dimecres, 26 de febrer de 2014

Somni nº 1

No sé si és el formatge que acompanya el meu sopar cada nit, el tipus de música que escolto abans d'anar a dormir, les coses que em passen al llarg del dia (ja us dic que no són gaire normals), els pensaments que em venen en els moments més inoportuns i que em fan estar els núvols, o els aires de la costa. Però sempre tinc somnis raríssims. Almenys ho han de ser perquè, a la que anuncio davant de les meves amigues que aquesta nit he somniat, totes escolten impacientment esperant amb quina els hi sortiré avui. Elles els troben curiosos, divertits, estrafolaris, estranys, surrealistes, fins i tot pervertits. Jo, cada vegada, els veig més normals.

Us explicaré un de fa molt de temps però que recordo amb detall gràcies a l'aplicació de "Notas" del mòbil. Per fer-ho més emocionant, el narraré en primera persona.

La meva respiració és agitada. Les meves pulsacions es desborden. El cap em dóna voltes. No tinc ni un dels músculs del cos relaxat. Tal i com és ara el món, no es pot baixar mai la guàrdia.

Ja fa sis mesos de l'alliberació de l'Epidèmia. Aquesta va dividir el món en dos bàndols i va provocar que la milícia més poderosa del país decidís construir una presa gegantina per separar les Terres Infectades de les Terres No-Infectades.

La presa, de fet, hauria d'haver partit un riu en dos, fent que els infectats no poguessin contaminar l'aigua. Però fa tant que no plou, que l'únic que separa és un mar de sorra alt, d'un mar de sorra baix.

Corren rumors de que la presa caurà. No sé si és perquè els infectats, que perden gent per moments, volen passar al nostre costat i fer-se amb les cures experimentals que ens neguem a donar-los perquè podrien empitjorar la situació, per les nostres reserves d'aigua i aliments, o perquè estan rabiosos, frustrats, desesperats i molt, molt, enfadats per haver de morir mentre nosaltres estem aquí, rascant-nos la panxa a resguard. Sigui el que sigui, m'han assignat esbrinar-ho, junt amb els meus companys de classe. Aquí tots estem obligats a respondre a la autoritat. Una autoritat militar, que va pujar al poder gràcies a la llei Marcial que segueix vigent des de que va començar tot això.

No sóc atlètica, hàbil en cap aspecte, ni més intel·ligent, astuta, espavilada, llesta del normal. Simplement sóc un número al que li ha tocat aquesta tasca perquè a un ordinador se li va demanar que escollís un grup de persones per realitzar una feina que no necessita ni requereix ser especial. No em sento ofesa perquè em considerin tant poc rellevant per aquesta societat que m'envien a mirar les parets d'una presa amb el risc de que em puguin caure a sobre en qualsevol moment. Em sento ofesa perquè ho intenten camuflar dient-me que em necessiten i que faré una gran contribució al progrés del país. I UN RAVE!

Ja fa dues hores que estem plantats davant dels murs grisos de la presa. I no ha passat res. Sí, sóc molt impacient. I no, no és que vulgui que em caiguin les parets al damunt. Però això és molt avorrit. L'únic que em distreu, i que em fa estar en tensió constant, són els estranys sons de l'altre banda. De què deuen ser?

El cap del grup ens ha dit que muntarem un campament perquè ens han ordenat quedar-nos aquí, a la espera de noves instruccions. En altres paraules, surt més barat que us hi quedeu, i sou de més utilitat al mig del desert que en les vostres vides quotidianes en les que viviu de l'Estat.

Passem tota la nit sense moviment, però a la que el primer raig de sol trenca la nit, un esclat de pólvora acompanyat de crits de guerra ens arrenquen dels nostres sons. La presa estava sent derrocada pels infectats. Els rumors eren certs.

Sorprenentment, no passen al nostre costat. Esperen. Esperen que nosaltres fem el primer pas. Què volen aconseguir? Mentrestant, em fixo amb com són les seves terres. L'última vegada que vaig veure-les, eren camps de flors silvestres preciosos sobretot en la posta de Sol, quan aquest les tornava daurades. Ja no quedava res de tot això. Sí, seguia sent un camp, però ara... El que emergia del terra no eren flors, sinó tombes. Creus blanques que cobrien la superfície del sòl fins a l'horitzó i més enllà. Tanta gent havia mort per culpa de l'Epidèmia? És descoratjador. Ara entenc el que volen els infectats. Que obrim els ulls. Que veiem el que estan patint, però el que estan patint de veritat. No el que ens figurem a partir d'assaigs de laboratori i històries de boca orella. El dolor físic que els comporta i el psicològic que els aporta la pèrdua de l'esperança i del futur que se'ls hi va arrabassar. Déu meu, i ara què fem?

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquí es va acabar el meu somni. Realment em vaig despertar amb una sensació de buidor bastant desmotivadora però al cap i a la fi només és un somni... Oi? Estaria bé. Però tots sabem que no és així, que en el món hi ha gent que pateix molt i que els que podríem fer alguna cosa, tombem el cap a una altra banda. Espero no haver-vos deprimit. És un somni dur per començar, però vaig pensar que començar pels pitjors, us faria apreciar més els millors.

Fins una altra!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada