-Ella-
Així com les innumerables sensacions que em provoca la presència del meu etern company són inoblidables, l’estrany formigueig que se sent al desaparèixer i aparèixer en una altra banda, també ho és.
De manera que quan vaig sentir aquell formigueig, ja un vell
conegut, el vaig reconèixer a l’instant. Pensava que per fi (per fi!) havia
arribat el moment. Tornàvem a casa. Deixaríem les figures negres enrere, les
oblidaríem i faríem com si no hagués passat res. En pocs segons estaríem en les
mateixes escales en les que va començar tot, sent la mateixa hora, com si el
temps no hagués transcorregut, i aniríem a buscar el meu regal. El que el noi
estufa em volia avançar. Per fi deixaria de patir i de plantejar-me milers de
preguntes. Per fi deixaria de tenir el cor a la gola, em deixarien de suar les
mans i podria respirar tranquil·la.
Llàstima que en realitat no ens vàrem moure del lloc on érem:
les pertorbadores ombres se’ns van acostar. No les vèiem apropar-se, però quan
més distància retallaven, pitjor em sentia: una gelor sobtada es va començar a
estendre pel meu cos, arribant-me fins al moll de l’os i alentint el meu
interior. Els meus sentits van quedar embriagats i difuminats, fent-me dubtar
del que tenia just davant. I, quan menys m’ho esperava, la foscor es va fer
absoluta.
Què va passar? La veritat és, que no ho sé. Ara mateix estic
intentant recordar-ho. Però és molt dolorós. Imatges d’una de les persones que
més estimo en aquest món, amb la por reflectida a la cara, acudeixen a la meva
ment. Em sento impotent per no saber què li va causar tant de temor. Potser el
que li va causar terror era jo? El meu aspecte? No em sentia gaire bé i l’últim
que em preocupava era la cara que feia en aquell moment.
Ni tant sols ara, després d’un temps (indefinit, això sí),
em sento del tot recuperada. Noto un cansament extrem, que em pesa en tots i
cada un dels músculs.
No sé on sóc. A primera vista, sí. Per la meva sorpresa,
estic en una biblioteca. Els passadissos són llargs i delimitats per enormes
prestatgeries de fusta farcides de llibres desclassificats, vells i antiquats.
M’he despertat estirada al terra, amb un llibre sota el clatell a mode de
coixí. Era un volum estrany d’una enciclopèdia que no conec, d’enquadernació de
pell i en anglès. “Eternal union”.
Dec portar ja una bona estona recolzada en una d’aquestes
altíssimes prestatgeries, fullejant el llibre. Està clar que, sigui qui sigui
qui me l’hagi deixat, no l’ha escollit a l’atzar. Per una banda, m’esgarrifa el
fet de no saber on sóc, on és ell, si estarà bé o si m’hauria de moure del
lloc. Però per una altra, ha d’haver-hi algun motiu pel qual estic aquí, amb
aquest llibre. No entenc molt el que diu, és com una història començada per la
meitat.
Em dedico a observar les il·lustracions: dibuixos molt
acurats d’un sol color. Negre.
La precisió dels traços fins i tot em sembla excessiva per
figures tant senzilles i bidimensionals. Representen a homes i dones, o nois i
noies, units per una espècie de vincle. Aquest vincle, entre d’altres coses,
provocava que els vinculats és transportessin a través de l’espai.
És a dir... Ell i jo... Estem vinculats?
Segons el que puc entendre pels dibuixos i les explicacions,
de les quals haig de deduir moltes coses, els vincles són limitats en el món, i
van ser predits per una organització de “científics” de l’edat Mitjana. Pels
volts d’aquella època, la ciència encara es confonia amb la màgia i la religió.
Era com una espècie d’aglutinament de totes aquestes disciplines, sumant-li
d’altres com l’astronomia i l’astrologia.
Els components d’aquesta secta (amb perdó, però éreu una
secta), que anaven tots encaputxats amb túniques negres i fosques que els
tapaven de cap a peus, tenien l’afany de trobar una manera de viatjar a través
de l’espai-temps, fent una investigació simultània i acurada de tots els camps
mencionats.
Es creu que l’origen d’aquests vincles és “diví”, és a dir,
que ells no hi tenen res a veure. L’únic que va fer aquesta secta va ser
determinar quins serien els individus enllaçats a partir de càlculs
estrafolaris i mesures dels astres i les seves òrbites, indicant-ho amb el dia,
hora, minut i segon exactes dels seus futurs naixements. Però per què es van
esforçar tant en fer càlculs tant minuciosos?
Passo un parell de pàgines, de dates precises del segle XIV,
i crec trobar una resposta. Ells creien que amb aquest “poder” dels vinculats, que
consistia en viatjar a través de l’espai, combinat amb el que descobrien en els
seus estudis, aconseguirien transportar-se a través de l’espai i el temps. Per
què ho volien? Per aconseguir el domini absolut del món.
Això no ho diu explícitament, però per a què sinó tant
d’esforç, temps i dedicació?
Continuo passant pàgines, però no trobo resposta a la
pregunta que ha anat aflorant inconscientment en els meus pensaments i que cada
cop em preocupa més. Què els hi feien als vinculats per intentar aconseguir el
que volien? O dit d’una altra manera...En el cas que aquesta secta encara... Existís...
Què ens farien a nosaltres?
El cap m’explotarà. La respiració se m’ha accelerat i noto
com el cor se’m vol sortir del seu lloc. La por m’ha despertat i alterat de cop
i volta. Centenars de preguntes i imatges acudeixen a la meva ment. Cada una d’elles més
esgarrifant que l’anterior. Necessito aire.
M’aixeco instintivament d’un bot, agafo el llibre i el
pressiono contra el pit amb els dos braços. Necessito aire ja.
Em moc únicament per instint. Em dirigeixo corrents cap a la
direcció d’on prové la llum natural que abasta la biblioteca. I, provocant-me
un alleujament immens, em trobo amb finestrals enormes. Deixo el llibre sobre
un escriptori que hi ha en un lateral d’una prestatgeria per poder agafar una
cadira robusta de fusta i, tot seguit, la llenço amb totes les meves forces
contra la finestra. Aquesta es trenca en centenars de milers de cristalls
centellants, alguns fins i tot em fan mal a la vista per culpa de la llum del
sol que passa a través seu. Però no m’ho penso més d’un segon. Agafo el llibre
i m’apropo a la finestra, amb l’esperança que l’alçada que la separa del terra
no sigui molt gran i pugui saltar.
Però per desgràcia, una caiguda des d’aquella alçada...Seria
una mort assegurada.
- Merda.- em recolzo a la paret del finestral i m’enfonso
fins tornar a estar seguda al terra.
-Ell-
-
No t’escarrassis, no et deslligaràs pas.-riu la figura negra-
-
On és?! Què li heu fet?!- lluito amb totes les meves forces per
alliberar-me, tot i que inútilment-
-
Està en un lloc segur, ben tranquil·la.-s’aixeca de la cadira
recolzant-se en la taula que ens separa i se’n va a mirar per l’única finestra
de la petita habitació en la que estem.-
-
No m’ho crec! La cara d’horror que feia al parc era espantosa!-
forcejo amb més brusquedat, però les cordes que em lliguen les mans darrere del
respatller de la cadira no cedeixen absolutament res.-
-
De debò, no t’esforcis. Portem segles amb això. Et penses que ets el
primer que intenta desfer-se de les cordes? Tenim uns mètodes més que
perfeccionats. No ho aconseguiràs pas.- observa indiferent l’home, vestit de
negre de dalt a baix.-
Al final, em rendeixo. Frustrat, amb el cap
baix, fixo la mirada al terra, tot pensant en ella. Núria... Estàs bé siguis on
siguis? No podria suportar que et passés alguna cosa.
-
Has entès ja per què estàs aquí?- pregunta impacient. M’ho ha
explicat ja diverses vegades, però la meva poca predisposició a escoltar-me’l
ha fet que no servís gairebé per res.-
-
Sou una secta que va néixer durant l’edat mitjana que vol aconseguir
viatjar a través de l’espai i el temps aprofitant-se d’uns pobres desgraciats
que han tingut la mala sort de néixer amb un vincle estrany que els fa viatjar
a través de l’espai. Aprofitant-vos d’aquest do i investigant amb altres tipus
de coneixements, teniu l’esperança, l’estúpida i absurda esperança,
d’aconseguir viatjar no només a través de l’espai, sinó que també del temps.
-
Ho veeeus com aprens ràpid?- se m’apropa i m’esvalota el cabell,
provocant el meu immediat rebuig-
-
No em toquis!
-
Que poc amigable que ets...
-
Li esteu fent el mateix a ella? La teniu en una sala amb un pirat
fent-li preguntes?
-
Ignoraré aquest últim comentari.
-
Què coi li esteu fotent?!
-
Traaanquiiil home, així no arribaràs a vell.
-
Com no em responguis, et juro que et mataré a la mínima que tingui
oportunitat.
-
Uiuiui! No em vinguis amb amenaces eh! La teva amigueta està a la
biblioteca de llibres rars, en la mateixa planta que nosaltres.
