dissabte, 17 de gener del 2015

Somni nº7 - Part 15

-Ell-

Un altre cop a l’espera, sol.

És en estones com aquesta en les quals em pregunto “Tot això és real? No estaré somniant?”

Per molta o poca experiència que tingui en això, no deixa de xocar-me. Estar passejant per les galeries de la vila, de camí a recollir el regal de Nadal per la Núria i, al cap d’uns segons, trobar-nos en plena setena avinguda de Nova York, amb una gentada incomptable, cotxes amunt i avall i sorolls, olors i sensacions tant variats com abundants.

Maleït Taggart... Havia de ser un penjoll el condemnat dispositiu de seguiment...

El meu regal sorpresa per la Núria és... O era, un penjoll. Vaig anar a totes i cada unes les joieres del poble per trobar el penjoll perfecte pel seu coll de cigne i la seva alegra personalitat que em pogués permetre.

Al final em vaig decidir per un penjoll que, al veure’l, vaig saber que no necessitava veure’n cap més. Era de cadena llarga de plata amb una esfera de vidre, amb tres dents de lleó en el seu interior. A més a més vaig preguntar si hi havia la possibilitat de posar-hi alguna cosa més en l’interior.

De seguida que em van dir que sí vaig reservar el penjoll amb el meu petit afegit. Vaig estripar un minúscul paperet perquè hi cabés a l’esfera i fos visible en el que posava el següent:
  
Pel primer de molts Nadals junts,

Will

Evidentment vaig haver de fer la lletra minúscula i amb un bolígraf de punta finíssima.

Per sort les noies de la joieria eren molt agradables i em van estar ajudant fins a aconseguir-ho. Eren molt, molt, molt agradables... I atentes.

Però jo només tenia una cosa al cap: la noia més excepcional que he conegut mai. Sobretot per haver-me perdonat després de com m’havia comportat setmanes abans...

Encara estaríem a temps de recollir el regal i tornar a aquella tarda d’hivern de la que se’ns va treure?

Era el primer cop que quedàvem després que la Núria em perdonés.

Cap a mitjans de novembre portava una setmana insuportable. Els meus pares m’havien dit que no podrien estar a casa el dia previst perquè encara no havien aconseguit tancar un acord molt important.

-        Mare, ja és el segon cop que retardeu la tornada d’aquest viatge. Em vau prometre que no tornaria a passar. Si seguiu així no arribareu per Nadal!
-        Will... Sé que t’ho vam prometre. Però ja saps com és la nostra feina. Hem de tenir en compte moltes coses. Fer d’intermediaris entre empreses estrangeres que volen vendre els seus productes a la Unió Europea i les que estarien disposades a distribuir-los no és poca cosa. Hi ha un piló de problemes de duanes, permisos i...
-        Mare, m’expliques això cada cop que no podeu venir. M’ho sé de memòria.-l’interrompo.-
-        Ho sé fill, però aquest cop tenim les mans lligades. Hem d’aconseguir arribar a un acord amb l’empresa de Seattle perquè pugui vendre a Europa el febrer! Tenim molt poc temps si restem tots els dies no laborables i festius que hi ha d’aquí al febrer... És més... És possible que...
-        Que què?- se’m cau l’ànima als peus i em recolzo a la paret que queda davant de l’entrada del pis, mirant cap al menjador i el finestral gran que dóna a la terrassa i pel que ja només entrava la llum de les faroles del carrer. Sé perfectament què dirà... Ho sé però vull que ho digui.-
-        Tornarem la primera setmana de desembre, però es provable que hàgim de tornar a marxar al cap d’uns dies i...
-        ...
-        Will?
-        Què?
-        Podria ser que no hi fóssim per Nadal.
-        Ja m’ho havia imaginat.
-        Will... Em sap molt de greu, de debò.  Però els negociadors de l’empresa no tenen fills ni família i estan disposats a negociar en dies festius... I el nostre cap no volia que fóssim menys, m’entens?
-        Ho entenc mare, no et preocupis.- vaig intentar sonar el més natural possible però, en el meu interior, alguna cosa s’estava esquerdant.-
-        Al teu pare també li sap molt de greu. Ara mateix està reunit i no pot parlar amb tu, de fet jo m’he escapat un moment de la reunió per dir-t’ho i...
-        Mare no passa res, la feina és la feina.- deia ja de manera sistemàtica.-
-        T’ho compensarem. Quan tanquem aquest acord demanarem recuperar els dies extres que hem treballat. I farem tot el que vulguis.
-        Em sembla bé, si és que ho arribem a fer.

