dimecres, 24 de desembre de 2014

Somni nº7 - Part 13

-Ell-

-        George! No aguanto ni un maleït minut més!-crido, forcejant amb les cordes- Vull que em treguis aquestes condemnades cordes i em portis a la endimoniada sala on està la Núria! Com no em deslliguis, t’estamparé a puntades contra la paret!
-        Senyor Will, calmi’s sis plau!- suplica el vell inútil-
-        Ni senyor Will ni hòsties! Fes-ho!- el calor em puja al cap i les venes del front em bateguen amb força-

Però just quan anava a intentar posar-me dret, tot i les condicions, algú obra la porta de cop i la fa xocar contra en George, que s’espanta i fa un bot.

-        Què és tot aquest enrenou?!- exigeix saber en Taggart-
-        El senyor Will està...- es torna a posar dret i s’allisa amb les mans l’americana i la camisa.-Impacient, per veure a la senyoreta Núria, senyor.
-        Impacient?! Si no fos per les cordes t’hagués estrangulat!

I, quan menys m’ho esperava, intervé la veu més dolça, càlida i adorable que conec. La veu de la persona que més estimo i que més m’agrada sentir. La veu que trobava tant a faltar. La que més anhelava tornar a escoltar. La seva veu. La veu de la Núria.
- Will!

La meva eterna companya es fa lloc entre en Taggart i en George, que barraven el pas de la porta i passa entre ells sense la més mínima cura. Està tant cremada com jo, per aquest parell.

La ira que tenia reflectida en el rostre es dissipa i dóna pas a una alegria desmesurada i a un somriure d’orella a orella.

-        Núria! Estàs bé!
-        Clar que estic bé, burro!- riu amb somriure trapella amb les mans a la cintura- Et vaig a deslligar!
-        No estaria malament.- em ric com un ximple com podria plorar d’alegria.-

Al cap d’uns segons ja m’ha deslligat. Amb la mateixa facilitat que quan li dono els meus auriculars enredats, per a mi impossibles, perquè desfaci l’embolic.

Cauen les cordes al terra i de seguida em frego els canells, vermells i dolorits.

La Núria em fa una efusiva abraçada, rodejant-me el coll amb els seus braços i recolzant el cap al costat del meu, tota alegra i contenta com sempre.

-        Ai Will! No saps com t’he trobat a faltar!- m’estreny amb més força-
-        Jo també t’he trobat a faltar.-tiro el cap enrere per trobar-me amb la seva mirada desperta i captivadora.-
-        Et pots creure que estiguem units per un vincle estrany de secta?! És al·lucinant!- obra més els ulls i em sacseja-
-        Ja veus! És increïble! Hi ha molta gent rara pel món!
-        Sisi! I ara resulta que nosaltres formem part d’aquesta gent! Almenys no estem tant pirats com aquest parell de la secta!

La Núria sempre tant espontània i despreocupada... Si ha de criticar a algú, no té cap problema per fer-ho davant dels seus mismíssims nassos! I ja no parlem de com de malament dissimula... M’encanta. És única, la noia.

-        Ehem! Perdoneu nois, però estem aquí!- ens crida l’atenció en Taggart- I per cert... No som una fumuda secta! Quants cops us ho hem de dir!

La Núria i jo ens mirem amb cara de còmplices i, a la vegada, oferim el nostre millor i més radiant somriure al pesat d’en Taggart. Aquest no es riu, però a en George li fa gràcia i diu:

-        Ai aquesta joventut. – i ni s’immuta al dir-ho- Si vostès em disculpen, haig de continuar la feina d’oficina a baix.
-        D’acord, George. Ja ens veurem.- es gira cap a en George i assenteix.- I vosaltres dos, seguiu-me. Anirem a un lloc més còmode.
-        Si hi havia un lloc més còmode, es pot saber per què coi m’heu tingut tancat en aquest cau i a sobre lligat?!- agafo de la mà a la Núria i creuo el llindar de la porta darrere en Taggart.-
-        Perquè no hi havia cap altre lloc disponible en aquell moment i...-explica mentre camina davant nostre pel llarg passadís.- Perquè no sabíem com reaccionaries quan despertessis.- gira el cap per mirar-me de reüll.- Vist el mal caràcter que pots tenir, millor prevenir que curar.

Fill de sa mare... El mal caràcter m’ha sortit per com m’han tractat i per haver-nos segrestat! No, si encara els hi haurem de donar les gràcies!

La Núria veu com un altre cop la ràbia s’està acumulant en el meu interior i em prem amb força la mà a la vegada que em diu amb els ulls “Ja està, Will. Deixa-ho.” A vegades és ella la que està a punt d’explotar i sóc jo que li faig veure que no val la pena i a vegades és al revés.

La miro per fer-li entendre que em calmaré i assenteix lleugerament.

Arribats al final del passadís i haver passat per nombrosos finestrals en una paret i moltes portes en l’altre, en Taggart tomba cap a la dreta i ens trobem amb unes amples escales de pedra, il·luminades amb llum natural.

Baixem uns quants pisos, passant per replans amb gent que va i ve de tot arreu i de totes direccions, saludant-se entre sí o intercanviant paraules o documents.

Finalment, arribem a una planta sense gaires parets i les que hi ha són de vidre, que deixen veure clarament despatxos amb molt mobiliari de fusta i altes prestatgeries plenes de llibres. Dóna gust estar per aquí després d’haver passat tantes hores en una minúscula habitació amb una sola i escarransida finestra.

Creuem la planta i ens situem davant d’un mostrador, on treballa una noia jove, baixeta i amb ulleres.

-        Molly, la biblioteca petita està ocupada?- pregunta en Taggart.-
-        No, senyor Taggart. Ha estat reservada per vostè tot el dia, tal i com va demanar.- assenteix amb el cap i li dóna una clau.-
-        D’acord, moltes gràcies.

Ens encaminem cap al fons de la planta i tombem cap a l’esquerra, on hi ha una porta de fusta corredissa mig amagada per una prestatgeria baixa i un ficus.

-        Núria, Will. Us presento la biblioteca dels savis! Aquí només estan els llibres més importants per als nostres historiadors. Tota aquesta planta és seva i aquesta biblioteca és un recurs indispensable per a ells!- diu entusiasmat mentre entrem.-

Ens trobem amb una biblioteca rectangular, al centre de la qual hi ha una tauleta de cafè envoltada per dos butaques i dos sofàs. I al voltant d’aquest centre, posades en fila, quatre prestatgeries immenses plenes de llibres. Es veu que és l’estil de les prestatgeries d’aquí. Totes a petar. A més a més, les parets laterals de la biblioteca també són prestatgeries. Les altres dos, la de la porta i la del fons, estan lliures de llibres. Una té alguns quadres i l’altre són finestrals. Al sostre, una única làmpada d’aranya.

Definitivament, aquest edifici és del segle XVIII.

-        Seieu, parelleta!- ell pren seient en una de les butaques de la sala, de color verd, amb amplis posa braços i respatllers, potes de fusta i botons de coratius.-

La Núria i jo seiem en el sofà que s’encara a les dues butaques.

-        Per on comencem?

Ella i jo intercanviem una mirada fugaç i acaba parlant ella. Aixeca el cap, es posa recte i diu:

-        Per a què passarà ara, idi...- abans que pugui formular l’insult, m’escuro la gola molt sorollosament perquè no se senti.-

Es riu, em mira, torna a mirar a en Taggart i repeteix:

-        Comencem per a què passarà ara, estimat John Taggart.- decanta el cap i ofereix el seu somriure d’hostessa de vol.-

4 comentaris:

  1. M'encantaaaaaaaaaaa♥ Contra més capítols llegeixo, més m'agrada la història. Pobre George, que ell només està allà vigilant i el Will que el vol estrangular jajajajajaja
    M'ha fet molta gràcia també el final, lo de "el seu somriure d'hostessa de vol" amb el cap inclinat. M'he imaginat l'escena i la Núria amb un somriure radiant, d'aquells que et deixen cec! jajajajajaja
    En fi, espero amb ànsia el següent capítol, com sempre!
    Segueix així:)
    Petooons♥
    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Anna pel teu comentari! Me n'alegro que la història no perdi interès, a vegades tinc la sensació que és així!

      Feliç any nou!

      Núria

      Elimina
  2. Hola, Núria!
    Curiós, ara que publiques al Wattpad, hi ha dies que llegeixo aquí el somni i dies allà (la majoria allà, hi estic MASSA ENGANXADA ^_^).
    Feliç any 2015!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Gràcies pel comentariii!

      Sí... La veritat és que no sé si mantenir les dues coses! Potser amb una ja n'hi hauria suficient...

      Feliç 2015!

      Núria

      Elimina