-Ell-
Truquen a la porta.
-
No necessito mainadera.- responc secament.-
-
Hi ha qui no opina el mateix, senyor.- un home vell,
baix i calb, de cara i faccions poc imponents, amb els ulls encara més
empetitits darrere unes ulleres de mitja lluna, apareix al llindar de la porta
de l’habitació on em tenen retingut.-
Em sorprèn aquesta nova conducta
gens ofensiva. Tots amb els qui he parlat des de que tinc consciència d’estar
aquí em feien saltar i posar-me a la defensiva.
-
Vostè qui és?- pregunto encuriosit, relaxant-me en la
cadira. Bé, tot el que se’m permet tenint les mans lligades, és clar.-
-
Sóc un simple administratiu. Em dic George, senyor.-
tanca la porta darrere seu.-
-
Doncs suposo que no em deuen considerar tant una
amenaça vist que l’envien a vostè.- ric intentant fer una gràcia.-
-
Ningú el considera una amenaça, senyor.- aclareix sense
el més mínim incís de somriure-
-
D’acord, me n’alegro.- esborro el somriure.- D’això...
George.
-
Sí, senyor?- creua les mans davant del cos-
-
T’importaria dir-me Will i no tractar-me de vostè?
-
Com vulgui, Will.- assenteix amb el cap-
-
Bé, és alguna cosa...
Ens quedem uns segons en silenci.
Uns llargs i infinits segons. No em treu els ulls de sobre i ni tant sols
canvia l’expressió. Ni pestanyeja. O potser pestanyeja a la vegada que jo i no
veig quan pestanyeja... Això ha sonat molt a comentari típic de la Núria.
Somric pel meu interior i mitja
rialla se m’escapa. La vista se m’ha anat en algun punt del sostre.
-
Què és tant graciós senyor?
-
Eh?
-
Que què és tant graciós, senyor.
-
Ah. Res. Pensava en la Núria.- dirigeixo la mirada als
seus ulls i el cos cap a davant, impacient.- Tu saps on és George?
-
Sí, senyor.- assenteix de nou.-
-
On?- obro molt els ulls i aixeco les celles, com diu la
Núria que faig sempre.-
-
És a baix, en el saló antic.
-
Què és el saló antic?- arrufo les celles-
-
És un saló que és antic, senyor.
Estic uns segons avaluant el seu
últim comentari. Ho diu seriosament o em pren el pèl?
-
George, em quedo igual si em dius això.
-
Tenim diversos salons. Tots són antics, per si s’ha
fixat tot l’edifici és força clàssic. Data del segle XVIII. Però el saló
d’abaix és el que més. Està pràcticament en desús. La senyoreta Núria és allà.
-
D’acord...-responc pensatiu- Però George. On som?
-
S’arrefereix a la ciutat?
-
Sí!- aixeco més les celles, si és que és possible.-
-
Som a Londres, senyor.
-
A Londres? Un altre cop? Un dels primers viatges va ser
aquí...
-
Sí, senyor. I no va ser casualitat.
-
Què vols dir? Controleu els llocs en els quals
apareixem?
-
No estic autoritzat per aclarir aquesta qüestió.
-
No? Però sí per deixar anar el comentari de la
casualitat, eh?- somric, però de nou, ni s’immuta- D’això... George. Quan veuré
a la Núria?
-
Quan el senyor Taggart acabi de parlar amb ella.
-
I per què el senyor Taggart ha de parlar amb ella?-
torno a la serietat.-
-
La senyoreta Núria té molt de potencial, al seu parer.
-
Què vols dir?- quantes més preguntes faig, més dubtes
acudeixen a la meva ment.-
-
Al parer del senyor Taggart i els seus caps, la
senyoreta Núria podria arribar a controlar el vincle, senyor.
-
No sé si això és bo o dolent...
-
Al nostre parer, ho és.
-
Precisament per això.- responc de mala gana.- Vull
veure a la Núria ara mateix. I vull que ens deixeu en pau.
-
Em temo que no serà possible, senyor.
-
Pots deixar de dir-me senyor?!
-
Vostè perdoni, Will.
-
Déu meu, prefereixo mill vegades el paio amb fums
d’abans...
-Ella-
-
Hola Núria. Sento haver-te fet esperar tant, tot i que desitjo que
hagis estat còmode i tranquil·la aquí. Em dic John Taggart, però pots dir-me
John, és clar.
Me’l quedo mirant, bocabadada i en silenci, encara amb l’instint a
flor de pell, per si pot ser algú perillós i s’ha de sortir cames ajudeu-me.
Després d’esperar uns segons a que reaccionés, l’home, jove,
continua.