Vaig sentir un sospir a l’altre línia, un que li donava la raó al meu escepticisme.

-        Farem tot el possible per tornar quan abans millor i si faltem per Nadal, estar en contacte una estona.
-        D’acord mare.- vaig anar a deixar-me caure al sofà, abatut.-

Varen transcórrer uns segons de silenci i la mare va acabar deint:

- Will, t’haig de deixar. El teu pare em necessita. T’estimo. Parlem aviat.
- Sí mare, jo també t’estimo. Que vagi bé.
- Gràcies- sento un rebombori de veus i afegeix xiuxiuejant- Adéu.
- Adéu.- al cap d’uns instants, finalitza la trucada.-

No em podia creure que tornés a passar.

Vaig estar una estona al sofà sense fer res i tenia ja planificada la nit, una nit de desvetllament, estirat al sofà a les fosques mirant les ombres que es projectaven a la paret amb els llums de les faroles que entraven a través del finestral i escoltant Clar de Lluna de Beethoven en bucle quan algú, de sobte, va trucar a la porta.

Vaig intentar ignorar aquells copets, esperant que fos qui fos, se n’anés si no li feia cas. Estava de molt mal humor i no volia cap visita. I menys a aquelles hores, pels volts de les onze de la nit d’un dia d’entre setmana.

Però precisament per l’hora que era i entre setmana, vaig deduir que no podia ser una altra persona que la meva veïna. I efectivament ho era, perquè no es va donar per vençuda i va tornar a picar a la porta amb més insistència, afegint:

-        Will! Sé que hi ets! Sento Clar de Lluna des de la meva habitació! Mou el cul i obre’m!

Per molt que fos la Núria, el Will imbècil d’aquells moments no tenia ganes de veure-la.

El que tenia era unes ganes immenses de canalitzar tota la fúria que li havia provocat la poca paraula dels seus pares, trucant-lo per dir-li que trencarien la seva promesa de tornar a casa per l’última setmana de novembre, quan és el seu aniversari. Cosa que semblava ser que havien oblidat...

-        Núria, ves-te’n!- vaig cridar amb ràbia, donant un cop al sofà amb el puny tancat.-

Des del meu lloc vaig sentir el soroll agut d’ofensa que va fer a l’altre costat de la porta, el qual va despertar el seu orgull i la seva tossuderia.

-        Will, obre’m ara mateix!
-        No hòstia, ves-te’n! Vull estar sol!
-        Doncs a mi m’importa un rave que vulguis estar sol! Ja m’estàs obrint!- va dir, afegint tres cops bruscos a la porta.-

A la ment retorçada d’on sigui que se li va acudir ajuntar a dos persones amb tanta mala llet... Digue’m. En què estaves pensant?

-        Núria, per última vegada! No et penso obrir!

Al cap d’uns segons de silenci, va dir:

-        Molt bé!

Vaig sentir les seves passes allunyant-se i tancant d’un cop la porta de casa seva. Molt bé? Era impossible que la Núria es rendís tant fàcilment.

Vaig aixecar-me d’una revolada i vaig apagar els altaveus amb el comandament a distància que estava sobre el marbre de la cuina, a la mateixa estança que el menjador.