-
I nosaltres som a...?
-
No estem a Nova York, això ja t’ho dic jo.
-
Digue’m on som.
-
I de què et servirà ara mateix?- deixa de mirar-me per xafardejar el
mòbil.-
-
Que m’ho diguis!
-
T’haurien de preocupar altres coses i no on som.- llegeix amb atenció
sigui el que sigui el que veu en la pantalla.-
-
Quines?
-
Unes que la teva estimada ja s’ha preguntat. M’acaben de comunicar
que...-aixeca el cap per mirar-me- Mare meva! Quina noia! Ha trencat un
finestral de la biblioteca!
-
I no m’estranya! Deu estar terroritzada!
-
Doncs mira, ara mateix aviso a algú perquè se l’emporti i li
expliquin quatre coses.
-
No! Deixa-la tranquil·la! Sola estarà millor.
-
No es quedarà sola. Ha trencat una finestra d’un quart pis.-marca un
número i es posa el telèfon a l’orella-
-
Deixa-la en pau.-suplico desesperat.-
Es posa una mà a la butxaca, em mira uns segons
i em diu:
-
Ho tens mal entès tot això, Will. Nosaltres no us farem cap mal. A l’edat
mitjana sí que se’ns podia qualificar de secta amb mètodes poc... Correctes.
Però avui en dia formem part de...-es calla i comença a parlar amb la persona
que està a l’altra banda.- Si! Sóc jo. Porteu-me-la al saló d’abaix. I que
vingui algú a vigilar aquest element. No s’està quiet i dubto que se’l pugui
deixar sol.- escolta el que li diuen i s’acomiada.- D’acord. Fins ara.- penja
el telèfon i se’l guarda.- Que vagi bé Will, ja ens veurem.
-
Què vols d’ella que no et pugui donar jo?!
-
Els dos per separat no ens serviu absolutament per res noi. Ara toca
anar-li a explicar el conte a la teva amigueta.
-
Quan la veuré.
-
Quan estigui tot a punt.- obra la porta de la petita habitació i se’n
va.-
Oooh!! Déu meu!! Si fós possible entrar al somni num.7... :'((
ResponEliminaEs diu Wiiill! :D
M'agrada molt el nom! I també m'ha agradat moltíiissim el capítol.
La continuaràs, oi? ;)
Un petó!
Moltes gràcies! Estic contenta que de moment hagi agradat un canvi tant substancial de la trama! ^^ I que, almenys per part teva, el nom tingui bona acollida!
EliminaOi tant que la continuaré! ;)
Una abraçada,
Núria
Un altre capítol perfecte. Ja saps que m'encanta com escrius, i trobo que el gir que li has donat a la història és GENIAL. La història és asdfjkhldshkgñojhfkbnolj. No tinc ni paraules per descriure-la! I per cert, potser sóc una paranoica, però aquest Will (un nom molt maco!), és a dir, el noi estufa, no serà el mateix que el del Somni nº5??? Potser és que t'agrada el nom i jo m'he muntat aquí una peli jajajajaja
ResponEliminaÉs que ja no sé què dir-te. Res, que m'encanta com escrius, que t'ho dec haver repetit com unes mil vegades, i que si vols algo ja saps, m'envies un correu o un whats!
Petooons♥
Anna
Heeey Anna! Jajajaja m'has pillat! Sí, sí que tenen alguna cosa a veure el Somni nº5 i el Somni nº7! O aquesta és la idea. Veuràs, m'agradaria escriure com es van conèixer els dos protagonistes! I em va semblar una bona idea fusionar les dues històries. Quan se'm va acudir que el Somni nº5 podia ser-me útil per algun altre somni, vaig posposar indefinidament la segona part. Però ara, que crec que ja he trobat la història perfecta a la que unir el Somni nº5, aviat tindrà continuació ;)
EliminaI el mateix et dic! Si em vols dir o demanar alguna cosa ja saps com posar-te en contacte amb mi!
Petons!
Núria
Hola! Esta molt be la historia! Com es desenvolupa i tot. El que més m'agrada sobre tot es que tenim la versió dels dos.
ResponEliminaWill! M'encanta el nom, li queda perfecte. A veure com ens sorprens a la pròxima!
Un petó ;)
Gràcies! Me n'alegro que a tu també t'agradi el nom ^^
EliminaPer la setmana que ve tindrem... Una Núria pensativa i ensimismada en records, de com va començar tot ;) aprofitant el Somni nº5! I donarà peu a descobrir moltes altres coses pròximament!
Petons!
Núria