Somni nª7 - Part 9

El destí de moment sembla estar dormint la mona, perquè portem ja una bona estona pel carrer i no tenim la més remota idea d'on anar.

-        Escolta Núria! -em prem una mica més fort la mà amb la que anem agafats durant un instant per cridar-me l’atenció- Com que no tenim ni idea d’on anar, podríem fer-ho així de fàcil: ahir vam anar carrer avall, avui anem carrer amunt. Què et sembla?

-        Per què no? A veure què ens trobem!

Mare meva quins ignorants estem fets! Tardem una bona estona en adonar-nos que estem anant en direcció a ni més ni menys que Central Park!

-        Oh! No pot seeer! Te n'adones d'on som?- irradio il·lusió i m'acabo deixant anar de la seva mà per poder gesticular lliurement, tal i com faig sempre que m'emociono- 

-        Som... Som davant de...- està tant atònit com jo-

-        Som a Cental Park!- faig un salt de l’alegria-

-        Si! Hi...Hi som!

-        Què bé! Sempre he volgut visitar Central Park! Els estanys, l’ombra dels arbres, les espelmes i les flors a John Lennon... És com un petit i gegant oasis enmig de la ciutat més cosmopolita de la Terra!- es riu i observa divertit la meva motivació-

-        Doncs a què esperem per entrar en el petit i gran oasis de la ciutat més cosmopolita de la Terra?- somriu arrogantment i m’ofereix la mà-

-        Això això! A què esperem!- aplaudeixo un cop i li dono la mà-

Aviat recorrem les poques passes que ens faltaven per arribar al primer caminet que ens endinsaria en l’oasis. Passegem durant una bona estona, en silenci i amb tranquil·litat, recorrent mig parc i aprofundint fins al seu mateix cor, observant la seva flora i fauna: mares aclaparades empaitant els seus alegres i despreocupats fills desabrigats, grups de turistes seguint el típic guia amb el paraigües alçat, amos i mestresses passejant junts els seus gossos o llençant-los-hi una pilota o un “frisbee”, un camp de beisbol amb un equip infantil practicant, runners, gent amb bici, parelles de tota mena passejant agafats de la mà, com nosaltres, i d’altres més atrevides, anant amb patins de línia i esquivant a la gent.

Parelles amb patins de línia... Mare meva! Aquesta gent es mereix un monument! M’imagino jo anant amb patins enmig de tanta gentada i ja em veig xocant amb tot Déu!

Em poso a riure sola:

-        De què rius Núria?-em mira encuriosit.-

-        Res, res. Que ens he imaginat anant amb patins com aquell parell d’allà.- aixeco la mà amb la que estem agafats per indicar-li on són els patinadors.-

-        Ostres!- també riu, s’haurà imaginat l’escena còmica que representaríem junts- Bé, dona! Però ahir vas aprendre a patinar sobre gel! Si saps patinar sobre gel, això és bufar i fer ampolles!

-        Ui ja no me’n recordo de patinar sobre gel! Me l’acabaria pegant igualment!- dic entre riallades-

-        M’estàs fent venir ganes d’agafar-te i portar-te a la primera paradeta de lloguer de patins eh, Núria!- somriu el molt trapella.-

-        No! Va, avui no! Avui ha de ser tranquil·let eh! Que ja prou moguda serà el moment en el qual tornem a casa com per anar-ho complicant ara amb patins i històries.- potser exagero una mica massa però així quedarà ben claret.-

-        Està bé! D’acord!- aixeca les mans, inclosa la meva amb la que anem agafats- Aleshores seguim passejant. En silenci. Callats. Sense dirigir-nos la paraula. Emmurriats. Avorri...

-        Res de tot això!- l’interrompo- Saps quan et trobes realment a gust amb una persona quan sou capaços d’estar el temps que sigui, en silenci. Perquè no hi ha una pressió que us faci donar-vos conversa. Es pot estar en silenci indefinidament, que la comoditat no desapareix.

-        Estic d’acord.- assenteix amb el cap.- Però va! Que no fa falta que estiguem callats!

Tot just anava a replicar-li quan de sobte se’ns apropa un nen petit, d’uns deu anys, preguntant amb anglès, òbviament, si volíem un exemplar del mapa del parc que havien fet ell i els seus companys de classe per recaptar diners per l’escola.

-        S’ha d’admetre que la idea és original.- diu el noi estufa, mirant-se amb ulls nostàlgics al petit eixerit- Li en compraré un!

-        Oi tant que n’és d’original! Nosaltres no passàvem dels típics collarets per les mares o els punts de llibre amb dibuixets fets per nosaltres!

El nen fa cara de no entendre absolutament res, però quan veu que el meu company li somriu i li assenteix, deixa d’escoltar la conversa i només es fixa amb els dòlars que treu de la butxaca.

-        Thank you so much mister!- diu el nen, tot il·lusionat, i agafant els bitllets a la vegada que ens dóna el mapa-

-        You’re welcome!- diu el nen crescudet del meu costat-

Observem com el petit novaiorquès s’allunya fent saltirons i anant a ensenyar els diners que ha guanyat a la que sembla la seva professora. Aquesta ens busca amb la mirada i ens dóna les gràcies a distància. Nosaltres li somriem i la saludem i, a continuació, anem a seure en un banc arrecerat del nucli bulliciós del parc, per inspeccionar el mapa.

