dijous, 13 de novembre del 2014

Somni nº7 - Part 7

Mare meva... Si és que ell tenia raó. Per què coi vull una dessuadora! Com he pogut demanar una... Buff...

-        Aquesta és la cara que jo volia veure abans.- els seus ulls i el seu somriure irradien satisfacció i el to de veu insinuant encara em fan voler més dels seus petons.-
-        Si...- jo estic en un altre món i ell es riu-

Em fa petons, dolços i tendres, alternant entre els llavis, el nas, les orelles, el coll, la clavícula... No em deixa endevinar on serà el pròxim petó. I mentrestant noto com el cos se’m va escalfant i el cor se’m va accelerant.

-        Anem entrant en calor, senyoreta?- em xiuxiueja a cau d’orella mentre les seves mans s’escolen entre la tovallola que encara porto.-

Respiro amb dificultat i ànsia i tanco els ulls a mode de resposta. Poso les mans a la seva nuca i li acaricio el cabell i l’esquena nua, mentre ell, amb tota la cura i parsimònia del món (com de bé sap aquest noi que sóc molt impacient...), em treu la tovallola. Fins i tot alenteix el ritme dels petons, però a la vegada retalla les distàncies entre els nostres cossos, fent que noti encara més el seu aroma i la seva calidesa naturals.

Un cop té el seu ventre contra el meu, les ànsies se li comencen a notar. Respira amb més profunditat i exhala amb impaciència. Les mans que abans aguantaven el seu cos sobre el meu, passen a subjectar-me per la cintura i a acariciar la meva pell.

Es para un moment i es separa una mica, sense sortir del damunt. Deixo caure suaument les mans als costats. Tanca els ulls i recobra l’aire que li ha faltat durant aquesta estona. Quan els torna a obrir, em dirigeix una mirada. És una mirada carregada de sentiments: satisfeta, feliç, complaguda, de benestar, d’estima, de confort...

Allarga una mà mentre somriu, s’inclina una mica i em fa un petó al front mentre acull en la seva mà la meva galta i m’acaricia amb el polze. Jo me’l miro expectant i el meu pit puja i baixa amb rapidesa, encara recuperant-se de l’excitació de fa uns instants.

Es riu de la meva cara, que és clarament un interrogant. Al final, m’aclara:

- És que Núria, si haguéssim de fer les coses sempre a aquest ritme impacient- m’acaricia els cabells i passeja la vista pel meu cos- acabaríem tant ràpid...-m’ensenya la seva perfecta dentadura i adopta un aire comprensiu i còmplice-

Coi però què és això?! Que em sembla molt bé que apreciï els moments que vivim junts i tal però que no...! Agh! Frustració!

-        De debò, quina cara!- torna a riure i em pessiga una galta- A que molesta que et tallin el rotllo?- aixeca una cella i somriu amb petulància.

Aaaixí que es vol fer pregar eh? Bé, jo també sé jugar a aquest joc.

-        Ui si molesta...- aixeco el meu cos del matalàs i m’aguanto del seu coll- Però no tindràs oportunitat de deixar-me a mitges- li torno el somriure-
-        Hmm...- i abans que tingui oportunitat de fer aparèixer aquell somriure d’autosuficiència consagrat, l’estiro cap a mi i ja el torno a tenir al damunt.-

L’acaricio els cabells i darrere les orelles. Enganxo el meu cos nu al seu, que encara duu els pantalons, i li poso una cama a sobre l’esquena, per apropar-lo encara més.

-        Em sembla... – em fa un petó als llavis- Que tens raó...- em torna a besar i afegeix- Llums fora.

I un cop a les fosques, només tenint aquelles reminiscències de llum que arriben dèbilment del carrer, escolant-se entre les cortines, el temps... Es fon.

Aquells records de claror pàl·lids, de llum supervivent, projecten ombres allargades per tota l’habitació i fan brillar els nostres cossos, els difuminen i els suavitzen.

Les respiracions es compassen, les ments s’aprofundeixen i els gestos es converteixen en el nostre llenguatge. Ens guia el desig i l’instint, tant és així que ens seguim a la perfecció amb els ulls tancats.

Noto la seva mà lliscant per la meva pell, fregant des del meu coll fins el baix ventre, i l’altre mà m’aguanta la nuca. Es descorda els pantalons mentre em fa petons als llavis, però jo prefereixo ajudar-lo perquè a tres mans se’ls traurà més ràpid (evidentment).

-        Si és que no se per què te’ls has tornat a posar...- somric en un dels curts instants en que es nostres llavis es separen.-

Sospira i somriu, amb els ulls tancats, mentre aconsegueix alliberar-se d’aquella peça de roba opressora i infernal. (Ui que se me’n va l’olla).

-        M’agrada fer-me pregar...
-        No cal que m’ho juris... Ara no em siguis sapastre i fes el favor de treure’t els calçotets noi.
-        Mira que n’ets d’impacient...- es riu i em sospira a una orella, removent els meus cabells ja despentinats-

Es treu la roba interior i juraria que va a parar al mateix lloc on hores abans ha tirar el meu barret de llana. Una imatge de mi mateixa anant pel carrer amb uns calçotets al cap per no passar fred acudeix a la meva ment i no puc evitar riure.

La seva cara de sorpresa, amb les dues celles espesses aixecades, reapareix i jo nego el cap perquè no em faci cas.

Agafa aire i sospira bruscament, m’agafa en braços i destapa el llit com pot:
-        Tanta suor et farà agafar fred de nou...

Un cop entre llençols, el calor que emana dels nostres cossos es queda retingut, provocant una escalfor molt reconfortant i a la vegada, excitant. Ens ajuntem més, sense pensar, volent-nos consumir mútuament, volent-nos unir per saciar la necessitat i desig de l’un per l’altre. Aviat els petons i les carícies, que a mesura que avançava la vetllada perdien suavitat i consideració, són insuficients i el cos demana més. Però no del mateix.

El pas dels segons s’alenteix, fins a semblar cadascun d’ells una eternitat. Desitgem, ansiem, anhelem, cobegem, necessitem formar part l’un de l’altre, saciant la nostra libido. 

Una sensació satisfactòria i a la vegada insuficient s’apodera de nosaltres, embriagant els nostres sentits, i provocant als nostres cossos voler-ne més.

Però el noi estufa, per molt que el seu cos i el meu demanin a crits consolidar ja la nit, segueix marcant un ritme calmós.

No puc evitar gemegar per protestar. Vull arribar al final però ell no em deixa!

-        Shh... No siguis tant impacient va.-xiuxiueja i em comença a besar de nou, distraient-me ínfimament de la meva fam de plaer-

Més d’aquells segons eterns passen. I, per cada un d’ells, es dissol una mica de la seva tranquil·litat. Noto com cada cop es deixa portar més i perd més  control sobre si mateix.

El meu cos rep aquesta resposta amb els braços oberts: és el que esperava.

I aviat, la set que ens movia a la una, l’afany per afermar el que ens ha portat fins aquí, es desfà.

Una onada de plaer s’estén per cada centímetre de la meva pell i em fa sentir viva, en un altre món, lluny d’on era fins feia uns instants. Molt per sobre del món en el que visc habitualment. Toco el cel amb les puntes dels dits.

Respiro agafant grans boquejades d’aire. Però ja no les expulso amb l’esverament d’abans.

Em miro el meu company i sé que ha quedat tant complagut com jo. S’ha estirat al meu costat i ens quedem mirant l’un a l’altre en silenci.

Aquests ulls i aquests somriures ho diuen tot, fins que, aquell benestar que ens havia estat acariciant, ens acaba adormint i ens porta més enllà. A la terra dels somnis.


ATENCIÓ:

La setmana que ve NO podré penjar un nou capítol. Tinc trimestrals i haig d'estudiar... Enlloc d'això us publicaré una recomanació d'un grup de música que em reservo des de l'estiu!
Fins aviat i espero que hàgiu gaudit d'aquest capítol ;)

5 comentaris:

  1. NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO! No pot ser que, després de [parèntesi]
    Un capítol tan summament perfecte que ha fet que se m'accelerés el cor i que m'he llegit en apenes 2 minuts. Cada cop ho fas millor! Ets la meva ídola♥
    [tanco parèntesi] un capítol com aquest ens deixis així! AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARGH No podré aguantar tant de temps sense llegir un altre capítol! Però segur que el següent serà igual de fantàstic! :3
    Per cert, que et vagin molt bé els trimestrals! Com diem a la meva classe, MOLTA MERDA!
    Petoooons♥

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajajajajajajaja moltes gràcies Anna! Sento haver-ho de deixar així, però els trimestrals són els trimestrals XD

      Petons!

      Elimina
  2. ¡Hola Núria!
    Ostres, no ha decebut gens aquesta escena. L'has sabuda transmetre molt bé ;) Sobretot perquè no es queda ni curta ni es passa de llarg. De la mateixa manera que no és massa innocent però tampoc cau en allò vulgar. Et dic això perque que més vols que et digui? xD Si saps que tu i el noi estufa m'agradeu molt!!^^
    Per curiositat, quants capítols queden? :3
    Un petó guapa! Cuida't i sort amb els finals!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc feliç perquè has donat just a la fusta! La meva màxima preocupació en aquest capítol era l'equilibri: que no quedés ni massa innocent i pobre perquè els personatges es tenen una certa confiança i no tindria sentit, però que tampoc fos molt vulgar i carés de la màgia i sentiment del moment!

      I sobre quants capítols queden...Jajajajaja la veritat és que vaig escrivint sobre la marxa i no ho tinc molt clar. Potser un parell o així. Però em fa pena acabar amb aquest somni perquè em va agradar molt i... Qui sap! Potser faig alguna cosa nova amb els mateixos personatges després d'això!

      Gràcies pel comentari i petons!

      Núria

      Elimina
    2. ^^ Me n'alegro. Espero que tot et surti rodat.
      Per cert, t'he fet una mica de publicitat al blog, no es gaire cosa però bé ^^

      Elimina