-
Sé que deus tenir moltes preguntes.- seu en la butaca de davant del
sofà i es creua de cames, amb les mans entrellaçades sobre el ventre.-
Continuo sense obrir boca. No penso posar la situació fàcil. He
passat per moltes fases des de que estic aquí: he tingut por, moltíssima, he
perdut els estreps i trencat un finestral, m’he resignat i m’he perdut entre
els meus propis records i, finalment, ara estic ressentida. I molt. Ja em poden
donar un bon motiu per articular paraula.
Sembla ser que el tal John sap per on anar per tal que parli:
-
He intentat conversar amb el teu amic Will. És un noi... Difícil, de
fer-s’hi amic.
M’ho penso durant uns instants però...
-
On és en Will?- parlo per primer cop en hores i baixo les cames, que
fins ara abraçava, per creuar-les sota meu, amb les mans agafant els colzes.-
-
En Will és en una habitació d’adalt, acompanyat pel nostre estimat
George.
-
Què li esteu fent?!- l’engoixa burxa en el meu interior.-
-
Res, dona! El mateix que amb tu, parlar.- inspiro pesadament per la
boca- El cas és que m’han comentat que t’has aclaparat a la biblioteca i he
preferit començar amb tu els aclariments. Primer de tot, deixa’m començar per a
que nosaltres no us volem cap mal- gesticula amb les mans, remarcant aquestes
últimes paraules.-
Ara sí que parlaré, i tant que parlaré!
-
Que no ens voleu cap mal?! Primer apareixeu com una espècie de força
maligne a Central Park! Després ens deixeu inconscients vés a saber com i, per
si no fos prou, ens separeu i ens reteniu durant hores i hores! Que no ens
voleu cap mal?! És una maleïda broma no?!- perdo els estreps i m’aixeco del
sofà, amb els punys tancats.-
-
Vaja, ara entenc perquè en Will i tu us aveniu tant bé!- somriu
incòmode i intenta tranquil·litzar-me, relaxant la situació amb les mans.-
Deixa que m’expliqui. Us devem una disculpa, ho sé...-
L’interrompo a crits, però aquest cop asseguda.
-
Només una?!
-
D’acord- torna a somriure d’aquella manera- més d’una! Però creu-me.
Tot té una explicació. No ens podíem ni podem arriscar a fer les coses de
manera... Suau.
Em creuo de braços i arrufo les celles. El
senyor Taggart es riu i comenta:
-
La mateixa expressió de frustració que en Will.
-
Passem moltes hores junts, se’ns encomanen les coses.- baixo les
cames al terra i les creuo. Començo a moure un peu, impacient.-
-
Entenc.- em mira de dalt a baix.- Bé. M’agradaria saber si has
esbrinat alguna cosa durant la teva estada a la biblioteca.
Li explico tot el que he entès i deduït d’aquell vell i ronyós
llibre. Mentre m’escolta llegeix alguna cosa en el mòbil. I, per la meva sorpresa,
tot és... Correcte. Si és veritat, no ho sé. No em refiaré d’un home que m’ha
segrestat, no?
-
D’acord, doncs. Deixa que t’expliqui quatre coses ràpides.- diu
sense aixecar la mirada de la pantalla.- Em diuen que en Will està que treu foc
pels queixals... Us explicarem el més rellevant junts.- em mira.- Déu ni do! És
com intentar separar a dos potents imants de pols oposats.
Somric amb aires d’autosuficiència. Què es
pensaven?
-
Som a Londres. En un edifici del segle XVIII però sense cap valor
turístic o artístic. Passa força desapercebut. A ulls de tothom és només un
edifici administratiu. Però en realitat és molt més. És la seu de la nostra
organització.
-
Secta.- puntualitzo amb mala intenció.-
-
Quina mania amb això de secta!- en Taggart somriu i es distreu
mirant els quadres que hi ha penjats a la paret del sofà, immers en els seus
pensaments.-
Jo me’l quedo mirant. És un home jove. De cabells castanys i ulls de
color avellana. Els pòmuls marcats i l’expressió astuta i severa. Llàstima de
la vestimenta negra! No es pot dir pas que és lleig.
-
Som una organització... Formada per gent amb els mateixos
interessos. No ens subdividim ni distingim per nacionalitats ni procedències.
Simplement tenim els mateixos anhels.- ajunta les mans i decanta el cap,
lentament.-
-
I aquests anhels, són els mateixos que...- decanto també el cap, a
mode d’interrogant.-
-
Sí. Són els mateixos que els d’aquells primers científics.- em mira de nou als ulls- Els
mateixos que els dels Fundadors. Viatjar a través de l’espai i el temps. Però,
de moment... La part de viatjar en el temps encara no està desenvolupada. Només
controlem, i d’aquella manera, el viatge a través de l’espai.