-        No està gens malament aquest mapa! Tot i que és dibuixat, i jo apostaria a més a més que és calcat, es pot interpretar perfectament!- comenta el meu company- Ara som aquí.- senyala un punt en el sud-oest del mapa.-

-        Amb això s’entén que no sigui una part molt concorreguda. En comparació amb les altres zones del parc, aquí no hi ha res. Només arbres mig nuus i gespa plena de fulles. Però encara així i tot, jo ho trobo preciós!

-        Si...-sospira, recolza l’esquena al respatller del banc i inspira- Llàstima dels núvols que estan començant a tapar el sol.

-        Uff... Espero que no se’ns posi a ploure.

-        Ploure? O a nevar! Amb el fred que fa i jo amb màniga curta!

-        I tant! No em noto les puntes dels di... Un moment!- obro els ulls com plats- Acabes de dir...?- no m’ho puc creure- Tens fred??- em giro mirant cap a ell per veure’l millor- Tu. El noi estufa. Tens fred?

-        Home una mica de fresca sí que fa...- es frega els braços però traient-li importància amb l’expressió de la cara-

-        Fresca?- adopto la seva cara autosuficient tant habitual- Has dit que podria nevar i tot.- pujo les celles, triomfalment.-

-        Potser he exagerat! Tampoc n’hi ha per tant!

-        Que no n’hi ha per tant? Estem a Nova York en ple desembre! I tu vas sense res més que una samarreta de màniga curta!

-        Si... Shit happens, que diuen!- i es riu. Jo no em ric ja! Podria agafar una pulmonia!-

Em trec la bufanda de llana i el barret de llana. Com he pogut ser tant egoista! Ràpidament li poso la bufanda al voltant del coll, sense donar-li a escollir.

-        Núria que no fa falta, de debò!- i mentrestant li poso el barret de llana-

-        Hmm... No n’hi ha prou! Te’m refredaràs igualment!

-        Núria, que m’escoltes quan et parlo?

-        Dóna’m aquest mapa! Segur que surt si hi ha alguna paradeta de records on podem comprar-te una dessuadora.

-        Núriaaa!- diu ben garratibat per la meva sordesa selectiva per les seves paraules-

-        Diugeeeem.-responc mentre busco la paradeta en el mapa-

-        No cal! Amb que estiguem en moviment i distrets en tinc prou! No tinc tant de fred com et penses.

-        D’acord. Doncs estiguem en moviment anant cap a la paradeta més propera! Ja l’he trobat!- posa els ulls en blanc i una mà al front-

-        No tens remei eh! Tossuda com una mula!

-        Ja ho pots ben dir!- i li ofereixo la mà perquè s’aixequi- Ara, anem a comprar-te alguna cosa per abrigar-te!

Però no arribem mai a la paradeta. I no comprem mai la dessuadora.

A mig camí, el cel està encara més tapat, i la llum del parc es torna estranyament ombrívola.

Es gira una sobtada brisa que sacseja i mou amunt i avall les branques dels arbres, causant aquell soroll sec, reflexiu i hipnòtic de les fulles al fregar-se les unes amb les altres.

És estrany. Però la poca gent que podíem tenir al nostre voltant, ha desaparegut.

Cada cop estic més intranquil·la i inquieta. Potser sóc massa paranoica. Però l’atmosfera que s’ha assentat de cop i volta, no m’agrada un pèl. No em dóna bona espina.

M’agafo del braç del meu company i de seguida veu la preocupació que tinc reflectida en aquell gest i en els meus ulls.

-        No... A mi tampoc m’agrada gaire...- em passa aquell mateix braç per les espatlles i m’apropa més a ell.-

Caminem unes passes més i, de sobte, apreciem una figura negra. De peu. Junt a un arbre imponent, de tronc gruixut. La figura és una persona. I ens està mirant.

No cal dir res. Als dos se’ns passa la mateixa idea pel cap i a la vegada: canvi de direcció.

Girem pel primer camí que se’ns obra al costat dret i pugem per un caminet envoltat de gespa i fulles.

No hem avançat gaire més quan ens adonem que una altra figura negra, en les ombres d’un altre arbre, ens observa amb les mans dins les butxaques. Tal i com l’anterior. Em giro per comprovar que l’altra és on l’hem vist. Però ja no hi és...

Em torno a girar i agafo aire a la vegada que m’aferro més al noi estufa. Automàticament entén que no hi és. I que dues figures negres, el parc buit i nosaltres pel mig... No pot ser una casualitat.

-        Què... Què està passant...- em tremola la veu-

-        No ho sé... Però no m’agrada gens.- es tensa i em mira directament als ulls.-

-        D’això...-miro al nostre voltant- Quina... Qu-quina hora és, per casualitat.- observo com aixeca el braç i mira el rellotge-

-        Les dues en punt.

I ens quedem parats. Les dues en punt. Seria molt difícil que fos casualitat?