dijous, 11 de desembre de 2014

Somni nº7 - Part 10

-Ella-

Així com les innumerables sensacions que em provoca la presència del meu etern company són inoblidables, l’estrany formigueig que se sent al desaparèixer i aparèixer en una altra banda, també ho és.

De manera que quan vaig sentir aquell formigueig, ja un vell conegut, el vaig reconèixer a l’instant. Pensava que per fi (per fi!) havia arribat el moment. Tornàvem a casa. Deixaríem les figures negres enrere, les oblidaríem i faríem com si no hagués passat res. En pocs segons estaríem en les mateixes escales en les que va començar tot, sent la mateixa hora, com si el temps no hagués transcorregut, i aniríem a buscar el meu regal. El que el noi estufa em volia avançar. Per fi deixaria de patir i de plantejar-me milers de preguntes. Per fi deixaria de tenir el cor a la gola, em deixarien de suar les mans i podria respirar tranquil·la.

Llàstima que en realitat no ens vàrem moure del lloc on érem: les pertorbadores ombres se’ns van acostar. No les vèiem apropar-se, però quan més distància retallaven, pitjor em sentia: una gelor sobtada es va començar a estendre pel meu cos, arribant-me fins al moll de l’os i alentint el meu interior. Els meus sentits van quedar embriagats i difuminats, fent-me dubtar del que tenia just davant. I, quan menys m’ho esperava, la foscor es va fer absoluta.

Què va passar? La veritat és, que no ho sé. Ara mateix estic intentant recordar-ho. Però és molt dolorós. Imatges d’una de les persones que més estimo en aquest món, amb la por reflectida a la cara, acudeixen a la meva ment. Em sento impotent per no saber què li va causar tant de temor. Potser el que li va causar terror era jo? El meu aspecte? No em sentia gaire bé i l’últim que em preocupava era la cara que feia en aquell moment.

Ni tant sols ara, després d’un temps (indefinit, això sí), em sento del tot recuperada. Noto un cansament extrem, que em pesa en tots i cada un dels músculs.

No sé on sóc. A primera vista, sí. Per la meva sorpresa, estic en una biblioteca. Els passadissos són llargs i delimitats per enormes prestatgeries de fusta farcides de llibres desclassificats, vells i antiquats. M’he despertat estirada al terra, amb un llibre sota el clatell a mode de coixí. Era un volum estrany d’una enciclopèdia que no conec, d’enquadernació de pell i en anglès. “Eternal union”.

Dec portar ja una bona estona recolzada en una d’aquestes altíssimes prestatgeries, fullejant el llibre. Està clar que, sigui qui sigui qui me l’hagi deixat, no l’ha escollit a l’atzar. Per una banda, m’esgarrifa el fet de no saber on sóc, on és ell, si estarà bé o si m’hauria de moure del lloc. Però per una altra, ha d’haver-hi algun motiu pel qual estic aquí, amb aquest llibre. No entenc molt el que diu, és com una història començada per la meitat.

Em dedico a observar les il·lustracions: dibuixos molt acurats d’un sol color. Negre.

La precisió dels traços fins i tot em sembla excessiva per figures tant senzilles i bidimensionals. Representen a homes i dones, o nois i noies, units per una espècie de vincle. Aquest vincle, entre d’altres coses, provocava que els vinculats és transportessin a través de l’espai.

És a dir... Ell i jo... Estem vinculats?

Segons el que puc entendre pels dibuixos i les explicacions, de les quals haig de deduir moltes coses, els vincles són limitats en el món, i van ser predits per una organització de “científics” de l’edat Mitjana. Pels volts d’aquella època, la ciència encara es confonia amb la màgia i la religió. Era com una espècie d’aglutinament de totes aquestes disciplines, sumant-li d’altres com l’astronomia i l’astrologia.

Els components d’aquesta secta (amb perdó, però éreu una secta), que anaven tots encaputxats amb túniques negres i fosques que els tapaven de cap a peus, tenien l’afany de trobar una manera de viatjar a través de l’espai-temps, fent una investigació simultània i acurada de tots els camps mencionats.

Es creu que l’origen d’aquests vincles és “diví”, és a dir, que ells no hi tenen res a veure. L’únic que va fer aquesta secta va ser determinar quins serien els individus enllaçats a partir de càlculs estrafolaris i mesures dels astres i les seves òrbites, indicant-ho amb el dia, hora, minut i segon exactes dels seus futurs naixements. Però per què es van esforçar tant en fer càlculs tant minuciosos?

Passo un parell de pàgines, de dates precises del segle XIV, i crec trobar una resposta. Ells creien que amb aquest “poder” dels vinculats, que consistia en viatjar a través de l’espai, combinat amb el que descobrien en els seus estudis, aconseguirien transportar-se a través de l’espai i el temps. Per què ho volien? Per aconseguir el domini absolut del món.

Això no ho diu explícitament, però per a què sinó tant d’esforç, temps i dedicació?

Continuo passant pàgines, però no trobo resposta a la pregunta que ha anat aflorant inconscientment en els meus pensaments i que cada cop em preocupa més. Què els hi feien als vinculats per intentar aconseguir el que volien? O dit d’una altra manera...En el cas que aquesta secta encara... Existís... Què ens farien a nosaltres?

El cap m’explotarà. La respiració se m’ha accelerat i noto com el cor se’m vol sortir del seu lloc. La por m’ha despertat i alterat de cop i volta. Centenars de preguntes i imatges acudeixen a la meva ment. Cada una d’elles més esgarrifant que l’anterior. Necessito aire.

M’aixeco instintivament d’un bot, agafo el llibre i el pressiono contra el pit amb els dos braços. Necessito aire ja.

Em moc únicament per instint. Em dirigeixo corrents cap a la direcció d’on prové la llum natural que abasta la biblioteca. I, provocant-me un alleujament immens, em trobo amb finestrals enormes. Deixo el llibre sobre un escriptori que hi ha en un lateral d’una prestatgeria per poder agafar una cadira robusta de fusta i, tot seguit, la llenço amb totes les meves forces contra la finestra. Aquesta es trenca en centenars de milers de cristalls centellants, alguns fins i tot em fan mal a la vista per culpa de la llum del sol que passa a través seu. Però no m’ho penso més d’un segon. Agafo el llibre i m’apropo a la finestra, amb l’esperança que l’alçada que la separa del terra no sigui molt gran i pugui saltar.

Però per desgràcia, una caiguda des d’aquella alçada...Seria una mort assegurada.

- Merda.- em recolzo a la paret del finestral i m’enfonso fins tornar a estar seguda al terra.


-Ell-

-        No t’escarrassis, no et deslligaràs pas.-riu la figura negra-
-        On és?! Què li heu fet?!- lluito amb totes les meves forces per alliberar-me, tot i que inútilment-
-        Està en un lloc segur, ben tranquil·la.-s’aixeca de la cadira recolzant-se en la taula que ens separa i se’n va a mirar per l’única finestra de la petita habitació en la que estem.-
-        No m’ho crec! La cara d’horror que feia al parc era espantosa!- forcejo amb més brusquedat, però les cordes que em lliguen les mans darrere del respatller de la cadira no cedeixen absolutament res.-
-        De debò, no t’esforcis. Portem segles amb això. Et penses que ets el primer que intenta desfer-se de les cordes? Tenim uns mètodes més que perfeccionats. No ho aconseguiràs pas.- observa indiferent l’home, vestit de negre de dalt a baix.-

Al final, em rendeixo. Frustrat, amb el cap baix, fixo la mirada al terra, tot pensant en ella. Núria... Estàs bé siguis on siguis? No podria suportar que et passés alguna cosa.