-
Vosaltres podeu controlar els desplaçaments?- inclino el cos cap a
davant, recolzant-me en els genolls.-
-
Nosaltres en si com a organització no. Però hi ha vinculats de
certes parelles que ho aconsegueixen. Jo mateix, per exemple.
-
Tu també ets un vinculat?
-
Sí.
-
I l’organització coneix absolutament tots els vinculats perquè sap
com calcular-remarco entre cometes amb els dits aquesta última paraula- qui
rebrà aquest do, no?
-
Exacte.
-
I no sabeu on anirem a parar quan viatgem? Sabeu quan
viatjarem?
-
Sí que sabem on anireu. Hem observat al llarg del temps que les
destinacions sempre són les mateixes en el mateix ordre. En canvi, quan... No
tenim manera de saber-ho. De moment.
-
Doncs perdona que t’ho digui però... Heu avançat poquíssim en
aquests més de set-cents anys que heu existit.- em creo de braços i aixeco una
cella-
-
Sí, ho sabem...- assenteix divertit- Durant molt de temps ens hem
dedicat més a documentar i a predir que a una altra cosa.
-
Set-cents anys!- somric de lo absurda que em sembla l’excusa- No
teniu justificació.- adopto aire d’autosuficiència.-
-
Núria, hem fet molts avenços científics, encara que no t’ho sembli.
Et sorprendries de la quantitat de coses que han estat gràcies a nosaltres... També
hem passat èpoques de persecucions i censura. D’altres en les quals ho vàrem
perdre tot en incendis i sabotatges. I d’altres en les quals vàrem estar a punt
de desaparèixer per culpa d’epidèmies o assassinats que acabaven amb gairebé la
totalitat dels nostres membres i no ens donaven oportunitat de deixar
deixebles. Hem hagut de perdre molt de temps en subsistir. I encara així i tot
hem fet avenços en tots els camps de la ciència i vàrem...- desvia la mirada i calla-
-
Què?- torno a moure el peu, impacient.-
-
Un cop, vàrem aconseguir enviar al passat... Una noia i...
Deixa de parlar de nou i, de cop, sembla que es trobi
malament. Marejat o una cosa així. La seva mirada es perd i l’espurna vital dels seus ulls es dissipa. Sigui el que sigui el que estigui recordant, no
sembla que li estigui asseguent bé.
-
John?- pregunto, dubtosa.-
Però no respon. Segueix ensimismat.
-
John, et trobes bé?
Aquest cop reacciona i sacseja el cap amb
brusquedat, movent així els seus ja de per si despentinats cabells castanys.
Esbossa un somriure perfecte i deixa anar com
si res...
-
Sí Núria! Perdona! Són moltes experiències que m’agradaria
explicar-te però...
-
Explica-me-les.- aixeco les mans i el convido a parlar.-
-
No.- mira al terra.- Ja va sent hora de que en Will i tu us veieu i
us expliquem què passarà a partir d’ara. No et preocupis, poca cosa. No notareu
diferència entre abans i després de passar per les nostres mans. L’únic que
sabreu més coses...-fa una llarga pausa i em quedo expectant.- Va. No ens
entretinguem més. Som-hi.- s’aixeca, es dirigeix fins la porta i l’obra,
esperant a que jo passi primer.-
M’aixeco i, mentre creuo el llindar insegura, me’l miro de dalt a
baix, molt encuriosida. Ell, al veure els dubtes reflectits en els meus ulls,
torna a esbossar el perfecte somriure. Segur que aquest l’haurà fet guanyar-se
més d’una noia. És encantador. Però alguna cosa em diu que amaga molt més del
que qualsevol es podria imaginar. Per exemple, dolor.
Uaaaaaaaaaaaaau! M'ha encantat! Com deixes en suspens el que li va passar a la noia que va viatjar al passat (que m'imagino que no devia ser gaire bo, a jutjar per com s'ha quedat en John), i com encara que cap dels dos vulgui parlar no es poden estar de preguntar com està l'altre... Uffff!!
ResponEliminaHo deixes tot en suspens, i això m'encanta! I com tant en Will com la Núria tenen trets i manies enganxades de l'altre... Bueno, ja paro, perquè si no m'hi estaria tota la vida!
Segueix així!
Bon Nadal:)
Petooons♥
Anna
Hola Anna! Moltes gràcieees! Com sempre me n'alegro que t'hagi agradat ;)
EliminaBon Nadal!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina