dissabte, 2 d’agost de 2014

Manera de declarar-se nº4: una imatge (o acció) val més que mil paraules

El sol comença a escolar-se entre els pins llunyans que es veuen des de la platja i deixa anar aquells raigs daurats tant preciosos i fins. Estem callats, asseguts a la sorra, mirant cap al mar i escoltant la remor de les onades. No sé en què deu estar pensant, però dins el meu interior s'està disputant un debat exasperant sobre si se m'ha anat l'olla o faig bé en donar-li voltes al que podria arribar a fer.

Una acció val més que mil paraules, oi? Buf... Però seria capaç de fer una cosa així? Encara que ell mateix digués que podia funcionar, m'atreviria? No se m'està anant la xaveta? Estic a punt d'explotar, em suen les mans, el cor se m'està accelerant i cada cop tinc la respiració més agitada. 

- Si t'hagués de dir una cosa... Et conformaries amb que t'ho expliqués o preferiries que directament t'ho mostrés amb una acció senzilla? O sigui... Què valores més: una acció o mil paraules?
- Suposo que preferiria que m'ho mostressis.

No puc evitar somriure per culpa dels nervis i de l'emoció que em provoca veure que ha triat la resposta que jo volia. Estic a punt de tornar-me boja. Abaixo la mirada i noto una escalfor que em puja a les galtes. Deixo anar un sospir curt, agafo aire i dirigeixo els meus ulls als seus. Encara sense dir res, escoltant les onades xocant contra les roques. Em somriu, però denoto una espurna de curiositat i intriga als seus ulls marrons. Estem molt a prop l'un de l'altre, però no sé com fer-ho. No sé com mostrar-li el que sento sense que li agafi per sorpresa o jo què sé! Que s'espanti o alguna cosa rara. Bé, a veure. Núria. Cal-ma. D'acord? Així no podem anar enlloc, em sents? Quan tot això hagi passat, què prefereixes? Tenir un record aclaparador i forçat o deixar respirar una mica la situació, relaxar-te, i tenir un record que t'alleugi en moments estressants? Evidentment la segona opció. 

Em deixo portar per la situació, la deixo respirar, prenc el control. Em concentro en les pessigolles de la brisa, com aquesta m'enganxa la brusa al cos i l'arruga, els meus peus endinsats en la sorra, les gavines recorrent el cel i xerrant entre si, les ones i la seva música... El noi que tinc al meu costat, observant la meva serenitat. Recolzo el meu cap sobre la seva espatlla i inspiro l'aire pur que ens envolta. A la llunyania veiem les llums dels municipis veïns de la badia. Comencen a cobrar força, i a destacar per sobre de la poca llum solar restant. Els velers de les escoles de vela retornant als ports. I molt lluny a l'horitzó, algun creuer. Com m'agradaria que es congelés el temps i estar així per sempre més, en absoluta calma. Sense preocupacions. Sense presses. Sols, sense ningú al voltant. Gaudint de la natura i del preciós paratge en el que vivim. Em sento la noia més afortunada del món. Poca gent pot estar aquí com nosaltres, amb aquesta tranquil·litat. No hi ha res que volgués estar fent apart d'estar aquí i ara, en aquest moment. En aquests instants.

No sé quanta estona portem els dos així, però m'és igual. Rellotges i horaris a part, sé que ja portem un temps perquè noto com les nostres respiracions s'han compassat, sincronitzat. De la mateixa manera que el batec del cor. Ell decideix trencar aquesta regularitat passant-me el braç sobre les meves espatlles i recolzant el cap sobre el meu, de manera que m'acomodo una mica més. Deixo anar un altre sospir curt, aquest cop perquè estic molt bé. I sento que ell fa el mateix. 

Ara. No hi haurà cap altre moment millor que aquest. Em sento tant a gust que fins i tot tinc ganes de fer-ho, sense nervis. Moc una mica el cap sobre la seva espatlla i ell retira el seu per mirar-me. El miro directament als ulls, i ell a mi. Somric. Somriu. Abaixa els seus ulls als meus llavis i el meu somriure s'eixample. M'apropo res, un, dos centímetres. Veig que ell fa el mateix. I no sé com, ni quan... Ni què ni on ni perquè ni res. Però els nostres llavis es freguen, i s'uneixen en el petó perfecte.

I vosaltres, encara dubtaríeu si us digués que triéssiu entre una acció o mil paraules?







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada