dijous, 27 de febrer del 2014

Somni nº2

Aquest és un somni en el que penso molt sovint. Va començar sent un malson horrorós que em va fer creure que m'anava a morir. Però si alguna cosa he après dels malsons, és que també se'ls hi ha de donar una oportunitat. Poden fer un gir inesperat quan menys t'ho esperes. En efecte, va acabar sent tendre, càlid, agradable, sensible, romàntic, ... Llàstima que aquell matí em despertés, perquè hagués volgut quedar immersa en aquell son per sempre.

He de dir que moltes coses les he afegit perquè la història tingués sentit. Ja se sap, en els somnis, la realitat és una altra.

Com en l'anterior, el vull narrar en primera persona.

La nit ha caigut. El bon temps que ha perdurat durant tot el dia, s'ha esfumat. Uns núvols s'acosten a la meva posició amb aire amenaçador.

Estic sola, al mig del mar, amb la meva petita embarcació de vela. Puc sentir dins meu que una bona tempesta s'aproxima. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, de fet, me n'hi he trobat moltes vegades. Estic al Carib i, segons les últimes coordenades que m'ha dictat el GPS abans d'abandonar-me, força prop de terra.

Sóc biòloga marina, més o menys. Estic estudiant per ser-ho. I em falta poc. Solc mars observant la vida de la fauna i la flora que ronda sota l'aigua, de moment, per acabar la carrera. Mai, mai, mai, havia sortit del Mediterrani. Em considerava afortunada per haver tingut l'oportunitat de poder fer aquest viatge i formar part d'un equip d'investigació real. Només ens van escollir a uns pocs. I encara creia haver tingut més sort pel fet de que em deixessin sortir sola en aquesta expedició...
El meu preuat, estimat, adorat Mediterrani. De cap manera m'hagués fet això. Condemnar-me d'aquesta manera, sense avisar. Sense esperança, a la espera de que les aigües se m'empassin. En aquella mar, les coses passen amb més temps. Aquí al Carib però, passa en un tres i no res. Quan s'adverteix una tamborinada, vol dir que ja és imminent.

Les onades cada cop estan més enrabiades. Més d'una vegada se m'han llençat al damunt i m'han gelat fins al moll de l'os. La pluja torrencial s'ha iniciat de cop. Les gotes es senten com pedres que repiquen sobre la meva pell. El vent sacseja el mar i em llença els cabells a la cara, dificultant-me la visió. Llamps gegantins dansen en el cel i els trons immediats m'indiquen que pràcticament els tinc al damunt. No em puc creure que s'acabi així. Tantes coses que tenia planejades, tants viatges, tant per aprendre, tantes paraules que m'he guardat per covardia i que volia acabar confessant... Tant ell com jo som orgullosos, i se'ns va ficar a la ceba que parlar de temes sentimentals era mostrar debilitat. La de vegades que les paraules se m'han quedat als llavis i els seus ulls mostraven ànsies per escoltar-les... I al revés. Suposo que ja no serveix de res pensar-hi, però fins i tot aquest dolorós record em reconforta perquè, bé perquè... Perquè ell també el té.
És curiós, sempre m'he negat a reconèixer el que sento per ell. I el fet de que la meva vida corri perill em fa, estranyament, deixar d'enganyar-me a mi mateixa. Per què? De què em serveix sinó per martiritzar-me?
Una onada interromp el meu debat intern i gairebé em fa caure a l'aigua, però m'aferro al masteler de la major. Si he de morir, aguantaré fins el final. Que no sigui dit el contrari! Just després d'aquesta valentia esporàdica, no molt característica de mi, la meva pròpia barca em va trair. La botavara, impulsada per una ràfega de vent, s'abalançà sobre meu. I em tirà al ferotge mar.


No esperava sortir-me'n d'aquesta. Ja m'havia mentalitzat força. El cas és que, com havia dit abans, el GPS m'havia indicat la meva proximitat amb terra.


Em desperto en una platja. No té pinta de platja del Carib. Bé, el sol despunta amb força, noto els raigs al clatell. Però la sorra... No n'és pròpia, ni l'aigua. El seu color és fosc, no cristal·lí. On coi estic?
Estic rodejada de trossos de fusta, branques, i... Les restes de la meva preuada barca de vela. M'aixeco i m'hi acosto. No sé quan portava estirada al terra, deshidratant-me. I llevar-me amb tanta rapidesa per mirar-me les restes d'una cosa que ja no té arranjament és una mica inútil i perillós pel meu estat. Però és que m'ha trencat el cor.
Estic una estona contemplant, en silenci, el que feia unes hores, o dies, era la meva barca. Decideixo moure'm. És estrany. Més aviat, sembla una cala del Mediterrani, no una platja del Carib. Però com que sé que és impossible, penso en altres possibilitats. Algun cop he fullejat revistes de destinataris de vacances i m'hi he trobat amb cales i platges força similars a les de casa, però a l'atlàntic. Podria ser que el mar m'arrossegués fins aquí? Al cap i a la fi, el Carib i l'atlàntic estan a tocar l'un de l'altre. M'anima el fet de trobar-me en un ambient més familiar, encara que no hi hagi estat mai. La platja on estic em recorda a les de la Costa Brava, tot i que no hi ha color. De Costa Brava només n'hi ha una! Tot i així... Té un aire d'irrealitat que em mosqueja.
Em fallen les cames i començo a veure borrós. No aconsegueixo pensar amb claredat. Podria ser que estigués al·lucinant per culpa del sol? Em fa l'efecte que no ho esbrinaré. Em desplomo a terra.

No sé si em vaig desmaiar, o vaig estar en coma, o fins i tot morta per uns instants. No sóc metge així que... Només recordo que vaig somniar, o al·lucinar, o pensar, o imaginar. Tornava a ser de nit i... El vaig veure. A ell. Jo arribava nedant a la cala que freqüentàvem sempre. Àmplia però íntima. Oberta al mar, però resguardada. Roques imponents que s'alcen de l'aigua, però que a la vegada formen part d'un preciós paisatge. I ell m'esperava. Amb el seu habitual somriure burleta. I... I... Va sense samarreta? Per què va sense samarreta? No és perquè vagi amb banyador, perquè va amb texans. Surto de l'aigua a poc a poc, comprovo que porto alguna cosa de roba perquè vist el vist... Per sort, porto banyador. Camino amb feblesa, i ell se m'acosta i m'agafa en braços. Sense dir res. I jo descanso el cap sobre la seva espatlla. Això no passaria mai a la realitat.
Camina tranquil, no sé a on em porta. Tanco els ulls. Els torno a obrir. Estic estirada en un llit. La porta de l'habitació està entreoberta i hi ha una llum al passadís. Unes passes s'aproximen i ell entra. Encara va sense samarreta...
        - Hola.- espera a que digui alguna cosa, però jo encara estic atònita.- Mmm... No et vull molestar, només vinc a per una samarreta.
Obra les portes de l'armari que hi ha a l'entrada de l'habitació, n'agafa una i, just quan se l'anava posar, m'aixeco de llit. Ja no porto el banyador, ara porto una camisa seva, amb prou feines amb dos o tres botons cordats.
        - Jo... No... - les paraules no em surten de la boca -  Hola.
Riu. I em somriu com només ell ho fa. Un somriure que fins i tot s'aprecia en l'expressió dels seus ulls.
        - Sí, hola.
S'acosta a poc a poc. "Ehem ehem. Encara no t'has posat la samarreta", penso. I no té pinta de que se la vagi a posar. Obra els braços i em rodeja la cintura. M'estreny contra ell i em xiuxiueja a cau d'orella:
        - No em tornis a donar un ensurt com aquest, Núria. No ha estat bé. Per un moment he pensat que t'anava a perdre.
Em desfaig. Em salten les llàgrimes i jo també l'abraço amb força. No sé què dir... Bé, hi ha dues paraules que fa un temps que em ronden pel cap... No estic segura de deixar-les anar. Pel simple fet de que les he retingut durant molts mesos. I les he negat. Però serviran. Serviran per l'ocasió.
        - T'estimo.
Deixa anar un gemec. Em sorprèn la seva reacció i, si pensava que ja no em podia abraçar amb més força, estava totalment equivocada. No estic segura però crec que està plorant.
        - Jo també t'estimo. Molt. Durant molt de temps t'he estimat. I la de vegades que t'ho he volgut dir... - deixa anar una rialla nerviosa - El cap em va més ràpid que la llengua, vull dir-te tantes coses que...
L'acaricio. Em separo una mica d'ell i el contemplo. No sembla ell, el de sempre dic. Es veu tant sensible, tant feble. No puc més. Em llenço i li dono un petó als llavis. Tarda una mica en reaccionar però de seguida ho compensa i em besa apassionadament. Em segueix donant petons. Rere les orelles, el coll, les espatlles. M'agafa amb cura i em deixa al llit. Em descorda els botons de la camisa i em continua donant petons.
I ara hi caic. Si abans portava banyador, i ara porto una camisa... Se m'encén la bombeta! Quina vergonya per favor! Una cosa és ara que ja d'això, però abans? Quan encara no ens havíem dit res i estava tant feble que m'ha hagut de portar?
Deixa anar una rialleta trapella. Per la meva expressió de la cara, i que m'he encongit una mica, ha deduït el que em passa.
        - No tens perquè avergonyir-te. No podia deixar-te amb aquell banyador xop i arrapat. Podries haver-te... Refredat. - ni una sola paraula que no hagi arrossegat en to insinuant-.
Segueixo sense dir res, i me'l miro amb la cara vermella. I ell sospira, encara amb la cara aquella de burla que tant odio i tant m'agrada a la vegada:
        - Núria, Núria, Núria. - diu allargant les vocals del meu nom-. Què farem, amb la meva Núria?
M'abraça. I em xiuxiueja de nou a cau d'orella:
        - Estàs cansada. Necessites dormir una mica. Però jo no em mouré d'aquí.
Recolzo el cap en el seu pit i dormim plàcidament.

I desperto. Però no al seu costat. Estic en un llit sí, però d'hospital. Tinc un embenatge al front i un braç escaiolat. Miro la paret de davant meu. Hi ha un calendari. 20 de febrer! Han passat com dues setmanes des del naufragi! Arribats a aquest punt, segur que tothom sap què em va passar. Tenia pactat amb la seu de terra que reportaria a diari els meus progressos i enviaria la meva última localització. Al veure que no ho vaig fer, em començarien a buscar. I això vol dir que tothom del meu equip de treball ho sap. Ell ho sap. Somric i em tombo de costat per acomodar-me en el llit. Tanco un moment els ulls. Inspiro. Expiro. Torno a obrir els ulls. I ell m'està mirant! I s'està rient...

        - Per què somrius Núria? - em poso vermella com un tomàquet. Només de pensar el que vaig imaginar amb ell em posa els pèls de punta -
        - M'alegra estar viva saps? Pensava que havia mort i al veure...
        - Al veure'm a mi primer has pensat: he mort i he pujat al cel? - diu imitant una irritant versió de la meva veu i esbossant el seu habitual somriure- Després has recordat que mai has cregut en aquestes coses, i has caigut en que estàs viva.
        - Ja! Sí! Clar! Ha anat així la cosa!
I els dos deixem anar una forta riallada. Però de cop el seu posat es torna seriós.
        - M'has tingut molt preocupat. Pensava que et perdia. Hauries d'haver tornat quan t'ho van dir. Quan jo t'ho vaig dir.
        - Em van dir que tornés perquè ja tenia prous dades. No perquè s'anés a desencadenar la que es va desencadenar. I no et preocupis per perdrem. No et deixaré mai de fer la punyeta!
Però no fa res més que una ganyota.
        - De debò Núria. No sé què hagués fet sense tu. I si t'haguessis marxat sense poder-te demanar perdó per l'última discussió que vam tenir, jo... - sospira-. No vull ni pensar-ho. Sento que entre tu i jo... És a dir...
És a mi, o no sap què dir? Ara sóc jo la que ric. L'home que té paraules per a tot, el que sempre té la raó, el que no es deixa trepitjar per ningú. No. Sap. Què. Dir. L'ajudo:
        - Jo també t'he trobat molt a faltar. I també m'he deixat de dir-te moltes coses moltes vegades. Sempre he parlat amb l'orgull, però per dins em recriminava durament que aquelles no eren les paraules que volia dir. - He captat la seva atenció. Continuo - Vaig pensar molt en tu, quan... Quan estava a la barca. Pensava que era el final i em vaig autosincerar, per dir-ho d'alguna manera. Ara sé que et necessito i que no vull, no puc, viure sense tu i...
        - T'estimo - deixa anar ell-.
Estic tant concentrada en buscar quina és la millor manera de dir les coses que no hi caic en que m'ho dirigeix a mi:
        - Sí, exacte! T'estimo! Això és el que volia dir.
        - No dona! - riu- Que t'estimo!
Deixa anar una llàgrima. I jo em quedo atònita.
        - Ah, clar. - jo també ric- Sí.
        - Sí què? - cada cop li faig més gràcia.-
        - Que... D'això. Que jo també t'estimo home!
Riem plegats. Estem despatxant una etapa. En la que ens llençàvem miradetes sense dir-nos res, ens insultàvem per intentar negar-nos el que sentim l'un per l'altre. I iniciem una de nova. En la que ja no tenim res a amagar, en la que ens hem deixat anar.

On ens portarà? No ho sé. Però estic impacient per esbrinar-ho.

        - Per cert! - dic impulsivament -.
        - Què? - respon sobresaltat-.
        - A on em vau trobar? Abans de desmaiar-me hi estava pensant. Estava entre una cala del Mediterrani, que tots dos sabem que és impossible, i alguna platja de l'atlàntic tipu República Dominicana o fins i tot Bermuda, depèn d'en quina direcció anés el vent en aquell moment. No ho tenia molt clar tampoc perquè estava mig al·lucinant.
Se'm queda mirant bocabadat, ara el que està al·lucinant és ell.
        - Núria, has estat a punt de morir! I ens estem dient coses, coses series que són difícils de dir. Com pot ser que em preguntis això ara? No té importància!
La meva posició no canvia. Ni la expressió de la meva cara. Al veure que no em diu res, dic amb impaciència infantil:
        - Vull saber si tenia raó o no!
Deixa anar un llarg suspir, mirant amb els ulls ben oberts algun punt del terra. Em fa gràcia, encara no s'ha acostumat al meu hàbit de voler tenir sempre la raó. Tot i que ell també el té eh.
        - Sí, estaves per alguna platja de la República Dominicana. Una de privada d'un hotel. Per això quan el mar et va portar no et van trobar de seguida. Aquells dies la van tenir tancada per la previsió del temporal.
        - Ho sabia.
Riu i fa que no amb el cap:
        - Núria, Núria, Núria. Què farem, amb la meva Núria?
     

     


     







8 comentaris:

  1. Núria he conegut el teu blog gràcies a adolescents.cat, he llegit els teus dos somnis, és un tema que m'interesa molt ja que jo no els recordo practicament mai.
    M'encanta la teva manera de redactar i envejo els teus somnis, son espectaculars!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Alba!
      No et preocupis per no recordar els teus somnis. Jo somnio molt sovint i moltes vegades només em desperto amb la sensació de que he somniat, però no sé el què. I és durant el dia que pensant, relacionant detalls que recordo amb coses del dia a dia, colors, paraules, gestos, persones, etc. aconsegueixo anar recordant peces i si tinc sort, al final del dia he muntat el puzzle.
      Clar que també hi ha dies en que tinc tant bona sort que el puc recordar tot com és el cas d'aquest somni.
      M'entusiasma molt que t'agradi la manera en que escric, significa molt per a mi. I respecte els somnis, jo també ho trobo molt interessant i per això m'agrada conservar-los redactant.
      Una abraçada,
      Núria

      Elimina
  2. M'encanta com escrius! Igual que la noia de dalt, jo també he conegut el teu blog a través d'adolescents.cat, i la veritat és que me n'alegro molt. A vegades he visitat blogs que escriuen d'un manera més... mmm... barroera? No sé com explicar-ho, però m'encanta com escrius! Els teus somnis són impressionants i em sento identificada, ja que jo també tinc somnis molt estranys! Espero que d'aquí poc facis una altra entrada, o potser mil! Segueix així, que ho fas molt bé!!
    Petons:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies! No saps el contenta que em fas! Me n'alegro molt de que apreciïs la meva manera d'escriure. Realment m'hi estic força estona mesurant les meves paraules per expressar tal i com vull els meus sentiments i les escenes que tinc al cap. També me n'alegro de que hi hagi algú amb somnis "fora de l'estàndard".
      Només per vosaltres dues ja val la pena que continuï escrivint! Perquè en un principi ho feia per a mi, però si a més a més vosaltres també gaudiu, estaré encantada!
      Una abraçada!
      Núria

      Elimina
    2. Me n'alegro que t'hagis animat a continuar!!

      Per cert, tens algun correu de contacte? Una amiga i jo, com que hem vist el teu blog i ens ha agradat tant, ens hem animat a començar un nosaltres, i et voldríem comentar unes coses. No t'hi sentis obligada eh!

      Gràcies:)

      Elimina
    3. És clar que sí! Podeu preguntar-me qualsevol dubte que tingueu enviant-me un email a aquesta direcció: nuriablocs@gmail.com
      Espero rebre notícies vostres aviat!
      Per cert, ja estic treballant en la següent entrada, però tardarà una mica en arribar perquè aquesta setmana que ve és d'exàmens!
      Una abraçada,
      Núria

      Elimina
  3. Holaa e entrat per curiositat des de adolescents.cat i e llegit somni n2 i ma encantat, es molt interesant, quin somni mes bonic!!
    Espero que escriguis mes somnis.Potser et fas famosa i tot!!
    Una abraçada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ariadna!
      Moltes gràcies pel teu comentari. Me n'alegro molt de que t'hagi agradat.
      Estic preparant la següent entrada sobre somnis però em fa l'efecte que tardarà una miqueta en arribar ja que aquesta setmana la tinc molt ocupada (exàmens...).
      De totes maneres, si no puc escriure... Estaré pensant en escriure! Idees com frases pels personatges, escenaris, situacions, maneres d'escriure... I també recopilaré els somnis antics que tinc guardats.
      Vosaltres no veureu aquest tipus de feina, però més endavant suposarà un estalvi de temps perquè tot el que és previ a escriure la història ja estarà enllestit! És a dir, que serà recompensat.
      Aprecio molt el vostre interès i suport, signifiquen molt per a mi!
      Una abraçada,
      Núria

      Elimina