Mare meva... Si és que ell tenia raó. Per què coi vull una
dessuadora! Com he pogut demanar una... Buff...
-
Aquesta és la cara que jo volia veure abans.- els seus ulls i el seu
somriure irradien satisfacció i el to de veu insinuant encara em fan voler més
dels seus petons.-
-
Si...- jo estic en un altre món i ell es riu-
Em fa petons, dolços i tendres, alternant entre els llavis, el nas,
les orelles, el coll, la clavícula... No em deixa endevinar on serà el pròxim
petó. I mentrestant noto com el cos se’m va escalfant i el cor se’m va
accelerant.
-
Anem entrant en calor, senyoreta?- em xiuxiueja a cau d’orella
mentre les seves mans s’escolen entre la tovallola que encara porto.-
Respiro amb dificultat i ànsia i tanco els ulls a mode de resposta.
Poso les mans a la seva nuca i li acaricio el cabell i l’esquena nua, mentre
ell, amb tota la cura i parsimònia del món (com de bé sap aquest noi que sóc
molt impacient...), em treu la tovallola. Fins i tot alenteix el ritme dels
petons, però a la vegada retalla les distàncies entre els nostres cossos, fent
que noti encara més el seu aroma i la seva calidesa naturals.
Un cop té el seu ventre contra el meu, les ànsies se li comencen a
notar. Respira amb més profunditat i exhala amb impaciència. Les mans que abans
aguantaven el seu cos sobre el meu, passen a subjectar-me per la cintura i a
acariciar la meva pell.
Es para un moment i es separa una mica, sense sortir del damunt. Deixo
caure suaument les mans als costats. Tanca els ulls i recobra l’aire que li ha
faltat durant aquesta estona. Quan els torna a obrir, em dirigeix una mirada.
És una mirada carregada de sentiments: satisfeta, feliç, complaguda, de
benestar, d’estima, de confort...
Allarga una mà mentre somriu, s’inclina una mica i em fa un petó al
front mentre acull en la seva mà la meva galta i m’acaricia amb el polze. Jo
me’l miro expectant i el meu pit puja i baixa amb rapidesa, encara
recuperant-se de l’excitació de fa uns instants.
Es riu de la meva cara, que és clarament un interrogant. Al final,
m’aclara:
- És que Núria, si haguéssim de fer les coses sempre a aquest ritme
impacient- m’acaricia els cabells i passeja la vista pel meu cos- acabaríem
tant ràpid...-m’ensenya la seva perfecta dentadura i adopta un aire comprensiu
i còmplice-
Coi però què és això?! Que em sembla molt bé que apreciï els moments
que vivim junts i tal però que no...! Agh! Frustració!
-
De debò, quina cara!- torna a riure i em pessiga una galta- A que
molesta que et tallin el rotllo?- aixeca una cella i somriu amb petulància.
Aaaixí que es vol fer pregar eh? Bé, jo també sé jugar a aquest joc.
-
Ui si molesta...- aixeco el meu cos del matalàs i m’aguanto del seu
coll- Però no tindràs oportunitat de deixar-me a mitges- li torno el somriure-
-
Hmm...- i abans que tingui oportunitat de fer aparèixer aquell
somriure d’autosuficiència consagrat, l’estiro cap a mi i ja el torno a tenir
al damunt.-
L’acaricio els cabells i darrere les orelles. Enganxo el meu cos nu
al seu, que encara duu els pantalons, i li poso una cama a sobre l’esquena, per
apropar-lo encara més.
-
Em sembla... – em fa un petó als llavis- Que tens raó...- em torna a
besar i afegeix- Llums fora.
I un cop a les fosques, només tenint aquelles reminiscències de llum
que arriben dèbilment del carrer, escolant-se entre les cortines, el temps...
Es fon.
Aquells records de claror pàl·lids, de llum supervivent,
projecten ombres allargades per tota l’habitació i fan brillar els nostres
cossos, els difuminen i els suavitzen.
Les respiracions es compassen, les ments s’aprofundeixen i
els gestos es converteixen en el nostre llenguatge. Ens guia el desig i
l’instint, tant és així que ens seguim a la perfecció amb els ulls tancats.
Noto la seva mà lliscant per la meva pell, fregant des del
meu coll fins el baix ventre, i l’altre mà m’aguanta la nuca. Es descorda els
pantalons mentre em fa petons als llavis, però jo prefereixo ajudar-lo perquè a
tres mans se’ls traurà més ràpid (evidentment).
-
Si és que no se per què te’ls has tornat a posar...-
somric en un dels curts instants en que es nostres llavis es separen.-
Sospira i somriu, amb els ulls tancats, mentre aconsegueix
alliberar-se d’aquella peça de roba opressora i infernal. (Ui que se me’n va
l’olla).
-
M’agrada fer-me pregar...
-
No cal que m’ho juris... Ara no em siguis sapastre i
fes el favor de treure’t els calçotets noi.
-
Mira que n’ets d’impacient...- es riu i em sospira a
una orella, removent els meus cabells ja despentinats-
Es treu la roba interior i juraria que va a parar al mateix lloc on
hores abans ha tirar el meu barret de llana. Una imatge de mi mateixa anant pel
carrer amb uns calçotets al cap per no passar fred acudeix a la meva ment i no
puc evitar riure.
La seva cara de sorpresa, amb les dues celles espesses aixecades,
reapareix i jo nego el cap perquè no em faci cas.
Agafa aire i sospira bruscament, m’agafa en braços i destapa el llit
com pot:
-
Tanta suor et farà agafar fred de nou...
Un cop entre llençols, el calor que emana dels nostres cossos es
queda retingut, provocant una escalfor molt reconfortant i a la vegada,
excitant. Ens ajuntem més, sense pensar, volent-nos consumir mútuament,
volent-nos unir per saciar la necessitat i desig de l’un per l’altre. Aviat els
petons i les carícies, que a mesura que avançava la vetllada perdien suavitat i
consideració, són insuficients i el cos demana més. Però no del mateix.
El pas dels segons s’alenteix, fins a semblar cadascun d’ells una
eternitat. Desitgem, ansiem, anhelem, cobegem, necessitem formar part l’un de
l’altre, saciant la nostra libido.
Una sensació satisfactòria i a la vegada insuficient s’apodera de
nosaltres, embriagant els nostres sentits, i provocant als nostres cossos
voler-ne més.
Però el noi estufa, per molt que el seu cos i el meu demanin a crits
consolidar ja la nit, segueix marcant un ritme calmós.
No puc evitar gemegar per protestar. Vull arribar al final però ell
no em deixa!
-
Shh... No siguis tant impacient va.-xiuxiueja i em comença a besar
de nou, distraient-me ínfimament de la meva fam de plaer-
Més d’aquells segons eterns passen. I, per cada un d’ells, es dissol
una mica de la seva tranquil·litat. Noto com cada cop es deixa portar més i
perd més control sobre si mateix.
El meu cos rep aquesta resposta amb els braços oberts: és el que
esperava.
I aviat, la set que ens movia a la una, l’afany per afermar el que
ens ha portat fins aquí, es desfà.
Una onada de plaer s’estén per cada centímetre de la meva pell i em
fa sentir viva, en un altre món, lluny d’on era fins feia uns instants. Molt
per sobre del món en el que visc habitualment. Toco el cel amb les puntes dels
dits.
Respiro agafant grans boquejades d’aire. Però ja no les expulso amb
l’esverament d’abans.
Em miro el meu company i sé que ha quedat tant complagut com jo.
S’ha estirat al meu costat i ens quedem mirant l’un a l’altre en silenci.
Aquests ulls i aquests somriures ho diuen tot, fins que, aquell
benestar que ens havia estat acariciant, ens acaba adormint i ens porta més
enllà. A la terra dels somnis.
ATENCIÓ:
La setmana que ve NO podré penjar un nou capítol. Tinc trimestrals i haig d'estudiar... Enlloc d'això us publicaré una recomanació d'un grup de música que em reservo des de l'estiu!
Fins aviat i espero que hàgiu gaudit d'aquest capítol ;)
NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO! No pot ser que, després de [parèntesi]
ResponEliminaUn capítol tan summament perfecte que ha fet que se m'accelerés el cor i que m'he llegit en apenes 2 minuts. Cada cop ho fas millor! Ets la meva ídola♥
[tanco parèntesi] un capítol com aquest ens deixis així! AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARGH No podré aguantar tant de temps sense llegir un altre capítol! Però segur que el següent serà igual de fantàstic! :3
Per cert, que et vagin molt bé els trimestrals! Com diem a la meva classe, MOLTA MERDA!
Petoooons♥
Jajajajajajajajaja moltes gràcies Anna! Sento haver-ho de deixar així, però els trimestrals són els trimestrals XD
EliminaPetons!
¡Hola Núria!
ResponEliminaOstres, no ha decebut gens aquesta escena. L'has sabuda transmetre molt bé ;) Sobretot perquè no es queda ni curta ni es passa de llarg. De la mateixa manera que no és massa innocent però tampoc cau en allò vulgar. Et dic això perque que més vols que et digui? xD Si saps que tu i el noi estufa m'agradeu molt!!^^
Per curiositat, quants capítols queden? :3
Un petó guapa! Cuida't i sort amb els finals!
Sóc feliç perquè has donat just a la fusta! La meva màxima preocupació en aquest capítol era l'equilibri: que no quedés ni massa innocent i pobre perquè els personatges es tenen una certa confiança i no tindria sentit, però que tampoc fos molt vulgar i carés de la màgia i sentiment del moment!
EliminaI sobre quants capítols queden...Jajajajaja la veritat és que vaig escrivint sobre la marxa i no ho tinc molt clar. Potser un parell o així. Però em fa pena acabar amb aquest somni perquè em va agradar molt i... Qui sap! Potser faig alguna cosa nova amb els mateixos personatges després d'això!
Gràcies pel comentari i petons!
Núria
^^ Me n'alegro. Espero que tot et surti rodat.
EliminaPer cert, t'he fet una mica de publicitat al blog, no es gaire cosa però bé ^^