dissabte, 24 de gener de 2015

Punt i a part.

Fets recents en el meu dia a dia m'han fet rumiar-me moltes coses i canviar per complet la visió que en tinc d'algunes i d'altres. Tinc la ment en un altre lloc i m'ha vingut de gust deixar aparcats molts dels projectes que tinc de diferents àmbits per provar coses que no requereixen tant de temps i constància. És a dir, activitats d'un... "sol ús". D'aquelles que només t'hi poses un cop a fer-les i quan acabes ja les has enllestit, veus el resultat del teu treball a l'instant. No sé si m'enteneu perquè tot plegat és bastant abstracte sense explicar cap dels fets que m'han fet pensar tant aquests dies però el cas és el següent: l'escrit que publicaré aquesta setmana serà un text despenjat de la història.

I això què vol dir? Que no tindrà cap relació? No. Els personatges són la Núria i en Will. Però no és la continuació de la història. No serà el capítol 16. Serà un sol record dels molts que té la Núria explicat des d'un lloc indeterminat, sense cap intenció ni motiu ni mòbil que la impulsin a explicar-lo. Simplement és per gaudir-lo i per conèixer millor el passat de la parella. I potser més endavant l'enllaço amb la història però, de moment, es queda flotant en l'aire. Espero que us agradi.

----------------

Recordo amb estima l’últim estiu de llibertat de la meva adolescència, quan encara no podia treballar ni tenia obligacions acadèmiques implícites.

No he estat mai una persona molt sociable. Tinc la meva colla d’amigues i me les estimo molt. Però també m’agrada molt passar temps sola. Cada tarda d’estiu agafava la bicicleta  i me n’anava a fer una volta pel passeig marítim o per la petita muntanya que es veu des de casa.

Al cap d’uns dies de fer el mateix recorregut, vaig descobrir un petit racó entre les roques a peu del penya-segat amb el que acabava la muntanya... El paradís.

La petita pendent que feia acabava amb una separació de les roques i, just al mig, una roca plana, perfecta per seure, posar els peus en remull dins l’aigua salada i pensar. Deixar volar els sentits i la ment. Evadir-se i concentrar-se en la brisa suau i les seves pessigolles i fredor contra la pell. Les converses de les gavines, els xocs de les onades contra les roques, la remor homogènia de la mar i la calidesa dels rajos de sol.

M’encanta aquell raconet de la costa. Em sento lliure i serena quan hi sóc. És com si ningú l’hagués descobert, com si fos el meu petit secret, o com si ningú apreciés prou la seva senzilla bellesa com per aturar-s’hi.

Però un dia, quan baixava de la bici amb la meva inseparable motxilla penjant d’una espatlla, pensant en el llibre que m’havia portat per llegir, vaig veure el que pensava que no veuria mai allà: companyia.

Un noi alt, prim i ferm jeia en la meva preuada roca, amb els pantalons llargs arremangats i els peus nuus i inquiets dins l’aigua.

A mesura que m’apropava a ell, embadalida i encuriosida, creuant la petita platja del peu del penya-segat (al qual arribo a través d’un estret caminet tot en baixada des de la meitat de la muntanya) endevinava més dels seus trets.

El Sol li donava de ple a la cara i, des del meu punt de vista en que l’apreciava de perfil, arrufava les celles, gruixudes i negres, i premia els llavis carnosos.

Portava ulleres de sol i la brisa li esbullava en múltiples direccions els cabells de color fosc.

Taral·lejava una melodia senzilla, tot admirant el paisatge i posant-se la mà en forma de visera de tant en tant. No feia res més que contemplar l’entorn. I és que no m’estranya. Una platja a peu de penya-segat, amb la seva part mes baixa partida i, just al mig del trencament, una roca plana en horitzontal, encarada cap a mar endins. Et sents com si no et pogués trobar mai ningú.

Quan només ens separaven un parell de metres, vaig decidir dir alguna cosa, per no agafar al noi per sorpresa (encara que no em vingués gens de gust i el considerés més aviat un intrús).

-        Hola.- vaig saludar, amb les dues mans darrere l’esquena.-

El noi es va girar ràpidament i, tot i portar ulleres de sol, vaig poder veure la sorpresa en el seu rostre per com havia aixecat les celles i entre obert la boca. I és més. Tot i no treure’s de sobre aquelles ulleres, vaig reconèixer de seguida qui era. Només l’havia vist un cop i ja gairebé me n’havia oblidat. Però allà estava. En la meva estimada roca del meu estimat racó.

-        Núria?- es va acabar de girar i em va oferir un d’aquells perfectes somriures que havia lluït el dia que em va ajudar a recollir l’escampall de les escales de l’escola, a la vegada que baixava de la roca i es treia les ulleres de sol.-
-        Will?- vaig decantar el cap, somrient per la casualitat que s’acabava de produir.-

En Will va acabar de retallar la distància que ens separava caminant per la sorra amb els peus descalços.

-        Sí! Quina casualitat veure’t per aquí!- exclamava mentre es penjava les ulleres al coll de la camisa de ratlles marineres que portava.-
-        Just pensava el mateix! No vull dir que no me n’alegro de veure’t per aquí, però no t’havia vist mai en aquesta platja!

Va somriure divertit i va entrar en un terreny que acabava d’establir jo amb les meves paraules:

-        Si dius que no és que no t’alegris de veure’m és que te n’alegres?- va torçar el blanc i perfecte somriure a la vegada que es posava la mà de visera i podia obrir més aquells intensos i incisius ulls que té.-
-        Emm...- rumiava jo la resposta. M’havia enganxat.- Sóc... Neutral. M’és igual.- aixecava les dues mans i mostrava la meva indiferència acompanyada d’una rialla d’incomoditat.-
-        Vaja... – fingia decepció- Doncs jo sí que me n’alegro de veure’t.- deia mentre s’inclinava una mica per tal que les nostres mirades quedessin a la mateixa alçada.-
-        Bé, sí. No em desagrada haver-te trobar per aquí!- m’encongia d’espatlles i em retirava una mica enrere per no tenir tant a prop aquells ulls escrutadors i encisadors. Com li agrada burxar!-

Es va riure de l’embolic que m’acabava de fer jo soleta sobre sí m’alegrava veure’l o no i es va retirar una mica mentre m’observava.

-        D’això...-intentava passar a una altra cosa.- Vens molt per aquí? No t’havia vist mai.
-        No, és el primer cop! Estava passejant per la zona i des de d’alt del penya-segat he vist que hi havia aquesta platja i he buscat la manera de baixar-hi.- m’explicava.-
-        Més o menys com la vaig trobar jo. Però vaig tardar uns quants dies en fixar-m’hi. Visc per aquí des de fa molts anys i no me n’havia adonat mai. Tu vius per aquí?
-        Noooo... Del tot.- decantava el cap, aclucava una mica els ulls i es posava de puntetes momentàniament.-
-        No del tot?- decantava jo també el cap, confosa.-
-        Ens estem mudant, cap allà al setembre ja hi viurem. De moment només portem quatre mobles de tant en tant i passem algun dia per aquí.

Se’m va encendre la bombeta. Però no podia ser veritat! No podia ser que...

-        Per casualitat no us estareu mudant en un segon pis en un àtic i...
-        Sí!- m’interromp- Com...-estava igual d’al·lucinat que jo- Com ho saps?
-        Que com ho sé?- vaig començar a riure- Perquè ets el meu nou veí!- posava els braços als malucs i m’inclinava per riure més a gust.-
-        No fotis!- s’inclinava ell també, posant-se les dues mans de visera.-
-        T’ho juro! Sé que els meus antics veïns es muden des de que ens vam conèixer el febrer!
-        A sobre!- no s’ho creia- Això ja és el destí!
-        Doncs mira no et dic que no!


Allò era increïble. Masses casualitats de cop! Estem convençuts que això també va tenir a veure amb el vincle, perquè la de coses que van haver de coincidir per tal que ens coneguéssim i ens continuéssim veient! Però encara que fos el vincle el que decidís que ens uníssim, qui va decidir que continuéssim units... Vàrem ser nosaltres.

4 comentaris:

  1. asdfghjklñ *-*
    Destinats a estar junts! <3<3

    ResponElimina
  2. Hola!!!
    Acabo de descobrir el teu blog i t'he de dir que la idea és super original! M'ha encantat, escrius molt bé:)
    Jo ara acabo de començar un blog literari i, com ja deus saber, costa arrencar. M'agradaria que hi passessis i li donessis un cop d'ull i si em vols deixar la teva opinió... millor que millor!!!
    unamadellibres2.blogspot.com.es
    Per cert, jo també participo a la iniciativa dels comentaris!!! ^^
    Continua així, bona feina!!!
    Moltes gràcies, seguiré entrant a visitar-te<3

    ResponElimina
  3. ¡Hola Núria! Primer et volia demanar perdó perque t'he tingut abandonada D: I em sabia molt greu. I saps que per falta d'interés no és perque el Will es el meu amor. La qüestió és que no he tingut gaire temps i no m'agrada llegir per sobre les teves entrades, prefereixo dedicar-hi el temps que calgui.
    Tinc el correu de Wattpad preparat per començar a llegir els teus capítols i te'ls aniré comentant per aquí.
    Per cert, et volia comentar que he organitzat un sorteig al blog per si t'interessa. I a part als que et segueixin doncs tindràn punts extres ^^ a veure si s'animen a llegir més el somni nº 7. Si tu vols participar on posa que et segueixin a tu només cal que diguis que ets tu que ja ho veuré i et sumaria els punts per igual. Si no participes no passa res. :)
    Només t'ho volia comentar.
    Ens anem llegint. Aviat em posaré al dia amb la teva historia.
    Un petó maca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et preocupis Mona Lisa! Com podràs veure amb els intervals de temps entre les últimes entrades, jo tampoc he tingut molt de temps últimament. La qüestió és que, si s'ha de fer un parèntesi, no sigui permanent i no s'abandonin els projectes!

      Aquesta setmana estaré ocupada amb els trimestrals. Si puc, et prometo que m'hi passaré ^^ gràcies per recordar-te del Somni nº7 :)

      Fins aviat,

      Núria

      Elimina