dijous, 8 de gener de 2015

Somni nº7 - Part 14

- Ella-

-        Nois, en resum.- sospira en John- No us podeu negar a col·laborar perquè podria ser perillós per a vosaltres. Nosaltres podem regular en certa manera els vostres desplaçaments i vosaltres no. Si marxeu trencant qualsevol llaç que pugueu tenir amb l’organització, podeu acabar malament... Nosaltres us podem advertir d’on anireu a parar quan desapareixeu d’on éreu o fins i tot ho podem canviar o anul·lar temporalment, en funció del que ja sabem per experiència d’altres vinculats i del que hem aconseguit a base d’investigació al llarg dels anys. Vosaltres sols no teniu res. Absolutament res. Cap mena d’informació. Ens necessiteu. – canvia el posat i el to de veu- Més del que us necessitem nosaltres en realitat.- ens mira als dos i entrellaça els dits.- Què em dieu? Se us han passat les ganes de sortir corrents per la porta de qualsevol manera?
-        Només una última pregunta John, donat que ja ens has aclarit les qüestions que afecten a la nostra seguretat.- diu en Will, conduint el cos cap a davant i recolzant-se sobre els genolls, per quedar més a prop del nostre nou “amic”.-
-        Digues, Will.- es posa en la mateixa posició que ell.-
-        Ens pagareu totes les despeses que ens pugueu ocasionar i us encarregareu d’absolutament totes les quartades que puguem necessitar? Tots els hotels, restaurants, cafeteries, lloguers i compres, així com el fet que desapareixem durant tot un matí, tarda o fins i tot dia sencer i necessitem donar explicacions als pares o a qui sigui? Tot això estarà cobert?

En John riu alegrement i aplaudeix un sol cop. Es torna a posar còmode en la butaca i diu, mirant-me a mi:

-        És espavilat el noi!

Li somric orgullosa i li dono dos copets a l’esquena a en Will.

-        Això dóna-ho per suposat, John.- també em recolzo sobre els genolls- Però respon a la pregunta.- aixeco una cella.-
-        Mira, l’altra!- segueix divertint-se amb la situació i en Will em passa el braç per les espatlles i també es riu.- Sí.- torna al posat seriós.- Sigueu on sigueu, sigui quina sigui la situació i sigui l’hora que sigui us cobrirem les espatlles. Podrem tardar més o menys, però ho farem.
-        I a canvi, nosaltres...- dic jo, esperant a que en Taggart acabi la frase per saber exactament quines seran les nostres obligacions.-
-        A canvi, vosaltres no us podreu negar a transportar-vos, encara que la situació es pugui evitar, si nosaltres ho volem així.
-        Vaja, com ara. No ens hem pogut negar a cap viatge.
-        Exacte.
-        Què més?
-        També us haureu de sotmetre a algunes proves de tant en tant. Res important. Avaluacions psicològiques i una sèrie de preguntes que us farem si creiem que podem treure’n profit. També us farem alguna revisió mèdica per si de cas. I us farem un seguiment les vint-i-quatre hores del dia d’algunes constants per tal de saber en quina situació us trobeu i si hem d’interferir o no. Penseu que nosaltres no us veurem a la que sortiu d’aquí. Tot el que sabem que us passarà és a partir de càlculs i estadístiques, pel que a més a més necessitem informació addicional...
-        Perdona, has dit... Seguiment les vint-i-quatre hores del dia?- diu en Will, aclaparat.-
-        Sí.- assenteix amb el cap.-
-        I com se suposa que ho fareu, això?- acluca els ulls i es mira a en John desconfiadament.-
-        La Núria portarà un sensor-transmissor que analitzarà periòdicament les seves constants vitals, d’activitat, localització geogràfica, etc. I així sabrem en quina situació us trobeu.
-        Què?!-exclama el noi estufa atònit.- Ni de conya!

L’agafo suaument pel braç perquè no s’exclami i li demano a en John explicacions:

-        John, però per què jo i només un de nosaltres?
-        Veureu. El vincle us apropa l’un a l’altre com si fóssiu dos imants de pols oposats- al dir això recordo la gran quantitat de vegades que he pensat en si la nostra relació és real al ser deguda només a que patim el mateix...- ja que si no esteu junts, el transport és impossible. O gairebé impossible. En tots els casos que hem registrat en tots aquests segles... Només s’ha donat un cop...- es perd un moment, però de seguida recupera el fil.- Des de que vau néixer, el vincle ha treballat perquè estiguéssiu l’un a prop de l’altre. La prova està en que heu acabat sent veïns de porta a porta i esteu en la mateixa classe de la mateixa escola!- dóna èmfasi a les seves paraules amb les mans.- De manera que només necessitem la informació d’un sol vinculat, ja que si esteu separats no us pot passar res, no us transportareu, i si esteu junts obtindríem les mateixes conclusions de l’un que de l’altre.
-        Però... I què passa si per qualsevol cosa correm perill i ens separem un cop ja ens hem transportat? No sabreu què li passarà a un dels dos.- pregunto jo.-
-        I encara no has dit per què la Núria.- diu en Will, arrufant les celles i prement els llavis.-
-        Confiem en que el vincle us acabarà unint.- em mira i assenteixo, no gaire convençuda.-
-        Però per què la Núria?!- s’impacienta en Will.-
-        Per múltiples raons que no us puc dir i ni entendríeu. Però una d’elles és que creiem que podria arribar a controlar el vincle.- es creua de braços i alterna la vista entre els dos.-

Em xoca el que diu en John sobre el que podria arribar a fer, però em preocupa més en Will.

-        Va, Will. S’ha de fer. No tenim una altra...- poso una mà a la seva cama i una altra a la seva esquena, intentant-lo calmar i convèncer.-
-        No, Núria! Sempre et conformes massa ràpid! No veus que et tindran controlada les vint-i-quatre hores del dia i ho sabran absolutament tot de tu?! Qualsevol cosa que facis!?- obre molt els ulls.-
-        Ho he entès, Will. I també he entès que és per la nostra seguretat. La dels dos. Així que la decisió ja està presa.
-        Però Núria!- s’aixeca.-
-        No, Will! Portaré el que faci falta per tal de garantir que estarem el màxim de bé possible.- m’aixeco i li dono l’esquena, mirant a en John.- Quan abans, millor.
-        Tot just anava a dir el mateix!-somriu- Acompanya’m i et prepararem de seguida. Ja veuràs, el sensor-transmissor no és més que un penjoll.- mira a en Will.- I Will, em sap molt greu dir-te que tu t’hauràs de quedar aquí esperant.

En Will, al sentir que no pot venir amb nosaltres, canvia l’expressió d’indignació a la cara que fa quan s’ha enfadat tant que ni tant sols ho exterioritzarà. Però també em sembla veure una altra cosa... Alguna cosa així com... Frustració i mal. Com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. Es torna a seure i s’aguanta el cap recolzant-se sobre els genolls, mirant pensatiu el terra.

Me’l quedo mirant durant uns segons, desconcertada, fins que en John em posa una mà a l’espatlla i em convida a anar al seu costat per sortir de la biblioteca. El segueixo sense dir res.


Què se li deu estar passant ara pel cap a en Will?

3 comentaris:

  1. Buf... El pobre Will en estat de xoc... :/
    Un altre capítol perfecte! Tot al descobert, jeje (.^_^.)
    Fins aviat!! No puc esperar a un altre capítol de la Núria i en Will! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Will està en xoc, sí. Però no només perquè vol protegir a la Núria, sinó també perquè se sent una mica culpable encara per una cosa que va passar abans del viatge...;) Capítol següent!

      Haig d'afegir que crec que és un dels capítols més llargs, diria que el que més ho és, de tots els que he escrit!

      Fins aviat,

      Núria

      Elimina
  2. Aquest capítol no me l'he llegit. L'he DEVORAT! Com sempre, cada capítol és millor que l'anterior. Ens poses el caramel a la boca i després ens el treus fins al pròxim capítol! AAAAAAAAAAAH això no es fa! jajajajajajajaja
    Em pregunto què li passarà a en Will i què haurà passat per a que estigui així... pfffffff en serio m'he d'esperar fins al pròxim capítol? :(
    En fi! Ja saps, segueix així que ho fas genial!
    Espero que el pròxim arribi aviat:)
    Petooons♥
    Anna

    ResponElimina