Somni nº7 - Part 14

- Ella-

-        Nois, en resum.- sospira en John- No us podeu negar a col·laborar perquè podria ser perillós per a vosaltres. Nosaltres podem regular en certa manera els vostres desplaçaments i vosaltres no. Si marxeu trencant qualsevol llaç que pugueu tenir amb l’organització, podeu acabar malament... Nosaltres us podem advertir d’on anireu a parar quan desapareixeu d’on éreu o fins i tot ho podem canviar o anul·lar temporalment, en funció del que ja sabem per experiència d’altres vinculats i del que hem aconseguit a base d’investigació al llarg dels anys. Vosaltres sols no teniu res. Absolutament res. Cap mena d’informació. Ens necessiteu. – canvia el posat i el to de veu- Més del que us necessitem nosaltres en realitat.- ens mira als dos i entrellaça els dits.- Què em dieu? Se us han passat les ganes de sortir corrents per la porta de qualsevol manera?

-        Només una última pregunta John, donat que ja ens has aclarit les qüestions que afecten a la nostra seguretat.- diu en Will, conduint el cos cap a davant i recolzant-se sobre els genolls, per quedar més a prop del nostre nou “amic”.-

-        Digues, Will.- es posa en la mateixa posició que ell.-

-        Ens pagareu totes les despeses que ens pugueu ocasionar i us encarregareu d’absolutament totes les quartades que puguem necessitar? Tots els hotels, restaurants, cafeteries, lloguers i compres, així com el fet que desapareixem durant tot un matí, tarda o fins i tot dia sencer i necessitem donar explicacions als pares o a qui sigui? Tot això estarà cobert?

En John riu alegrement i aplaudeix un sol cop. Es torna a posar còmode en la butaca i diu, mirant-me a mi:

-        És espavilat el noi!

Li somric orgullosa i li dono dos copets a l’esquena a en Will.

-        Això dóna-ho per suposat, John.- també em recolzo sobre els genolls- Però respon a la pregunta.- aixeco una cella.-

-        Mira, l’altra!- segueix divertint-se amb la situació i en Will em passa el braç per les espatlles i també es riu.- Sí.- torna al posat seriós.- Sigueu on sigueu, sigui quina sigui la situació i sigui l’hora que sigui us cobrirem les espatlles. Podrem tardar més o menys, però ho farem.

-        I a canvi, nosaltres...- dic jo, esperant a que en Taggart acabi la frase per saber exactament quines seran les nostres obligacions.-

-        A canvi, vosaltres no us podreu negar a transportar-vos, encara que la situació es pugui evitar, si nosaltres ho volem així.

-        Vaja, com ara. No ens hem pogut negar a cap viatge.

-        Exacte.

-        Què més?

-        També us haureu de sotmetre a algunes proves de tant en tant. Res important. Avaluacions psicològiques i una sèrie de preguntes que us farem si creiem que podem treure’n profit. També us farem alguna revisió mèdica per si de cas. I us farem un seguiment les vint-i-quatre hores del dia d’algunes constants per tal de saber en quina situació us trobeu i si hem d’interferir o no. Penseu que nosaltres no us veurem a la que sortiu d’aquí. Tot el que sabem que us passarà és a partir de càlculs i estadístiques, pel que a més a més necessitem informació addicional...

-        Perdona, has dit... Seguiment les vint-i-quatre hores del dia?- diu en Will, aclaparat.-

-        Sí.- assenteix amb el cap.-

-        I com se suposa que ho fareu, això?- acluca els ulls i es mira a en John desconfiadament.-

-        La Núria portarà un sensor-transmissor que analitzarà periòdicament les seves constants vitals, d’activitat, localització geogràfica, etc. I així sabrem en quina situació us trobeu.

-        Què?!-exclama el noi estufa atònit.- Ni de conya!

L’agafo suaument pel braç perquè no s’exclami i li demano a en John explicacions:

-        John, però per què jo i només un de nosaltres?

-        Veureu. El vincle us apropa l’un a l’altre com si fóssiu dos imants de pols oposats- al dir això recordo la gran quantitat de vegades que he pensat en si la nostra relació és real al ser deguda només a que patim el mateix...- ja que si no esteu junts, el transport és impossible. O gairebé impossible. En tots els casos que hem registrat en tots aquests segles... Només s’ha donat un cop...- es perd un moment, però de seguida recupera el fil.- Des de que vau néixer, el vincle ha treballat perquè estiguéssiu l’un a prop de l’altre. La prova està en que heu acabat sent veïns de porta a porta i esteu en la mateixa classe de la mateixa escola!- dóna èmfasi a les seves paraules amb les mans.- De manera que només necessitem la informació d’un sol vinculat, ja que si esteu separats no us pot passar res, no us transportareu, i si esteu junts obtindríem les mateixes conclusions de l’un que de l’altre.

-        Però... I què passa si per qualsevol cosa correm perill i ens separem un cop ja ens hem transportat? No sabreu què li passarà a un dels dos.- pregunto jo.-

-        I encara no has dit per què la Núria.- diu en Will, arrufant les celles i prement els llavis.-

-        Confiem en que el vincle us acabarà unint.- em mira i assenteixo, no gaire convençuda.-

-        Però per què la Núria?!- s’impacienta en Will.-

-        Per múltiples raons que no us puc dir i ni entendríeu. Però una d’elles és que creiem que podria arribar a controlar el vincle.- es creua de braços i alterna la vista entre els dos.-

Em xoca el que diu en John sobre el que podria arribar a fer, però em preocupa més en Will.

-        Va, Will. S’ha de fer. No tenim una altra...- poso una mà a la seva cama i una altra a la seva esquena, intentant-lo calmar i convèncer.-

-        No, Núria! Sempre et conformes massa ràpid! No veus que et tindran controlada les vint-i-quatre hores del dia i ho sabran absolutament tot de tu?! Qualsevol cosa que facis!?- obre molt els ulls.-

-        Ho he entès, Will. I també he entès que és per la nostra seguretat. La dels dos. Així que la decisió ja està presa.

-        Però Núria!- s’aixeca.-

-        No, Will! Portaré el que faci falta per tal de garantir que estarem el màxim de bé possible.- m’aixeco i li dono l’esquena, mirant a en John.- Quan abans, millor.

-        Tot just anava a dir el mateix!-somriu- Acompanya’m i et prepararem de seguida. Ja veuràs, el sensor-transmissor no és més que un penjoll.- mira a en Will.- I Will, em sap molt greu dir-te que tu t’hauràs de quedar aquí esperant.

En Will, al sentir que no pot venir amb nosaltres, canvia l’expressió d’indignació a la cara que fa quan s’ha enfadat tant que ni tant sols ho exterioritzarà. Però també em sembla veure una altra cosa... Alguna cosa així com... Frustració i mal. Com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. Es torna a seure i s’aguanta el cap recolzant-se sobre els genolls, mirant pensatiu el terra.

Me’l quedo mirant durant uns segons, desconcertada, fins que en John em posa una mà a l’espatlla i em convida a anar al seu costat per sortir de la biblioteca. El segueixo sense dir res.

Què se li deu estar passant ara pel cap a en Will?