divendres, 10 d’octubre de 2014

Somni nº7 - Part 2

Aquesta ciutat és increïble. La il·luminació que hi ha (sense una sola farola). Rius de gent pujant i baixant pel carrer, fent que no ens puguem mantenir junts durant més de cinc segons perquè o deixem passar algú o perquè l'esquivem. La diversitat de vianants! Gent de tots els colors, races i procedències, de diferents religions i ideologies, amb diferents estils de pensar, de caminar, de vestir... Tots van a algun lloc a aquestes hores, quan d'on jo vinc tothom torna a casa. Tota aquesta gent està tornant a casa seva? No en tinc ni la més remota idea, però tothom va decidit sense mirar a la resta de persones que els rodegen, amb la vista al front (a mi no se m'aconsella) i el pas decidit. No miren enrere. Diuen que aquí la gent no s'immuta per res. Si per dir alguna cosa m'ofegués aquí mateix reaccionarien? El tòpic és que no.

Giro el cap per comentar-ho amb el meu company però un home gras, mitjanament alt, calb i amb ulleres s'interposa amb brusquedat entre nosaltres per passar. Li llenço una mirada enfadada però al mirar al meu acompanyant resignada veig que em diu amb els ulls "no val la pena". D'acord. No val la pena. Però no ens tornarà a passar! M'aferro a ell com si no hi hagués demà passant un braç per la seva esquena i amb l'altra mà agafant-lo del braç, però ell es deixa anar i me'l passa per la cintura:

- Així està millor- somriu-

- Em sembla correcte- li torno el gest-

Quan ja portàvem una estona per aquella avinguda ens arrisquem i baixem per un dels carrers perpendiculars fins arribar a la mítica cinquena avinguda. Rockefeller Centre, la catedral de St Patrick, Starbucks a tort i dret, botigues caríssimes de les firmes de moda més luxoses del món, Tiffany's & Co... És com estar dins d'una de les centenars de pel·lícules o sèries que passen a Nova York.

Ens comencem a allunyar massa del punt d'origen i decidim anar a descansar una mica al Rockefeller Centre. És una plaça amb diversos edificis, alguns amb botigues altres amb restaurants... Però el més important és el gratacel de més de 100 plantes amb el famós mirador del Top of the Rock. El mirador des d'on es fan fotos de l'Empire State. I davant de l'entrada una estàtua gran i fosca d'un home musculós i fort aguantant el que simbolitza la terra. Atlas, un personatge que segons la mitologia grega, va ser condemnat a aguantar el cel.

Ens endinsem una mica en el recinte. No estic segura però crec que és per aquí on posen la pista de gel per Nadal i l'arbre... Oh. Ho és.

Arribem a la plaça de Rockefeller Centre, al seu cor, plena de gent i d'esperit nadalenc, il·luminada per llums de Nadal penjades per damunt dels nostres caps i les milers de bombetes de colors de l'arbre de Nadal. En algun racó hi ha un altaveu o altaveus amagats dels quals surt una veu clàssica i masculina, cantant nadales antigues i dolces.

- És preciós!-dic sorpresa i m'acosto més a la pista de gel-

- Què senyoreta? Encara vol descansar?- pregunta amb el somriure torçat i arquejant una cella-

- I un rave!

- Ja m'ho semblaaava...- es riu i mira a la gent que patina-

- Però no sé patinar! I no tenim patins ni diners per llogar-los...

- És Nadal! O quasi. Ja ens podrien deixar-los i ja està...

- Serà Nadal o quasi o tot el que tu vulguis. Però això és Nova York i hi ha molt de mangui. No crec pas que deixin els patins així com així, sense pagar.- reflexiono orgullosa-

- Perdona...-riu deixant anar una riallada animada posant-se les mans a l'estómac i plegant-se una mica fins l'alçada dels meus ulls- Has dit "mangui"? De debò? Ai que bo!- segueix rient-

- Tsé. Tu riu.- el fulmino amb la mirada-

- Perdó perdó! Espera dóna'm un moment!- es riu uns segons més, sospira i em somriu- Ai aquesta Núria- m'estira cap a ell i m'estreny amb força amb una abraçada. Em quedo amb els braços penjant uns segons més i jo també el rodejo.- Però tens raó. Gratis no ens els deixaran. Però saps què? Aquest noi fantàstic al que tens sort de conèixer se les pensa totes i va preparat per qualsevol cosa.-em diu a cau d'orella-

- No fotis que portes dòlars en aquella butxaca màgica de la teva cartera!- em separo ràpidament mirant-me'l esperançada-

- Sí, sí que foto- somriu amb petulància-

- Ets increïble!- dic a la vegada que aixeco els dos braços a l'aire de l'emoció-

- Ja ho pots ben dir- segueix amb la seva suficiència- