to que empra. Totalment neutre.-

-        És que no has escoltat el que he dit?- espeto enfurismada.- S’ha acabat. El que es rendirà seràs tu.

-        De debò que ets adorable...- somriu amb malícia- T’ho repetiré. Rendeix-te. Jo la tinc més gran.

Què? Que ell la té més gran? Què coi? No ho entenc. I se’m nota a la cara perquè ell es comença a riure.

-        Mira que ets malpensada eh... Amb la cara tant dolça i innocent que tens... Com pots tenir una ment tant bruta?- torna a somriure i s’aixeca.

Ara entenc a què es referia. L’objecte metàl·lic amb el que jugava és una pistola. I bastant més avançada i gran que la meva. Estic segura que la meva pràcticament peça de museu tardaria el doble en disparar que una arma tant sofisticada com aquella... I ja no parlem de la precisió de la seva i de la meva mala punteria. Empasso saliva i em quedo mirant fixament l’arma mentre, sense adonar-me, retrocedeixo un pas.

-        Sí. Fas bé en tenir por.- avança un pas mentre jo el retrocedeixo- El que t’han donat a tu sembla una joguina comparada amb la meva.

Però segueixo sense poder dir res. Intento pensar una manera de sortir d’aquí però estic atrapada. Tinc la porta a prop, però a la vegada lluny perquè qualsevol moviment brusc podria suposar la meva mort. Merda.

Ell segueix avançant i jo retrocedint, fins que la meva esquena topa amb la paret i em sobresalto ofegant un crit de l’ensurt. Deixa anar una rialla forta i greu que manca d’humor. És més aviat sàdica. Agafo aire i el miro directament als ulls. Als pocs segons la distància que ens separa s’acota fins a ser pràcticament inexistent. El meu pit cada cop puja i baixa més accelerat, em falta l’aire. Mentrestant, somriu amb aire de suficiència. Inspecciona la meva cara i respira tant a prop meu que m’exhala l’alè al coll i fa ballar els cabells negres despentinats que se m’han sortit de darrere l’orella. Se m’estan posant els nervis a flor de pell.

-        Això ja no ho necessitaràs- em treu l’arma, la descarrega i es guarda la munició a la butxaca de davant dels pantalons, fregant amb la seva mà la part baixa del meu estómac per culpa de l’escassa separació. Deixa l’arma encara més inútil que abans sobre la taula sense treure’m l’ull de sobre i, quan torna a apropar el seu cos, retalla encara més les distàncies que abans.

-        I què passa ara?- dic amb un fil de veu, que no sembla meva, pràcticament sense pensar.-

-        Bona pregunta...- respon mirant-me els llavis- Ara podrien passar moltes coses. De fet, les possibilitats podrien ser infinites.

-        Què...?- la por se m’estén per tot el cos.-

-        Saps? Tens uns llavis molt bonics- empasso saliva, entreobro una mica la boca per respirar millor i miro els seus mentre somriu ensenyant una dentadura perfecta- Sí. Definitivament podrien passar moltes coses... Però no és moment de provar certes habilitats que m’agradaria saber si tens.

-        Com?- exclamo obrint molt els ulls-

-        De debò vols saber a què em refereixo?- i torna a somriure amb malícia.-

-        No.- aparto la vista a un costat-

-        Com vulguis. Ja ho esbrinaràs més endavant.

-        No.- responc mirant-lo als ulls amb ràbia.-

-        Oi tant que sí... Maca, no estàs en posició de negociar.

-        Deixa’m!- crido amb les forces que m’ha donat l’adrenalina per la por i intento separar el cos de la paret amb rapidesa. La porta està a tant sols dos metres de mi. És ara o mai.

L’empento amb tota la força que tinc intentant aconseguir que perdi l’equilibri o que almenys la sorpresa endarrereixi els seus moviments. El deixo de mirar i corro com un llamp cap a la porta. I just quan abaixo el pany i estiro, una bala freda com la neu em dóna a l’avantbraç. Crido del dolor agonitzant que em corroeix la pell, la musculatura i l’os i la sang comença a rajar sense fre. Vacil·lo uns instants. La ment se’m queda en blanc i només aconsegueix formular un pensament “Moriré. Moriré aquí mateix”. Entreobro els ulls que havia tancat amb força pel mal i veig la seva figura apropant-se a mi. I no m’ho penso més. La porta ja està oberta i surto corrents.

Somni nº6 - Part 1: L'últim lloc on voldria anar

El fred s’escola per les mànigues del meu abric i m’insensibilitza els dits. “Va que ja quasi has arribat” em dic a mi mateixa mentre camino a pas lleuger pels desèrtics carrers d’aquesta ciutat mig abandonada, plena de naus industrials decadents i fredes fins i tot a primera línia de mar. Mai hagués pensat que trobaria el mar lleig em trobés on em trobés. Però estan en un lloc tant decaigut, inert, deixa’t de la mà de Déu i maltractat fan del mar un element nostàlgic. Que espanta en comptes de convidar a apropar-te per sentir millor la remor i la brisa o simplement quedar-te’l mirant. No. Venen ganes de fugir. Com si et pogués engolir en qualsevol moment sense adonar-te’n i portar-te a un lloc desconegut i fosc. Em fa por.

Intento dispersar tots aquests pensaments, perquè per molt poc que m’agradi he de continuar per aquest carrer: naus industrials a l’esquerra amb una vorera minúscula pels vianants (no n’hi ha cap ni en deuen haver-hi mai, per això no s’hi deurien escarrassar amb la vorera) i una platja lletja, enfosquida per la grisor del cel i el blau fosc de l’aigua a la dreta. Uns metres més endavant el carrer es bifurca en dues direccions totalment oposades. M’agradaria que on haig d’anar estigués tombant a l’esquerra, per allunyar-me tant com fos possible d’aquest lloc, però per mala sort m’he de dirigir cap a la dreta, quedant més exposada a aquell passeig marítim depriment.

A mesura que m’apropo al destí, la respiració se m’accelera i els nervis se m’encrespen. Noto les pulsacions a la gola i la suor freda. Els meus peus semblen tenir voluntat pròpia, portant-me on no vull anar. Aixeco una mà i l’endinso en l’espai que hi ha entre dos botons del llarg abric que porto. I m’aferro a l’arma que duc als pantalons. “No haig de tenir por d’utilitzar-la” em repeteixo una i una altra vegada. “Si salvar la vida depèn de prémer el gatell no ho faràs?” em pregunto i per un moment, dubto de la resposta. “És clar que ho faré”.

Abandono el debat intern i em centro en el que hauré de fer a continuació. Necessito plena concentració de tots i cada un dels sentits per reaccionar ràpid i a temps si és necessari. No puc cometre errors.

Arribo davant d’un portal vell com molts dels altres portals de les escales d’apartaments que hi ha junt amb les naus industrials. Per fora no destaca. És com tots els altres, però jo sé que el seu interior és ben diferent.

Abans de provar de forçar el pany, comprovo que la porta no estigui ja oberta. I sorprenentment, ja ho està. No sé si alegrar-me d’això. No m’ho penso dues vegades, i abans de quedar-me més estona al carrer davant d’una porta en la que no hi hauria de ser, entro.

Em trobo en un petit replà molt mal il·luminat per una única làmpada de llum blanca que penja del sostre, amb unes escales just davant meu i a la paret de la dreta un vell ascensor amb la típica porta metàl·lica vella que es plega i es desplega. L’edifici és de tres plantes i normalment tindrien dos apartaments cada un, però en el cas d’aquest, totes les plantes són d’un únic apartament. El de la persona que he vingut a buscar per ordres dels meus superiors. El volen. A qualsevol preu. Perquè és poderós. I si continua així podria arribar a ser més poderós que tots ells junts. De moment ja té el control d’aquesta ciutat gairebé fantasma (fantasma només perquè ell vol, però no sabem què trama) però pot tenir el control de moltes més si s’hi posa.

Començo a pujar les escales i sento un cop que ressona per tota l’escala. Trec l’arma i m’enganxo a la paret a mesura que pujo. Passo per davant d’una finestra i per un moment la meva mirada es desvia per mirar a l’exterior. En aquest interval de temps que deixo de mirar les escales em sembla veure una ombra de reüll i ofego un crit mentre apunto de seguida on m’ha semblat veure-la. No hi ha res. M’ho hauré imaginat? Imaginacions o no, el cor se m’està a punt de sortir per la boca i tinc la respiració tant agitada que sé que si aquí hi ha algú, la pot sentir.

Cada escaló que pujo m’aproxima una mica més a la porta on he d’arribar. Una única porta en aquest replà del primer pis i en els altres dos pisos.

I hi arribo. Davant de la porta. La que em separa d’ell, la que el separa a ell de l’exterior. Empasso saliva, intento congelar la por i els meus temors per destinar tot el meu rendiment a un estat d’alerta inamovible. Miro al voltant un cop més per si de cas i em decideixo a obrir la porta.

Per fi sóc lliure emocionalment!

Caram! Ni recordo l’últim dia que em vaig posar a escriure. Aquestes últimes setmanes m’han passat volant sense adonar-me’n. He passat molts moments bons, rodejada de les meves millors amigues i la meva família. Però també he tingut moments, més aviat dies, de soledat en que he pensat molt i he arribat a moltes conclusions importants. Cosa que necessitava perquè estava feta un embolic en molts aspectes. El principal? Ell.

En el fons he desitjat sempre poder pensar d’aquesta manera però al final m’he aconseguit convèncer i han passat coses que m’han ajudat a decidir-me. Què és el que volia? Que em deixés d’agradar. Per què? Perquè em fa por que m’agradi algú que no veig mai i amb el que parlo ben poc des que va acabar el curs. Pot ser perillós, pel meu cor. Clar que em sap greu. Tots els bons moments que hàgim pogut tenir queden a l’aire. Però no és la fi del món!

I sabeu què m’ha ajudat a entendre’m a mi mateixa? Llegir. Llegir com una desesperada. Un altre motiu pel qual he estat tant apartada del portàtil i no he escrit RES. He llegit moltíssim! I tots llibres on hi ha històries d’amor precioses i que roben el cor.

A veure. No he deixat enrere els meus sentiments amb l’esperança ignorant i estúpida de tenir un romanç com el del meravellós i encantador Étienne St. Clair i la molt autèntica Anna o el talla-respiracions d’en Daemon i la temperamental Katy. Ni molt menys! Ho he fet perquè m’ha fet veure que sóc molt jove, encara em falten moltes experiències noves per viure, molts llocs als que anar i molts més als que hi hauré d’anar per viure, per buscar-me la vida, per qualsevol cosa! Moltes persones a les que conèixer, moltes d’altres a les que conèixer millor, moltes que m’han de decebre, moltes que m’han de sorprendre... I centrar-me ja amb una sense saber el que realment vull em sembla una mica absurd i “suïcida” com em diria la meva millor amiga.

Estic feliç d’haver pres una decisió madura amb la que he utilitzat el cap.

Què més he fet aquests dies? Quedar amb la colla, passar-me hores amb el What’s app, riure sense parar, dormir fora de casa, tenir somnis estrambòtics, etc...

Ara em direu... I tot això per què ens ho expliques? Doncs perquè la nova entrada que escriuré és un d’aquests somnis estrambòtics que us he dit... I ara us deixaré per anar a escriure’l! Fins aviat!

Núria

Manera de declarar-se nº4: una imatge (o acció) val més que mil paraules

El sol comença a escolar-se entre els pins llunyans que es veuen des de la platja i deixa anar aquells raigs daurats tant preciosos i fins. Estem callats, asseguts a la sorra, mirant cap al mar i escoltant la remor de les onades. No sé en què deu estar pensant, però dins el meu interior s'està disputant un debat exasperant sobre si se m'ha anat l'olla o faig bé en donar-li voltes al que podria arribar a fer.

Una acció val més que mil paraules, oi? Buf... Però seria capaç de fer una cosa així? Encara que ell mateix digués que podia funcionar, m'atreviria? No se m'està anant la xaveta? Estic a punt d'explotar, em suen les mans, el cor se m'està accelerant i cada cop tinc la respiració més agitada. 

- Si t'hagués de dir una cosa... Et conformaries amb que t'ho expliqués o preferiries que directament t'ho mostrés amb una acció senzilla? O sigui... Què valores més: una acció o mil paraules?

- Suposo que preferiria que m'ho mostressis.

No puc evitar somriure per culpa dels nervis i de l'emoció que em provoca veure que ha triat la resposta que jo volia. Estic a punt de tornar-me boja. Abaixo la mirada i noto una escalfor que em puja a les galtes. Deixo anar un sospir curt, agafo aire i dirigeixo els meus ulls als seus. Encara sense dir res, escoltant les onades xocant contra les roques. Em somriu, però denoto una espurna de curiositat i intriga als seus ulls marrons. Estem molt a prop l'un de l'altre, però no sé com fer-ho. No sé com mostrar-li el que sento sense que li agafi per sorpresa o jo què sé! Que s'espanti o alguna cosa rara. Bé, a veure. Núria. Cal-ma. D'acord? Així no podem anar enlloc, em sents? Quan tot això hagi passat, què prefereixes? Tenir un record aclaparador i forçat o deixar respirar una mica la situació, relaxar-te, i tenir un record que t'alleugi en moments estressants? Evidentment la segona opció. 

Em deixo portar per la situació, la deixo respirar, prenc el control. Em concentro en les pessigolles de la brisa, com aquesta m'enganxa la brusa al cos i l'arruga, els meus peus endinsats en la sorra, les gavines recorrent el cel i xerrant entre si, les ones i la seva música... El noi que tinc al meu costat, observant la meva serenitat. Recolzo el meu cap sobre la seva espatlla i inspiro l'aire pur que ens envolta. A la llunyania veiem les llums dels municipis veïns de la badia. Comencen a cobrar força, i a destacar per sobre de la poca llum solar restant. Els velers de les escoles de vela retornant als ports. I molt lluny a l'horitzó, algun creuer. Com m'agradaria que es congelés el temps i estar així per sempre més, en absoluta calma. Sense preocupacions. Sense presses. Sols, sense ningú al voltant. Gaudint de la natura i del preciós paratge en el que vivim. Em sento la noia més afortunada del món. Poca gent pot estar aquí com nosaltres, amb aquesta tranquil·litat. No hi ha res que volgués estar fent apart d'estar aquí i ara, en aquest moment. En aquests instants.

No sé quanta estona portem els dos així, però m'és igual. Rellotges i horaris a part, sé que ja portem un temps perquè noto com les nostres respiracions s'han compassat, sincronitzat. De la mateixa manera que el batec del cor. Ell decideix trencar aquesta regularitat passant-me el braç sobre les meves espatlles i recolzant el cap sobre el meu, de manera que m'acomodo una mica més. Deixo anar un altre sospir curt, aquest cop perquè estic molt bé. I sento que ell fa el mateix. 

Ara. No hi haurà cap altre moment millor que aquest. Em sento tant a gust que fins i tot tinc ganes de fer-ho, sense nervis. Moc una mica el cap sobre la seva espatlla i ell retira el seu per mirar-me. El miro directament als ulls, i ell a mi. Somric. Somriu. Abaixa els seus ulls als meus llavis i el meu somriure s'eixample. M'apropo res, un, dos centímetres. Veig que ell fa el mateix. I no sé com, ni quan... Ni què ni on ni perquè ni res. Però els nostres llavis es freguen, i s'uneixen en el petó perfecte.

I vosaltres, encara dubtaríeu si us digués que triéssiu entre una acció o mil paraules?

Manera de declarar-se nº3: la llista de motius que et justifiquen perfectament o "el mètode del científic"

Si declarar-te et posa et posa els nervis de punta i tens por del que pugui pensar l'altra persona mentre estiguis parlant... Potser hauries de provar el mètode de declarar-se nº3. Veureu. El primer dia del viatge que vam fer amb les dues professores i altres vint companys de diferents cursos d'ESO a Irlanda, vaig començar a caure en els meus sentiments reals vers ell. I em vaig començar a posar nerviosa: "li haig de dir, però com!?". No vaig pensar en altra cosa en les tres hores d'autobús que vam tenir des de l'aeroport fins al poble on ens trobaríem amb les famílies que ens acollirien...

Sempre m'he considerat una persona de pensament racional, de manera que intento aplicar la lògica i busco la manera més senzilla de fer les coses, donant molts d'arguments a favor del meu raonament per guanyar-me el suport de la persona a la qual li estic exposant els fets. És a dir, tinc una ment "científica".

Vaig anar donant-li voltes i més voltes mentre tenia el cap recolzat a la finestra del costat del meu seient, mirant el preciós paisatge verd i frondós d'alguns dels boscos d'Irlanda, i amb la meva amiga i companya de classe dormida sobre la meva espatlla esquerra. La gent sempre em diu que sóc una persona serena, a la que mai han vist perdre els estreps i a la que sempre se la veu tranquil·la davant de qualsevol situació. Doncs bé, diguem que en aquell moment vaig estar a punt de trencar aquesta imatge de tantes temors i paranoies que assaltaven el meu cap. Per fora calmada. Per dins, una bomba de rellotgeria.

Però a quina conclusió vaig arribar després de tant d'esforç en trobar una solució? (Aquesta seria la primera de moltes, repeteixo que és dels primers dies en que me'n adonava de que m'agrada.) Doncs que havia de mirar de treure-li importància a l'assumpte... Racionalitzant-lo i buscant arguments a favor meu. La intenció és bona, el mètode no sé si tant.

Així que la Manera de declarar-se nº3 tracta sobre expressar els teus sentiments com si no fos res de l'altre món i donant arguments a favor del que estàs explicant, que et donin la raó. Si no ho heu entès encara, guaiteu:

- Escolta, ****, t'he d'explicar una cosa.- serenitat i serietat, quasi podríem dir professionalitat-

- T'escolto Núria- amb aire divertit-

- Vull explicar-t'ho amb la màxima normalitat possible. I tinc tres raons per fer-ho:

 - 1a: Estar nerviosa i tartamudejar està molt vist. És un tòpic de les pel·lícules per adolescents. I ja saps que jo sempre intento anar en contracorrent...

- Si si - es riu-

- 2a: La meva millor amiga m'ha demanat moltes vegades consell sobre el tema, i sempre li he dit que s'ha de llençar a la piscina sense por, que no li han d'importar les conseqüències. Si ara a mi em fes por explicar-t'ho, o m'ho callés seria una hipòcrita. I si hi ha alguna cosa que més odio a part dels mentiders o els feixistes són els hipòcrites.

- Sep, t'ho he sentit molt a dir.

- I tercera i última raó: tu t'hi veus implicat. Així que et mereixes conèixer els meus pensaments perquè t'afecten en part.

- Em... D'acord.- arribats a aquest punt potser el tindreu una mica "acollonit".-

- D'acord doncs. Crec que no val la pena donar-li és voltes, perquè sé que tu no ets molt de paraules complicades i ens serà més fàcil pels dos que t'ho deixi anar tal qual. T'estimo.

Ho veieu? Lògica i pensament racional pur i dur, amb arguments que no es poden rebatre. Mare meva... Seria una declaració tant pròpia de mi que... Bé, el cas és que no es molt tendra que diguem i més aviat sembla que estigui a classe de química seguint un fil de raonaments per arribar a l'arrel de l'assumpte i buscar-li una explicació! (Ei però almenys sé que li encanta The Big Bang Theory!) I tampoc és això així que... Seguiré pensant Mil i una maneres de declarar-se (no literalment és clar!)

"El mètode del científic", i ja de pas us recomano molt molt molt la cançó "The Scientist" de Coldplay. Simplement, preciosa.

Somni nº3

Vestit vermell. Arracades. Penjoll en forma de cor amb un centre de nacre, el que em va regalar la meva àvia. Tacons. Maquillatge senzill. Vista al front i... Cap mena d’inseguretat ni vergonya vers el passat.

He madurat. I ell ho veurà. Ho ha de veure. La meva vida ha estat fantàstica sense ell fins ara i vull que ho vegi. Fardar de l’èxit que he tingut després de que ell marxés de la meva vida. Que no m’importa el que pensi!

Sí, ja sé que per ser algú que no m’importa el que pensi, m’he arreglat molt i estic massa ansiosa per refregar-li per la cara tot el que he fet fins ara... Però al cap i a la fi, vam ser parella durant dos anys. El meu primer amor, la persona a qui li vaig fer el primer petó sincer, que li vaig confiar els meus secrets més íntims, que em va fer sentir com mai ningú m’havia fet sentir. Aquella sensació que abans no deixava que m’envaís per por a rebaixar-me d’alguna manera o per por a que em fessin mal, l’amor.

De tota aquesta història fa tot just un any. No entenc perquè fa cosa d’una setmana, revisant el meu correu electrònic em vaig trobar amb un correu d’ell, demanant si ens podíem retrobar un cop més. Així, sense dir per què, com si el temps no hagués passat.

No m’ho esperava. Mai m’ho hagués esperat... Em va costar molt oblidar-lo. Una de les coses més doloroses que he passat, però també una de les que més em sento orgullosa d’haver superat. I és per això, que aniré amb compta. Entraré en aquella sala amb tota la autosuficiència del món. No tornaré a caure en els seus encants. No em deixaré encisar per la seva mirada penetrant i juganera, el seu somriure de perles d’orella a orella ni la seva rialla greu i profunda, però alhora que sona com una perfecte melodia...

Mare meva... Si és que és per això que tinc por... En teoria l’odio i només parlant d’ell ja se’m cau la baba... Suposo que el fet de que no fos jo qui decidís trencar la relació ajuda molt.

Era un dia de pluja. Els meus preferits. Quan feia un dia així, sempre quedava amb ell en un restaurant retirat de la ciutat, prop del far, damunt d’un petit penya-segat, on ens envoltava la remor de les onades i les parles de les gavines alterades per les gotes que començaven a caure.

Jo arribava tard, com sempre. Però amb ell li era ben igual. Quan entrava per la porta, molt alterada per la fred que m’arribava fins al moll de l’os i la roba ben xopa, aixecava la mirada per retrobar-me amb la seva i l’únic que podia percebre era una càlida i reconfortant rialla que em donava la benvinguda. S’aixecava de la taula que sempre compartíem en aquelles ocasions, s’apropava, em besava al front i a la vegada em treia l’abric.

Quines vetllades que vàrem passar, asseguts en un racó arrecerat de les mirades tafaneres de la resta de la gent... Potser ara no em cau gens bé, però aquells sopars a les llums de les espelmes al costat d’una finestra des d’on es podia contemplar el meravellós paisatge de la Costa Brava, els cambrers que sempre em portaven una rosa de part seva i em tractaven com una princesa (només perquè ell els hi ho havia dit, així tenien propina) i la dolça i sensual música de jazz que posaven de fons van convertir d’aquell lloc el meu refugi de la rutina preferit. O potser és perquè era un refugi que compartia amb ell. No ho sé del cert.

Però aquella vegada, en aquella ocasió, quan vaig entrar mullada i vaig voler creuar-me amb la seva mirada, no vaig obtenir resposta. Alguna cosa anava malament. I em vaig començar a preocupar. Vaig creuar la sala, predisposada a que alguna cosa anava malament, i em vaig seure en la meva cadira amb els nervis a flor de pell.

-        Hola – vaig intentar dir amb una expressió serena, però sense èxit.

-        Hola – va contestar ell.-

L’ambient estava carregat de tensió, i jo no sabia per què. Miro per la finestra, amb l’esperança ingènua de trobar alguna mena de resposta o senyal en les onades que trencaven en les roques.

-        Mira Núria... Et voldria parlar d’una cosa. – sembla inquiet. Potser és que li fa respecte dir-me el que sigui. –

-        Digues! – dic amb ànsies per escoltar el que el preocupa.

-        No són bones notícies...

-        Ja saps que amb mi pots tenir plena confiança!

-        No t’agradarà sentir-ho...

M’està començant a posar nerviosa, nerviosa de veritat.

-        Au va! No ho suporto més, m’estàs estressant. Digues-me. Què et passa? Sigui el que sigui ho podem superar.

-        He estat pensant molt... Això que hi ha entre nosaltres... No avança, ni avançarà. No veig que tingui futur. No vull continuar.

I es va quedar tant ample. M’acabava de trencar el cor i no es notava ni el més mínim penediment en la seva mirada. És més. No es notava res en la seva mirada. Només indiferència. No hi ha res pitjor que la indiferència. Ni tant sols l’odi. L’odi és un sentiment. Sentir odi contra una persona significa que t’importa el que li passi, encara que t’importin les coses dolentes que li puguin passar i no les bones. Però la indiferència... És simplement que aquella persona podria morir de la manera més cruel i sagnant davant dels teus ull i a tu, et seria igual. Com podia respondre jo a tal comportament? Havia compartit dos anys de la meva vida amb aquella persona. I ell els estava tirant per la borda.

Vaig tornar del meu món a la taula d’aquell petit restaurant.

-        Què? Com? No... No ho entenc. – estava perplexa, volia que no ho hagués entès bé. Com si no s’hagués expressat de manera més clara impossible... –

-        Núria, no em facis això. He pres una decisió. No ha estat fàcil. Però el cas és que s’ha acabat.

-        Que no et faci això?! Em prens el pèl?! De debò?! – dic sense miraments -

-        Núria, estàs cridant l’atenció. – diu mentre es tapa el rostre, avergonyit. Uns quants curiosos es giren per mirar què passa.-

-        Com em pots demanar que no et faci això quan tu acabes de trencar amb mi sense cap mena d’explicació ni consideració?!

-        Núria, tranquil·litzat! – diu aixecant la veu més que jo – Mira. Res m’agradaria més en aquest món que poder-te donar una explicació. Però el cas és que no puc.

-        Que no pots... – dic amb aire divertit - Que no pots o que no vols?! Et recordo una frase teva company... Poder és voler!

-        Núria...

-        Deixa de dir el meu nom!

-        I com vols que et digui?- diu amb cansament-

-        No vull que em diguis de cap manera. Vull una explicació.

-        Vols una explicació...

-        Evidentment.

-        Ho faig pel teu bé.

Pel meu bé... Allò sí que em va matar. Per favor. Pel meu bé?!

-        Com que pel meu bé?! Quin sàdic estàs fet.

Es riu. Sempre li ha fet gràcia com m’enfado. Suposadament per la manera en que arrufo el nas i les celles, amb la meva cara de “nena innocent”.

-        Me n’he d’anar. Lluny. – deixa anar evadint el meu comentari anterior per ocultar el somriure que se li anava a escapar –

-        On?

-        No t’ho puc dir. No vull que vinguis.

-        I què et fa pensar que vindria després d’això?

-        Doncs no ho sé. Potser el fet de que encara m’estimes.

-        Baixa els fums. Si et penses que m’has satisfet amb “ Me n’he d’anar. Lluny” vas ben errat.

-        Han sorgit complicacions dins la família, per dir-ho d’alguna manera.

Família... Quan ens vàrem conèixer, vivia en un centre d’atenció als menors... Els seus pares l’havien abandonat quan era petit i havia anat de família d’acollida en família d’acollida, però mai s’havia adaptat a cap. Què voldria dir amb “família”?

-        A què t’arrefereixes?- dic suavitzant el to de veu i l’expressió de la cara. És un tema delicat.-

-        No ets de la família. No tens perquè saber-ho. – diu un altre cop amb la indiferència que m’ha destrossat abans –

No podia creure’m que m’estigués tractant d’aquella manera tant insultant, fins i tot la seva expressió corporal era despectiva. No aguantava més.

-        Molt bé. Doncs ja te les arreglaràs amb la teva estimada família.

Una expressió de dolor es va reflectir per uns segons en el seu rostre, però de seguida va tornar a la cara d’indiferència. Ja havia vist i sentit prou. I de la mateixa manera que havia entrat en aquell abans apreciat restaurat, vaig sortir per no tornar-ne mai més. Fins al dia d’avui.

Després de recordar amb detall com va passar tot, encara estava més confusa i sorpresa de que m’hagués demanat un retrobament. Què voldria de mi després de tant de temps?

Faltaven ja vint minuts per l’hora que havíem quedat. No pensava arribar tard, ja no existia aquesta confiança entre nosaltres, de manera que començo a sortir de casa i em dirigeixo al meu cotxe. Un cotxe vell però amb el seu encant. Els meus pares me’l varen comprar quan vaig entrar a la universitat, fa cosa d’un any i mig.

Vaig conduir fins d’alt d’aquell penya-segat, on es trobava aquell restaurant que em pensava que no tornaria a trepitjar. Baixo del cotxe i em dirigeixo a la porta. Un cambrer m’obra amb un ampli somriure. És el mateix cambrer de fa un any, quan encara venia sovint per aquí.

-        Hola Núria. Com va tot? Et veig molt bé.

-        Tot va bé Gerard, gràcies.- desvio la mirada per buscar-lo amb ell. Em sorprèn el que veig- La mateixa taula?

-        Sí – diu amb aire confident, mirant-se al noi amb el que m’havia citat. –

Em dirigeixo a la taula, i, abans de dir res, passo la mà pel respatller de la cadira. M’inunden els records. Records que no m’havia permès recordar fins ara. M’he estat enganyant... Els trobo a faltar.

M’està mirant. No em treu l’ull de sobre. Està estranyament interessat en els moviments que faig. És com si desitgés amb cos i ànima saber què estic pensant.

-        Quant de temps.- dic sense que s’ho esperés, mentre m’assec, i mirant-me’l amb la mateixa cara d’indiferència que un dia ell em va dedicar a mi.

-        Sí, oi? Sembla mentida. – diu mentre somriu amb aire divertit i m'ensenya la seva perfecta dentadura.- Com va tot?

-        De meravella.

-        Ah sí?

-        Que et sorprèn?

-        No no, ni molt menys. No m’esperava menys de tu.

-        Ja deia jo – dic arquejant una cella, volent-me donar importància i autoritat. I per no fer un lleig, també li pregunto.- I a tu què tal?

-        Molt bé! He aconseguit estabilitat i he pogut tornar a la universitat.

-        Com va la família?- dic deixant clar que no he vingut per petar la xerrada, i que no el perdono pel que em va fer. Això sí, no vull que es noti que encara em fa mal. Així que somric –

-        La família... – diu baixant la mirada -

-        Sí, la que et va fer anar lluny, ja saps.

-        Núria... – diu allargant les vocals del meu nom, com demanant que no em passi.-

-        Què?

-        Ja saps què.

-        No, no què va.

-        Núria – diu rient – Vinc en so de pau.

-        Com vulguis.

-        I a explicar-te, ara sí, què va passar.

-        D’acord. Què va passar?

-        És una mica llarg d’explicar.

-        No tinc pressa.

-        Molt bé doncs. Començo.

 Fa cosa de tres anys, quan tu i jo vam començar a sortir, el meu germà havia estat investigat per la policia per tràfic de drogues. Per sort o per desgràcia, no el van poder acusar de res perquè no tenien proves. El cas és que...

-        Per què et talles? Et penses que sóc tant venjativa que aniré corrents a explicar-ho? Si una cosa no traeixo mai jo és la confiança

-        D’acord, d’acord.

El cas és que el meu germà sí que traficava amb drogues. I jo, sense saber-ho, l’havia ajudat més d’un cop. Em duia paquets i me’ls feia entregar sense fer preguntes a gent que no coneixia de res, gent que està involucrada en altres coses molt més greus. És el meu germà, i confiava en ell. No m'hagués imaginat mai que es tractava d'això...

      -    Més greus que el tràfic de drogues? Com què? - dic interrompent el seu relat-
      -    Màfies i... Assumptes molt més negres Núria... Gent perillosa.

Continuo. Fa cosa d’un any, la policia havia tornat a obrir la investigació, aquest cop amb proves fonamentades. El meu germà, avançant-se a ells, em va venir a veure i em va dir que havia de marxar del país quan abans millor, perquè em vindrien a buscar i em podrien tancar a la presó. I que ell faria igual. Imagina’t com em vaig sentir en aquell moment. Traït pel meu propi germà, obligat a fugir per una cosa que jo no hagués fet mai si n’hagués estat conscient. Però no tenia escapatòria. Ningú em creuria a mi, que ja tenia antecedents i un mal expedient. Vaig decidir que havia de fer el que m’havia dit. Només em retenia una cosa aquí.

-        Quina?

-        Tu. Havia de fer alguna cosa per protegir-te, perquè la teva opinió sobre mi no et portés a seguir-me ni a mentir a la policia si algun cop et venien a preguntar. L’odi que havies de sentir vers a mi havia de ser tant profund que no et fes mirar enrere en cap moment. Que no et fes trobar-me a faltar ni a cometre cap estupidesa.

No sé què dir. Em quedo de pedra. M’arrepenteixo de tot el que he arribat a pensar sobre ell. La de coses que he dit a la gent sobre ell. La de vegades que l’he criticat i deixat malament per desfogar-me. No sé què dir.

-        Jo... – de veritat que no sé què dir.-

-        No te l’esperaves eh?- diu mentre esbossa un somriure burleta.-

-        No.

-        Espero que et serveixi d’alguna cosa. Per compensar les molèsties que t’hagi pogut causar.

-        Però... És que...

-        Si?

-        És que això...

-        Digues Núria.

-        Això ho canvia tot.

-        Què vols dir?

-        Pensava que erets un imbècil integral sense remei. Un egòlatra cregut narcisista sociòpata que li agrada jugar amb els sentiments. Un manipulador que...

-        Val, val. Crec que ja m’ha quedat prou clar- em talla sense esborrar el seu somriure, aquell somriure que fa un temps m’inspirava calidesa i confiança-

-        Doncs que pensava tot això de tu... I pel que em dius... Ho vas fer tot per mi?

-        Que si ho vaig fer per tu... Núria... Erets el meu món. Ets, el meu món. Mai he deixat de pensar en tu. Ets la persona que més m’importa. L’única cosa que em motiva i m’inspira per ser qui sóc i portar una vida mínimament decent. Portar un bon camí i allunyar-me de la vida que portava abans. Que si ho vaig fer per tu... Núria. No t’he deixat mai d’estimar. I dir-te aquelles coses en aquesta mateixa taula fa just un any va ser l’acció més dolorosa, lamentable, trista i difícil que he fet mai. Mirar-te als ulls i veure l’expressió que t’estava apareixent a la cara i jo amb aquella indiferència... Realment imperdonable. Però encara així i tot, espero que algun dia em perdonis.

Ara sí que no sé què dir. Cada cop em fa sentir més culpable. M’estima. M’ha estimat tot aquest temps. Fins al punt de deixar-me anar per no fer-me mal.

M’aixeco de la meva cadira amb cara seriosa i m’assec al seu costat. Ell sempre s’ha assegut en el sofà, el sofà allargat que hi ha a la paret per les taules que donen a les finestres.

Es queda perplex, no s’esperava que anés a reaccionar d’aquella manera.

-        Núria? Jo...

I abans de que pugui acabar la frase li dono un petó als llavis. Tarda uns segons en reaccionar. Aixeca una mà per acariciar-me el rostre i l’altra me la passa pels cabells.

Durant tot aquest temps, per molt que ho hagi intentat, no l’he pogut odiar. Sempre, i dic sempre, l’he estimat. Com expressar el mar de contradiccions que he estat durant els últims mesos? L’he insultat, humiliat i criticat però a la vegada apreciat. I en el fons ell ho va fer per mi. La vergonya i penediment que sento no es poden expressar amb paraules. Però per sort, ell m’ha entès i m’ha respòs de la manera més dolça i tendra que podria haver escollit. Els seus reconfortants i desitjables petons que tant trobava a faltar.

-        Núria - diu tallant-me de cop.-

-        Què?- dic mentre li dono un altre petó i ell cau en la temptació de retornar-me’l però de seguida es torna a apartar.

-        No sé com expressar tot el que sento ara mateix. Però he vingut aquí amb la intenció de que em perdonessis.

-        No, perdona’m tu. Per com t’he tractat, menyspreat i odiat tot aquest temps. He estat tant egoista... No em puc creure que li hagi fet una cosa així a una persona que... Estimo. T'estimo.

-        No saps com de feliç em fa sentir això... La de vegades que en els pitjors moments per reconfortar-me m’he imaginat que aquestes mateixes paraules sortien de la teva boca... Núria. Jo també t’estimo. No saps quant. I és per això que et voldria demanar una cosa...

-        Digues! Em pots demanar el que sigui!

-        D’acord, però no estàs obligada a comprometre’t. – diu mentre deixa aparèixer de nou aquell aire trapella en el seu somriure i en els seus ulls. Núria...

-        Si?- dic jo també somrient-

-        Al costat d’aquesta finestra on ens hem assegut tantes vegades, contemplant el mar i les postes de sol, et voldria demanar...- diu per allargar el moment abans de demanar-me el que sigui que em vol demanar. Com em coneix aquest noi... Em vol posar dels nervis. Li agrada.-

-        Au va! Digues-ho ja sis plau!- dic amb impaciència infantil mentre l’agafo d’un braç.-

-        Núria.- i es posa la mà a la butxaca del vestit i treu una capsa- et casaries amb mi?

Aquesta sí que no me l’esperava. Com li agrada deixar-me sense paraules... Em poso les mans a la boca. L’alegria que m’envaeix per la sorpresa és massa gran.

-        No, no sé què dir...- dic mirant-me’l als ulls. Els seus profunds vius i sempre desperts ulls verds-

-        Ah no?- diu amb una decepció fingida-

-        Vull dir que... Que sí! Eh... És clar que sí.- dic mentre se m’escapa una llàgrima i em llenço per abraçar-lo amb totes les meves forces.

-        Això es el que volia jo sentir- diu amb dificultat per com el tinc atrapat sota meu, l’he tombat al sofà. Què hi farem.

I aquesta ha estat la millor de les vetllades que vaig viure en aquell restaurant. En la que vaig entrar esperant-me poder demostrar que no el necessitava en la meva vida però vaig marxar amb un anell al dit i un somriure d’orella a orella que em marcarien per sempre. No he estat mai tant feliç. El meu amor cap a ell i l’apreci i afecte que el tinc per anteposar-me a qualsevol cosa seran sempre, incondicionalment, enterns.

Somni nº2

Aquest és un somni en el que penso molt sovint. Va començar sent un malson horrorós que em va fer creure que m'anava a morir. Però si alguna cosa he après dels malsons, és que també se'ls hi ha de donar una oportunitat. Poden fer un gir inesperat quan menys t'ho esperes. En efecte, va acabar sent tendre, càlid, agradable, sensible, romàntic, ... Llàstima que aquell matí em despertés, perquè hagués volgut quedar immersa en aquell son per sempre.

He de dir que moltes coses les he afegit perquè la història tingués sentit. Ja se sap, en els somnis, la realitat és una altra.

Com en l'anterior, el vull narrar en primera persona.

La nit ha caigut. El bon temps que ha perdurat durant tot el dia, s'ha esfumat. Uns núvols s'acosten a la meva posició amb aire amenaçador.

Estic sola, al mig del mar, amb la meva petita embarcació de vela. Puc sentir dins meu que una bona tempesta s'aproxima. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, de fet, me n'hi he trobat moltes vegades. Estic al Carib i, segons les últimes coordenades que m'ha dictat el GPS abans d'abandonar-me, força prop de terra.

Sóc biòloga marina, més o menys. Estic estudiant per ser-ho. I em falta poc. Solc mars observant la vida de la fauna i la flora que ronda sota l'aigua, de moment, per acabar la carrera. Mai, mai, mai, havia sortit del Mediterrani. Em considerava afortunada per haver tingut l'oportunitat de poder fer aquest viatge i formar part d'un equip d'investigació real. Només ens van escollir a uns pocs. I encara creia haver tingut més sort pel fet de que em deixessin sortir sola en aquesta expedició...
El meu preuat, estimat, adorat Mediterrani. De cap manera m'hagués fet això. Condemnar-me d'aquesta manera, sense avisar. Sense esperança, a la espera de que les aigües se m'empassin. En aquella mar, les coses passen amb més temps. Aquí al Carib però, passa en un tres i no res. Quan s'adverteix una tamborinada, vol dir que ja és imminent.

Les onades cada cop estan més enrabiades. Més d'una vegada se m'han llençat al damunt i m'han gelat fins al moll de l'os. La pluja torrencial s'ha iniciat de cop. Les gotes es senten com pedres que repiquen sobre la meva pell. El vent sacseja el mar i em llença els cabells a la cara, dificultant-me la visió. Llamps gegantins dansen en el cel i els trons immediats m'indiquen que pràcticament els tinc al damunt. No em puc creure que s'acabi així. Tantes coses que tenia planejades, tants viatges, tant per aprendre, tantes paraules que m'he guardat per covardia i que volia acabar confessant... Tant ell com jo som orgullosos, i se'ns va ficar a la ceba que parlar de temes sentimentals era mostrar debilitat. La de vegades que les paraules se m'han quedat als llavis i els seus ulls mostraven ànsies per escoltar-les... I al revés. Suposo que ja no serveix de res pensar-hi, però fins i tot aquest dolorós record em reconforta perquè, bé perquè... Perquè ell també el té.
És curiós, sempre m'he negat a reconèixer el que sento per ell. I el fet de que la meva vida corri perill em fa, estranyament, deixar d'enganyar-me a mi mateixa. Per què? De què em serveix sinó per martiritzar-me?
Una onada interromp el meu debat intern i gairebé em fa caure a l'aigua, però m'aferro al masteler de la major. Si he de morir, aguantaré fins el final. Que no sigui dit el contrari! Just després d'aquesta valentia esporàdica, no molt característica de mi, la meva pròpia barca em va trair. La botavara, impulsada per una ràfega de vent, s'abalançà sobre meu. I em tirà al ferotge mar.


No esperava sortir-me'n d'aquesta. Ja m'havia mentalitzat força. El cas és que, com havia dit abans, el GPS m'havia indicat la meva proximitat amb terra.


Em desperto en una platja. No té pinta de platja del Carib. Bé, el sol despunta amb força, noto els raigs al clatell. Però la sorra... No n'és pròpia, ni l'aigua. El seu color és fosc, no cristal·lí. On coi estic?
Estic rodejada de trossos de fusta, branques, i... Les restes de la meva preuada barca de vela. M'aixeco i m'hi acosto. No sé quan portava estirada al terra, deshidratant-me. I llevar-me amb tanta rapidesa per mirar-me les restes d'una cosa que ja no té arranjament és una mica inútil i perillós pel meu estat. Però és que m'ha trencat el cor.
Estic una estona contemplant, en silenci, el que feia unes hores, o dies, era la meva barca. Decideixo moure'm. És estrany. Més aviat, sembla una cala del Mediterrani, no una platja del Carib. Però com que sé que és impossible, penso en altres possibilitats. Algun cop he fullejat revistes de destinataris de vacances i m'hi he trobat amb cales i platges força similars a les de casa, però a l'atlàntic. Podria ser que el mar m'arrossegués fins aquí? Al cap i a la fi, el Carib i l'atlàntic estan a tocar l'un de l'altre. M'anima el fet de trobar-me en un ambient més familiar, encara que no hi hagi estat mai. La platja on estic em recorda a les de la Costa Brava, tot i que no hi ha color. De Costa Brava només n'hi ha una! Tot i així... Té un aire d'irrealitat que em mosqueja.
Em fallen les cames i començo a veure borrós. No aconsegueixo pensar amb claredat. Podria ser que estigués al·lucinant per culpa del sol? Em fa l'efecte que no ho esbrinaré. Em desplomo a terra.

