Somni nº7 - Part 13

-Ell-

-        George! No aguanto ni un maleït minut més!-crido, forcejant amb les cordes- Vull que em treguis aquestes condemnades cordes i em portis a la endimoniada sala on està la Núria! Com no em deslliguis, t’estamparé a puntades contra la paret!

-        Senyor Will, calmi’s sis plau!- suplica el vell inútil-

-        Ni senyor Will ni hòsties! Fes-ho!- el calor em puja al cap i les venes del front em bateguen amb força-

Però just quan anava a intentar posar-me dret, tot i les condicions, algú obra la porta de cop i la fa xocar contra en George, que s’espanta i fa un bot.

-        Què és tot aquest enrenou?!- exigeix saber en Taggart-

-        El senyor Will està...- es torna a posar dret i s’allisa amb les mans l’americana i la camisa.-Impacient, per veure a la senyoreta Núria, senyor.

-        Impacient?! Si no fos per les cordes t’hagués estrangulat!

I, quan menys m’ho esperava, intervé la veu més dolça, càlida i adorable que conec. La veu de la persona que més estimo i que més m’agrada sentir. La veu que trobava tant a faltar. La que més anhelava tornar a escoltar. La seva veu. La veu de la Núria.

- Will!

La meva eterna companya es fa lloc entre en Taggart i en George, que barraven el pas de la porta i passa entre ells sense la més mínima cura. Està tant cremada com jo, per aquest parell.

La ira que tenia reflectida en el rostre es dissipa i dóna pas a una alegria desmesurada i a un somriure d’orella a orella.

-        Núria! Estàs bé!

-        Clar que estic bé, burro!- riu amb somriure trapella amb les mans a la cintura- Et vaig a deslligar!

-        No estaria malament.- em ric com un ximple com podria plorar d’alegria.-

Al cap d’uns segons ja m’ha deslligat. Amb la mateixa facilitat que quan li dono els meus auriculars enredats, per a mi impossibles, perquè desfaci l’embolic.

Cauen les cordes al terra i de seguida em frego els canells, vermells i dolorits.

La Núria em fa una efusiva abraçada, rodejant-me el coll amb els seus braços i recolzant el cap al costat del meu, tota alegra i contenta com sempre.

-        Ai Will! No saps com t’he trobat a faltar!- m’estreny amb més força-

-        Jo també t’he trobat a faltar.-tiro el cap enrere per trobar-me amb la seva mirada desperta i captivadora.-

-        Et pots creure que estiguem units per un vincle estrany de secta?! És al·lucinant!- obra més els ulls i em sacseja-

-        Ja veus! És increïble! Hi ha molta gent rara pel món!

-        Sisi! I ara resulta que nosaltres formem part d’aquesta gent! Almenys no estem tant pirats com aquest parell de la secta!

La Núria sempre tant espontània i despreocupada... Si ha de criticar a algú, no té cap problema per fer-ho davant dels seus mismíssims nassos! I ja no parlem de com de malament dissimula... M’encanta. És única, la noia.

-        Ehem! Perdoneu nois, però estem aquí!- ens crida l’atenció en Taggart- I per cert... No som una fumuda secta! Quants cops us ho hem de dir!

La Núria i jo ens mirem amb cara de còmplices i, a la vegada, oferim el nostre millor i més radiant somriure al pesat d’en Taggart. Aquest no es riu, però a en George li fa gràcia i diu:

-        Ai aquesta joventut. – i ni s’immuta al dir-ho- Si vostès em disculpen, haig de continuar la feina d’oficina a baix.

-        D’acord, George. Ja ens veurem.- es gira cap a en George i assenteix.- I vosaltres dos, seguiu-me. Anirem a un lloc més còmode.

-        Si hi havia un lloc més còmode, es pot saber per què coi m’heu tingut tancat en aquest cau i a sobre lligat?!- agafo de la mà a la Núria i creuo el llindar de la porta darrere en Taggart.-

-        Perquè no hi havia cap altre lloc disponible en aquell moment i...-explica mentre camina davant nostre pel llarg passadís.- Perquè no sabíem com reaccionaries quan despertessis.- gira el cap per mirar-me de reüll.- Vist el mal caràcter que pots tenir, millor prevenir que curar.

Fill de sa mare... El mal caràcter m’ha sortit per com m’han tractat i per haver-nos segrestat! No, si encara els hi haurem de donar les gràcies!

La Núria veu com un altre cop la ràbia s’està acumulant en el meu interior i em prem amb força la mà a la vegada que em diu amb els ulls “Ja està, Will. Deixa-ho.” A vegades és ella la que està a punt d’explotar i sóc jo que li faig veure que no val la pena i a vegades és al revés.

La miro per fer-li entendre que em calmaré i assenteix lleugerament.

Arribats al final del passadís i haver passat per nombrosos finestrals en una paret i moltes portes en l’altre, en Taggart tomba cap a la dreta i ens trobem amb unes amples escales de pedra, il·luminades amb llum natural.

Baixem uns quants pisos, passant per replans amb gent que va i ve de tot arreu i de totes direccions, saludant-se entre sí o intercanviant paraules o documents.

Finalment, arribem a una planta sense gaires parets i les que hi ha són de vidre, que deixen veure clarament despatxos amb molt mobiliari de fusta i altes prestatgeries plenes de llibres. Dóna gust estar per aquí després d’haver passat tantes hores en una minúscula habitació amb una sola i escarransida finestra.

Creuem la planta i ens situem davant d’un mostrador, on treballa una noia jove, baixeta i amb ulleres.

-        Molly, la biblioteca petita està ocupada?- pregunta en Taggart.-

-        No, senyor Taggart. Ha estat reservada per vostè tot el dia, tal i com va demanar.- assenteix amb el cap i li dóna una clau.-

-        D’acord, moltes gràcies.

Ens encaminem cap al fons de la planta i tombem cap a l’esquerra, on hi ha una porta de fusta corredissa mig amagada per una prestatgeria baixa i un ficus.

-        Núria, Will. Us presento la biblioteca dels savis! Aquí només estan els llibres més importants per als nostres historiadors. Tota aquesta planta és seva i aquesta biblioteca és un recurs indispensable per a ells!- diu entusiasmat mentre entrem.-

Ens trobem amb una biblioteca rectangular, al centre de la qual hi ha una tauleta de cafè envoltada per dos butaques i dos sofàs. I al voltant d’aquest centre, posades en fila, quatre prestatgeries immenses plenes de llibres. Es veu que és l’estil de les prestatgeries d’aquí. Totes a petar. A més a més, les parets laterals de la biblioteca també són prestatgeries. Les altres dos, la de la porta i la del fons, estan lliures de llibres. Una té alguns quadres i l’altre són finestrals. Al sostre, una única làmpada d’aranya.

Definitivament, aquest edifici és del segle XVIII.

-        Seieu, parelleta!- ell pren seient en una de les butaques de la sala, de color verd, amb amplis posa braços i respatllers, potes de fusta i botons de coratius.-

La Núria i jo seiem en el sofà que s’encara a les dues butaques.

-        Per on comencem?

Ella i jo intercanviem una mirada fugaç i acaba parlant ella. Aixeca el cap, es posa recte i diu:

-        Per a què passarà ara, idi...- abans que pugui formular l’insult, m’escuro la gola molt sorollosament perquè no se senti.-

Es riu, em mira, torna a mirar a en Taggart i repeteix:

-        Comencem per a què passarà ara, estimat John Taggart.- decanta el cap i ofereix el seu somriure d’hostessa de vol.-