No parava de repetir-me que no podia ser que s’hagués rendit tant fàcilment. Alguna en portava de cap i em vaig quedar mirant la porta amb tots els sentits el màxim d’alerta possible.

Seguia a les fosques i amb la poca llum que entrava amb les cortines descorregudes.

Precisament perquè estaven descorregudes i perquè estava vigilant i analitzant el més mínim soroll que es provoqués vaig veure, efectivament, com la Núria no s’havia donat per vençuda.

Vivim en un una comunitat amb diversos blocs de pisos. Nosaltres vivim en el segon pis d’un d’aquests blocs i som veïns de porta a porta. Vivim en els àtics de l’edifici.

Sortint a la terrassa a la que dóna el magnífic finestral i des de la qual es tenen unes precioses vistes de la muntanya que tenim davant, també ens trobem amb una escala de cargol. Pujant per aquesta anem a parar a la terrassa d’adalt.

Tant a casa de la Núria com a casa meva tenim una terrassa a dalt. I com que estem en el mateix bloc, estan comunicades. Només estan separades per un mur baix. I què va fer la Núria...?

Aprofitar-se de com de fàcil és saltar d’una terrassa a l’altra.

Vaig sentir unes passes baixant per l’escala metàl·lica de cargol i, finalment, davant meu, separats únicament pel vidre de la finestra, tenia a una Núria enfadada creuada de braços i probablement gelant-se perquè anava només amb uns pantalons de pijama a quadres blaus i vermells i una samarreta de tirants blanca.

Però per molt enfadada que estigués, no ho estava tant com jo.

Vaig alçar bé la mirada per trobar-me amb la seva, que quedava bastant per sobre de la meva al estar el nivell de la terrassa per sobre del nivell del menjador.

Va aclucar una mica els ulls i aixecar una cella, esperant a que li obrís.

Però jo no volia.

-        Núria, torna-te’n per on has vingut! Vull estar sol!- em vaig descreuar de braços i li vaig dirigir una mirada hostil.-
-        Will, estàs sent un complet fill de sa mare!- també es va descreuar de braços i va començar a gesticular alterada.- Però recordo el motiu pel qual l’última vegada et vas posar Clar de Lluna a tot drap i no vull que estiguis trist.

Vaig ignorar la seva bona voluntat i em vaig dirigir a un costat de la finestra, on hi havia el fil per córrer les cortines.

-        Will, ets imbècil!- va dir dolguda, al veure amb què amenaçava.-
-        Doncs millor no parlem de tu!- vaig avançar una passa... I vaig explotar- Per què coi no em pots fotre cas i no te’n tornes a casa teva pesada! No et vull veure! No vull parlar amb tu! No vull parlar ni veure a ningú! Et penses que tu ets especial i perquè ets tu t’obriré i petarem la xerrada com si res?! No m’importa en absolut el que em puguis dir! No et necessito per no estar trist o el que sigui que et penses que em passa!

Encara veig l’expressió del seu rostre quan va sentir les paraules que li vaig escopir amb tota la voluntat de ferir que pogués treure del meu interior.

Mentre la mirava amb tota la fredor del món, el cor de glaç i la més absoluta indiferència, els seus llavis s’obrien a poc a poc i les celles passaven d’estar juntes per l’enuig a tremolar molt lleugerament fins aixecar-les per la sorpresa.

Però això no era el pitjor de tot.

Sota les llums nocturnes, vaig veure com dansava un centelleig en els seus ulls marrons i després lliscava per les seves galtes.

L’havia fet plorar.

Va inspirar profundament i, al expirar, vaig veure el seu alè condensant-se pel fred que feia a fora. Va mirar a terra, va tancar la boca per empassar i es va marxar.

Al dia següent encara persistia el meu mal humor. Encara no entenc com vaig poder ser tant idiota.