No sé si em vaig desmaiar, o vaig estar en coma, o fins i tot morta per uns instants. No sóc metge així que... Només recordo que vaig somniar, o al·lucinar, o pensar, o imaginar. Tornava a ser de nit i... El vaig veure. A ell. Jo arribava nedant a la cala que freqüentàvem sempre. Àmplia però íntima. Oberta al mar, però resguardada. Roques imponents que s'alcen de l'aigua, però que a la vegada formen part d'un preciós paisatge. I ell m'esperava. Amb el seu habitual somriure burleta. I... I... Va sense samarreta? Per què va sense samarreta? No és perquè vagi amb banyador, perquè va amb texans. Surto de l'aigua a poc a poc, comprovo que porto alguna cosa de roba perquè vist el vist... Per sort, porto banyador. Camino amb feblesa, i ell se m'acosta i m'agafa en braços. Sense dir res. I jo descanso el cap sobre la seva espatlla. Això no passaria mai a la realitat.
Camina tranquil, no sé a on em porta. Tanco els ulls. Els torno a obrir. Estic estirada en un llit. La porta de l'habitació està entreoberta i hi ha una llum al passadís. Unes passes s'aproximen i ell entra. Encara va sense samarreta...
        - Hola.- espera a que digui alguna cosa, però jo encara estic atònita.- Mmm... No et vull molestar, només vinc a per una samarreta.
Obra les portes de l'armari que hi ha a l'entrada de l'habitació, n'agafa una i, just quan se l'anava posar, m'aixeco de llit. Ja no porto el banyador, ara porto una camisa seva, amb prou feines amb dos o tres botons cordats.
        - Jo... No... - les paraules no em surten de la boca -  Hola.
Riu. I em somriu com només ell ho fa. Un somriure que fins i tot s'aprecia en l'expressió dels seus ulls.
        - Sí, hola.
S'acosta a poc a poc. "Ehem ehem. Encara no t'has posat la samarreta", penso. I no té pinta de que se la vagi a posar. Obra els braços i em rodeja la cintura. M'estreny contra ell i em xiuxiueja a cau d'orella:
        - No em tornis a donar un ensurt com aquest, Núria. No ha estat bé. Per un moment he pensat que t'anava a perdre.
Em desfaig. Em salten les llàgrimes i jo també l'abraço amb força. No sé què dir... Bé, hi ha dues paraules que fa un temps que em ronden pel cap... No estic segura de deixar-les anar. Pel simple fet de que les he retingut durant molts mesos. I les he negat. Però serviran. Serviran per l'ocasió.
        - T'estimo.
Deixa anar un gemec. Em sorprèn la seva reacció i, si pensava que ja no em podia abraçar amb més força, estava totalment equivocada. No estic segura però crec que està plorant.
        - Jo també t'estimo. Molt. Durant molt de temps t'he estimat. I la de vegades que t'ho he volgut dir... - deixa anar una rialla nerviosa - El cap em va més ràpid que la llengua, vull dir-te tantes coses que...
L'acaricio. Em separo una mica d'ell i el contemplo. No sembla ell, el de sempre dic. Es veu tant sensible, tant feble. No puc més. Em llenço i li dono un petó als llavis. Tarda una mica en reaccionar però de seguida ho compensa i em besa apassionadament. Em segueix donant petons. Rere les orelles, el coll, les espatlles. M'agafa amb cura i em deixa al llit. Em descorda els botons de la camisa i em continua donant petons.
I ara hi caic. Si abans portava banyador, i ara porto una camisa... Se m'encén la bombeta! Quina vergonya per favor! Una cosa és ara que ja d'això, però abans? Quan encara no ens havíem dit res i estava tant feble que m'ha hagut de portar?
Deixa anar una rialleta trapella. Per la meva expressió de la cara, i que m'he encongit una mica, ha deduït el que em passa.
        - No tens perquè avergonyir-te. No podia deixar-te amb aquell banyador xop i arrapat. Podries haver-te... Refredat. - ni una sola paraula que no hagi arrossegat en to insinuant-.
Segueixo sense dir res, i me'l miro amb la cara vermella. I ell sospira, encara amb la cara aquella de burla que tant odio i tant m'agrada a la vegada:
        - Núria, Núria, Núria. - diu allargant les vocals del meu nom-. Què farem, amb la meva Núria?
M'abraça. I em xiuxiueja de nou a cau d'orella:
        - Estàs cansada. Necessites dormir una mica. Però jo no em mouré d'aquí.
Recolzo el cap en el seu pit i dormim plàcidament.

I desperto. Però no al seu costat. Estic en un llit sí, però d'hospital. Tinc un embenatge al front i un braç escaiolat. Miro la paret de davant meu. Hi ha un calendari. 20 de febrer! Han passat com dues setmanes des del naufragi! Arribats a aquest punt, segur que tothom sap què em va passar. Tenia pactat amb la seu de terra que reportaria a diari els meus progressos i enviaria la meva última localització. Al veure que no ho vaig fer, em començarien a buscar. I això vol dir que tothom del meu equip de treball ho sap. Ell ho sap. Somric i em tombo de costat per acomodar-me en el llit. Tanco un moment els ulls. Inspiro. Expiro. Torno a obrir els ulls. I ell m'està mirant! I s'està rient...

        - Per què somrius Núria? - em poso vermella com un tomàquet. Només de pensar el que vaig imaginar amb ell em posa els pèls de punta -
        - M'alegra estar viva saps? Pensava que havia mort i al veure...
        - Al veure'm a mi primer has pensat: he mort i he pujat al cel? - diu imitant una irritant versió de la meva veu i esbossant el seu habitual somriure- Després has recordat que mai has cregut en aquestes coses, i has caigut en que estàs viva.
        - Ja! Sí! Clar! Ha anat així la cosa!
I els dos deixem anar una forta riallada. Però de cop el seu posat es torna seriós.
        - M'has tingut molt preocupat. Pensava que et perdia. Hauries d'haver tornat quan t'ho van dir. Quan jo t'ho vaig dir.
        - Em van dir que tornés perquè ja tenia prous dades. No perquè s'anés a desencadenar la que es va desencadenar. I no et preocupis per perdrem. No et deixaré mai de fer la punyeta!
Però no fa res més que una ganyota.
        - De debò Núria. No sé què hagués fet sense tu. I si t'haguessis marxat sense poder-te demanar perdó per l'última discussió que vam tenir, jo... - sospira-. No vull ni pensar-ho. Sento que entre tu i jo... És a dir...
És a mi, o no sap què dir? Ara sóc jo la que ric. L'home que té paraules per a tot, el que sempre té la raó, el que no es deixa trepitjar per ningú. No. Sap. Què. Dir. L'ajudo:
        - Jo també t'he trobat molt a faltar. I també m'he deixat de dir-te moltes coses moltes vegades. Sempre he parlat amb l'orgull, però per dins em recriminava durament que aquelles no eren les paraules que volia dir. - He captat la seva atenció. Continuo - Vaig pensar molt en tu, quan... Quan estava a la barca. Pensava que era el final i em vaig autosincerar, per dir-ho d'alguna manera. Ara sé que et necessito i que no vull, no puc, viure sense tu i...
        - T'estimo - deixa anar ell-.
Estic tant concentrada en buscar quina és la millor manera de dir les coses que no hi caic en que m'ho dirigeix a mi:
        - Sí, exacte! T'estimo! Això és el que volia dir.
        - No dona! - riu- Que t'estimo!
Deixa anar una llàgrima. I jo em quedo atònita.
        - Ah, clar. - jo també ric- Sí.
        - Sí què? - cada cop li faig més gràcia.-
        - Que... D'això. Que jo també t'estimo home!
Riem plegats. Estem despatxant una etapa. En la que ens llençàvem miradetes sense dir-nos res, ens insultàvem per intentar negar-nos el que sentim l'un per l'altre. I iniciem una de nova. En la que ja no tenim res a amagar, en la que ens hem deixat anar.