-        Has entès ja per què estàs aquí?- pregunta impacient. M’ho ha explicat ja diverses vegades, però la meva poca predisposició a escoltar-me’l ha fet que no servís gairebé per res.-
-        Sou una secta que va néixer durant l’edat mitjana que vol aconseguir viatjar a través de l’espai i el temps aprofitant-se d’uns pobres desgraciats que han tingut la mala sort de néixer amb un vincle estrany que els fa viatjar a través de l’espai. Aprofitant-vos d’aquest do i investigant amb altres tipus de coneixements, teniu l’esperança, l’estúpida i absurda esperança, d’aconseguir viatjar no només a través de l’espai, sinó que també del temps.
-        Ho veeeus com aprens ràpid?- se m’apropa i m’esvalota el cabell, provocant el meu immediat rebuig-
-        No em toquis!
-        Que poc amigable que ets...
-        Li esteu fent el mateix a ella? La teniu en una sala amb un pirat fent-li preguntes?
-        Ignoraré aquest últim comentari.
-        Què coi li esteu fotent?!
-        Traaanquiiil home, així no arribaràs a vell.
-        Com no em responguis, et juro que et mataré a la mínima que tingui oportunitat.
-        Uiuiui! No em vinguis amb amenaces eh! La teva amigueta està a la biblioteca de llibres rars, en la mateixa planta que nosaltres.
-        I nosaltres som a...?
-        No estem a Nova York, això ja t’ho dic jo.
-        Digue’m on som.
-        I de què et servirà ara mateix?- deixa de mirar-me per xafardejar el mòbil.-
-        Que m’ho diguis!
-        T’haurien de preocupar altres coses i no on som.- llegeix amb atenció sigui el que sigui el que veu en la pantalla.-
-        Quines?
-        Unes que la teva estimada ja s’ha preguntat. M’acaben de comunicar que...-aixeca el cap per mirar-me- Mare meva! Quina noia! Ha trencat un finestral de la biblioteca!
-        I no m’estranya! Deu estar terroritzada!
-        Doncs mira, ara mateix aviso a algú perquè se l’emporti i li expliquin quatre coses.
-        No! Deixa-la tranquil·la! Sola estarà millor.
-        No es quedarà sola. Ha trencat una finestra d’un quart pis.-marca un número i es posa el telèfon a l’orella-
-        Deixa-la en pau.-suplico desesperat.-
Es posa una mà a la butxaca, em mira uns segons i em diu:
-        Ho tens mal entès tot això, Will. Nosaltres no us farem cap mal. A l’edat mitjana sí que se’ns podia qualificar de secta amb mètodes poc... Correctes. Però avui en dia formem part de...-es calla i comença a parlar amb la persona que està a l’altra banda.- Si! Sóc jo. Porteu-me-la al saló d’abaix. I que vingui algú a vigilar aquest element. No s’està quiet i dubto que se’l pugui deixar sol.- escolta el que li diuen i s’acomiada.- D’acord. Fins ara.- penja el telèfon i se’l guarda.- Que vagi bé Will, ja ens veurem.
-        Què vols d’ella que no et pugui donar jo?!
-        Els dos per separat no ens serviu absolutament per res noi. Ara toca anar-li a explicar el conte a la teva amigueta.
-        Quan la veuré.
-        Quan estigui tot a punt.- obra la porta de la petita habitació i se’n va.-


6 comentaris:

  1. Oooh!! Déu meu!! Si fós possible entrar al somni num.7... :'((
    Es diu Wiiill! :D
    M'agrada molt el nom! I també m'ha agradat moltíiissim el capítol.
    La continuaràs, oi? ;)
    Un petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Estic contenta que de moment hagi agradat un canvi tant substancial de la trama! ^^ I que, almenys per part teva, el nom tingui bona acollida!

      Oi tant que la continuaré! ;)

      Una abraçada,

      Núria

      Elimina
  2. Un altre capítol perfecte. Ja saps que m'encanta com escrius, i trobo que el gir que li has donat a la història és GENIAL. La història és asdfjkhldshkgñojhfkbnolj. No tinc ni paraules per descriure-la! I per cert, potser sóc una paranoica, però aquest Will (un nom molt maco!), és a dir, el noi estufa, no serà el mateix que el del Somni nº5??? Potser és que t'agrada el nom i jo m'he muntat aquí una peli jajajajaja
    És que ja no sé què dir-te. Res, que m'encanta com escrius, que t'ho dec haver repetit com unes mil vegades, i que si vols algo ja saps, m'envies un correu o un whats!
    Petooons♥
    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Heeey Anna! Jajajaja m'has pillat! Sí, sí que tenen alguna cosa a veure el Somni nº5 i el Somni nº7! O aquesta és la idea. Veuràs, m'agradaria escriure com es van conèixer els dos protagonistes! I em va semblar una bona idea fusionar les dues històries. Quan se'm va acudir que el Somni nº5 podia ser-me útil per algun altre somni, vaig posposar indefinidament la segona part. Però ara, que crec que ja he trobat la història perfecta a la que unir el Somni nº5, aviat tindrà continuació ;)

      I el mateix et dic! Si em vols dir o demanar alguna cosa ja saps com posar-te en contacte amb mi!

      Petons!

      Núria

      Elimina
  3. Hola! Esta molt be la historia! Com es desenvolupa i tot. El que més m'agrada sobre tot es que tenim la versió dels dos.
    Will! M'encanta el nom, li queda perfecte. A veure com ens sorprens a la pròxima!
    Un petó ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Me n'alegro que a tu també t'agradi el nom ^^

      Per la setmana que ve tindrem... Una Núria pensativa i ensimismada en records, de com va començar tot ;) aprofitant el Somni nº5! I donarà peu a descobrir moltes altres coses pròximament!

      Petons!

      Núria

      Elimina