Vaig dutxar-me, esmorzar i vestir tal i com feia en cada matí abans d’anar a escola. Però al sortir per la porta no vaig fer el que feia sempre. Trobar-me amb la Núria, dir-li bon dia i que ella em respongui el mateix amb un somriure que li empetiteix els ulls més del que ja estaven al tenir encara son.

Vaig sortir deu minuts abans de l’hora habitual per no trobar-me-la i durant tot el dia vaig evitar la seva mirada, a estones preocupada i en altres, enfadada. Bé, aquell dia... I els cinc dies següents.

Objectivament entenc per què es preocupava en comptes de guardar-me rancor. Com va dir a l’hotel després de discutir-nos a la banyera, jo sempre l’escolto i intento ser comprensiu i recolzar-la.

Però pel que fa al mal que em puguin fer els meus pares sóc una altra persona. No m’intento excusar, ni molt menys. Vaig ser el cabró més gran que hi havia en aquells moments sobre la faç de la terra. És només que... Encara he d’aconseguir que aquest tema no m’afecti. Almenys no d’aquesta manera.

Aquell cinquè dia després de la meva explosió vaig marxar cap a casa dues hores abans, excusant-me dient que no em trobava bé.

En part era veritat. Estava cansat de tant reflexionar i pensar sobre el tema. Ja se m’havia passat la ràbia i veia clarament que... Havia ficat la pota i ben ficada.

L’única manera que se m’acudia per evadir-me una estona era posar música i dedicar-me a posar els adorns de Nadal.

Vaig estar dues hores per col·locar-ho tot. Vaig haver de pujar sol les dues caixes enormes de decoració més l’arbre de Nadal des del traster fins a casa. I muntar-ho tot pel meu compte.

No va cabre tot el que hi cabia en la nostra casa anterior de Norfolk, a la costa est dels Estats Units (la mare és de Barcelona i el pare d’allà), però sí el més important: l’arbre de Nadal, les garlandes de colors de les prestatgeries, les llums, figuretes del Pare Noel, les espelmes de la mare, una corona de branques i fulles que sempre col·loquem al pom de la porta de casa i, en el seu marc, un vesc. Els meus pares són uns romàntics.

Aquesta és i ha estat sempre la decoració més essencial de Nadal a casa meva. I estava molt satisfet per haver-la posat tota jo en una tarda. Només per muntar l’arbre sempre ens estem una hora per trobar la posició ideal de les branques artificials de l’avet de plàstic, que aquest any està en la cantonada que fa la barra i els tamborets, que separa la cuina del menjador, amb la paret de la finestra.

Vaig decidir relaxar-me i fer els deures per distreure’m i no posar-me de mal humor al no mantenir-me ocupat.

Vaig encendre les espelmes de la mare, que havia repartit més o més equitativament per tot el menjador-cuina, vaig posar les nadales antiquades que tant li agraden al pare, i vaig seure al sofà per fer els deures a la tauleta de cafè.

Eren les sis de la tarda quan vaig acabar la feina que tenia i me n’adonava que no l’havia enllestit tota perquè em faltava saber els deures de les dos últimes hores que m’havia saltat. Hores en que tenim laboratori de biologia. Hores en que la meva companya és... La Núria.

Vaig deixar anar el sospir més llarg i profund que recordo haver expulsat, a la vegada que em passava les mans pel cabell. No podia demanar-li a ningú més la feina perquè cada parella fa els experiments a la seva manera i a ningú li surten els mateixos resultats que als altres.

-        Merda!- vaig deixar anar.- No puc deixar-la penjada fent ella sola l’informe de la pràctica...

I just quan em disposava a obrir la porta per arrossegar-me fins a la de casa seva i trucar per demanar-li la feina que em tocava, va sonar el timbre de casa meva.

Em vaig quedar atònit, amb la mà a mig camí d’agafar el mànec de la porta.

La persona de l’altre costat de la porta es va començar a impacientar i va tornar a picar el timbre.

No sabia què dir i vaig obrir en silenci, perplex, espectant, i encara sorprès.

Al estirar la porta cap a mi vaig veure la persona de la que havia estat fugint durant tots aquells dies a dos pams de distància. La Núria. Amb una expressió totalment neutre i una carpeta verda entre els braços. La carpeta que sempre portava durant les hores de laboratori.

-        Hola.- va dir secament.-

Me la vaig mirar d’adalt a baix, bocabadat i aixecant les celles. Seguia sense saber què dir. Estava molt avergonyit.

Al veure que no reaccionava, i segurament ella ho va interpretar com a que seguia sent l’imbècil d’aquella nit, va dir:

-        Et porto la feina del laboratori.- estirava el braç per donar-me la carpeta i jo l’acceptava sense apartar la mirada sorpresa dels seus ulls inexpressius.- Si et pensaves que te’n podies lliurar estaves molt equivocat. Saps que detesto que la gent s’escaquegi.
-        Eh...- m’havia quedat més en blanc del que ja estava.- No, no pensava escaquejar-me... Ara anava a demanar-te si em podies donar la meva part. O les dues. No m’hagués importat fer-ho tot.
-        La professora m’ha dit que faci amb tu aquest informe ja que no has vingut perquè t’expliqui què hem fet.
-        Ah...- em rascava el clatell, incomodat.- Bé, fes-ho si vols. Si en tens ganes. Jo no et puc demanar que ho facis.
-        Ja.
No es podia endevinar absolutament cap emoció de la seva cara. Només veia... Uns ulls cansats amb ulleres de no haver descansat bé.

Va inspirar i amagar un badall. I jo em vaig dir prou.

-        Núria, perdona’m.- vaig dir amb la cara més sincera que vaig saber mostrar.- Vaig ser un complet idiota. No saps quan me’n penedeixo de tot el que vaig dir. No tinc absolutament cap excusa per justificar-me. M’odio a mi mateix per pensar i dir tot allò i voler-te fer mal dient-ho. Ets molt especial per a mi i de tota la gent que conec ets de la que més en gaudeixo la companyia. Entendria perfectament que donessis mitja volta, te’n tornessis a casa teva i no em dirigissis la paraula mai més per res que no fos estrictament necessari però sis plau, i de tot cor, perdona’m.

La Núria inexpressiva va obrir els ulls mig tancats pel cansament i va decantar el cap, mirant-me sense dir res. Escrutant-me i de ben segur analitzant totes i cada una de les meves paraules i totes i cada una de les paraules que podia decidir formular com a resposta.

Els segons se’m feien eterns i cruels. Necessitava que em donés una resposta. Et perdono o no et perdono.

Però donar una resposta així no hagués estat propi de la Núria. Perquè ella és especial i sempre ha de fer les coses diferent...

Enlloc de dir alguna cosa que m’esperés o de les que estava pensant com a possibles respostes va... Apropar-se i entrar a casa meva.Va tancar la porta i ens vam quedar recolzats de costat en ella, mirant-nos.

-        T’explicaré el que hem fet avui al laboratori perquè no hagis de recuperar la pràctica.- deia mirant-me fixament, amb les cares a dos dits l’una de l’altra.-
-        Què?- vaig respondre incrèdul.-

Se’m va apropar, encara més, i va repetir:

-        Que t’explicaré el que hem fet avui al laboratori perquè no hagis de recuperar la pràctica.
-        Ah... D’acord. Moltes gràcies.- vaig agrair-li, apartant una mica el cap per poder-la mirar bé-

Vam estar dues hores fent l’informe de la pràctica i repassant minuciosament els passos que s’havien seguit al laboratori.

Al principi l’ambient era molt tens però, a mesura que els minuts passaven, s’anava descarregant. La Núria va trencar el gel fent la broma que teníem els dos sobre la professora de biologia i, a partir d’aquí, tot va anar com sempre. Ens distrèiem amb preguntes estranyes que podien tenir relació o no amb el tema i ens rebatíem els arguments que intentaven donar-hi respostes. Ah, i de tant en tant, escrivíem l’informe.

Així que quan la Núria va dir que ja era hora de marxar i que encara tenia altra feina el tema semblava oblidat. L’alegria del meu interior era immensa. No volia que marxés, però ja l’havia molestat prou.

El que va passar a continuació va ser la consolidació del seu perdó. Un moment que jo recordo sempre com si l’estigués vivint de nou.

Ens vam dirigir cap a la porta i, quan li anava a obrir, es va fixar en el vesc del marc.

Va abaixar la mirada fins als meus ulls i, sense més dilacions, va tirar per no sé on la seva carpeta verda per agafar-me la cara amb les mans i acariciar-me els pòmuls amb els polzes. Acció a la que jo vaig respondre acariciant-li els cabells i agafant-la per la cintura.

-        És un vesc, Will. Ja saps què has de fer.- va somriure amb aire trapella.-
-        Això vol dir- vaig posar els meus llavis en el seu front.- que em perdones?
-        Això vol dir que- va aixecar el cap per poder-me mirar als ulls.- tot i que ets imbècil, et perdono.

No vaig poder fer res més que riure’m suaument i apropar-la cap a mi per fer-nos el millor i més increïble petó que ens hem fet mai.


Sens dubte, el meu preferit. El petó sota el vesc, amb les nadales antigues sonant i les espelmes dansant. Una llàstima desaprofitar l’ambient i només fer-nos un petó! Però d’això ja me n’encarregaré més endavant...


Espero encara estar a temps de poder-li regalar aquell penjoll a la Núria perquè, per a mi, representa aquells dies en que jo vaig demostrar com d’idiota puc arribar a ser i ella va demostrar... Com de genial pot arribar a ser. 

4 comentaris:

  1. Aquest capítol és tan maco... I el detall del penjoll és... adfgnkjhñdkfjhlñs*-*
    És una pena que els pares d'en Will no estiguin amb ell. A mi m'ha passat que m'enfado molt per una cosa i després ho pago amb la persona equivocada... Menys mal que ella em sap perdonar i em comprèn:)
    Un atre capítol genial. El pots afegir a la llista dels capítols que m'encanten, no, lo següent. Ah, espera, si m'encanten tots!;)
    Segueix així. Quan et publiquin un llibre jo en vull una còpia!
    Petooons♥
    Anna

    ResponElimina
  2. Núria, t'he de felicitar molt. No ho dic per l'argument ni els personatges psicològicament tan desenvolupats (ja ho hauré afalagat altres vegades i no dec ser l'únic), sinó que el comentari d'avui va per l'estructura narrativa de la novel·la. M'encanta com ens expliques la visió de cada personatge amb els canvis de narrador, però no només això. També admiro els moments en què la Núria o en Will recorden coses que han passat abans, però ens ho expliques just en el moment en el qual ho pensen. No sé si m'he explicat gaire bé. Si no és així, queda't amb que escrius de meravella i espero que encara ho milloris més!

    Una abraçada
    Marc

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies als tres :) aprecio molt els vostres comentaris i els vostres punts de vista! Últimament tinc molts projectes i coses en les quals pensar al damunt. Sento que no dono a l'abast i que desaprofito el temps. Necessito reestructurar-me el dia a dia tenint en compte que hi ha coses que no m'agraden que haig de fer com a obligació. I si no les ordeno, no em queda temps ni motivació per fer el que realment m'agrada. I una de les coses en les quals repercuteix aquest fet és en les meves ganes d'escriure. No us vull deixar penjats! Ni a vosaltres, ni a la Núria i a en Will! Així que perdoneu-me aquesta setmana i les pròximes que pugui fallar o perdre constància, perquè crec que em portarà un temps aquesta remodelació!

    Moltes gràcies de nou,

    Núria

    ResponElimina