On ens portarà? No ho sé. Però estic impacient per esbrinar-ho.

        - Per cert! - dic impulsivament -.
        - Què? - respon sobresaltat-.
        - A on em vau trobar? Abans de desmaiar-me hi estava pensant. Estava entre una cala del Mediterrani, que tots dos sabem que és impossible, i alguna platja de l'atlàntic tipu República Dominicana o fins i tot Bermuda, depèn d'en quina direcció anés el vent en aquell moment. No ho tenia molt clar tampoc perquè estava mig al·lucinant.
Se'm queda mirant bocabadat, ara el que està al·lucinant és ell.
        - Núria, has estat a punt de morir! I ens estem dient coses, coses series que són difícils de dir. Com pot ser que em preguntis això ara? No té importància!
La meva posició no canvia. Ni la expressió de la meva cara. Al veure que no em diu res, dic amb impaciència infantil:
        - Vull saber si tenia raó o no!
Deixa anar un llarg suspir, mirant amb els ulls ben oberts algun punt del terra. Em fa gràcia, encara no s'ha acostumat al meu hàbit de voler tenir sempre la raó. Tot i que ell també el té eh.
        - Sí, estaves per alguna platja de la República Dominicana. Una de privada d'un hotel. Per això quan el mar et va portar no et van trobar de seguida. Aquells dies la van tenir tancada per la previsió del temporal.
        - Ho sabia.
Riu i fa que no amb el cap:
        - Núria, Núria, Núria. Què farem, amb la meva Núria?
     

     


     

Somni nº 1

No sé si és el formatge que acompanya el meu sopar cada nit, el tipus de música que escolto abans d'anar a dormir, les coses que em passen al llarg del dia (ja us dic que no són gaire normals), els pensaments que em venen en els moments més inoportuns i que em fan estar els núvols, o els aires de la costa. Però sempre tinc somnis raríssims. Almenys ho han de ser perquè, a la que anuncio davant de les meves amigues que aquesta nit he somniat, totes escolten impacientment esperant amb quina els hi sortiré avui. Elles els troben curiosos, divertits, estrafolaris, estranys, surrealistes, fins i tot pervertits. Jo, cada vegada, els veig més normals.

Us explicaré un de fa molt de temps però que recordo amb detall gràcies a l'aplicació de "Notas" del mòbil. Per fer-ho més emocionant, el narraré en primera persona.

La meva respiració és agitada. Les meves pulsacions es desborden. El cap em dóna voltes. No tinc ni un dels músculs del cos relaxat. Tal i com és ara el món, no es pot baixar mai la guàrdia.

Ja fa sis mesos de l'alliberació de l'Epidèmia. Aquesta va dividir el món en dos bàndols i va provocar que la milícia més poderosa del país decidís construir una presa gegantina per separar les Terres Infectades de les Terres No-Infectades.

La presa, de fet, hauria d'haver partit un riu en dos, fent que els infectats no poguessin contaminar l'aigua. Però fa tant que no plou, que l'únic que separa és un mar de sorra alt, d'un mar de sorra baix.

Corren rumors de que la presa caurà. No sé si és perquè els infectats, que perden gent per moments, volen passar al nostre costat i fer-se amb les cures experimentals que ens neguem a donar-los perquè podrien empitjorar la situació, per les nostres reserves d'aigua i aliments, o perquè estan rabiosos, frustrats, desesperats i molt, molt, enfadats per haver de morir mentre nosaltres estem aquí, rascant-nos la panxa a resguard. Sigui el que sigui, m'han assignat esbrinar-ho, junt amb els meus companys de classe. Aquí tots estem obligats a respondre a la autoritat. Una autoritat militar, que va pujar al poder gràcies a la llei Marcial que segueix vigent des de que va començar tot això.

No sóc atlètica, hàbil en cap aspecte, ni més intel·ligent, astuta, espavilada, llesta del normal. Simplement sóc un número al que li ha tocat aquesta tasca perquè a un ordinador se li va demanar que escollís un grup de persones per realitzar una feina que no necessita ni requereix ser especial. No em sento ofesa perquè em considerin tant poc rellevant per aquesta societat que m'envien a mirar les parets d'una presa amb el risc de que em puguin caure a sobre en qualsevol moment. Em sento ofesa perquè ho intenten camuflar dient-me que em necessiten i que faré una gran contribució al progrés del país. I UN RAVE!

Ja fa dues hores que estem plantats davant dels murs grisos de la presa. I no ha passat res. Sí, sóc molt impacient. I no, no és que vulgui que em caiguin les parets al damunt. Però això és molt avorrit. L'únic que em distreu, i que em fa estar en tensió constant, són els estranys sons de l'altre banda. De què deuen ser?

El cap del grup ens ha dit que muntarem un campament perquè ens han ordenat quedar-nos aquí, a la espera de noves instruccions. En altres paraules, surt més barat que us hi quedeu, i sou de més utilitat al mig del desert que en les vostres vides quotidianes en les que viviu de l'Estat.

Passem tota la nit sense moviment, però a la que el primer raig de sol trenca la nit, un esclat de pólvora acompanyat de crits de guerra ens arrenquen dels nostres sons. La presa estava sent derrocada pels infectats. Els rumors eren certs.

Sorprenentment, no passen al nostre costat. Esperen. Esperen que nosaltres fem el primer pas. Què volen aconseguir? Mentrestant, em fixo amb com són les seves terres. L'última vegada que vaig veure-les, eren camps de flors silvestres preciosos sobretot en la posta de Sol, quan aquest les tornava daurades. Ja no quedava res de tot això. Sí, seguia sent un camp, però ara... El que emergia del terra no eren flors, sinó tombes. Creus blanques que cobrien la superfície del sòl fins a l'horitzó i més enllà. Tanta gent havia mort per culpa de l'Epidèmia? És descoratjador. Ara entenc el que volen els infectats. Que obrim els ulls. Que veiem el que estan patint, però el que estan patint de veritat. No el que ens figurem a partir d'assaigs de laboratori i històries de boca orella. El dolor físic que els comporta i el psicològic que els aporta la pèrdua de l'esperança i del futur que se'ls hi va arrabassar. Déu meu, i ara què fem?

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquí es va acabar el meu somni. Realment em vaig despertar amb una sensació de buidor bastant desmotivadora però al cap i a la fi només és un somni... Oi? Estaria bé. Però tots sabem que no és així, que en el món hi ha gent que pateix molt i que els que podríem fer alguna cosa, tombem el cap a una altra banda. Espero no haver-vos deprimit. És un somni dur per començar, però vaig pensar que començar pels pitjors, us faria apreciar més els millors.

Fins una altra!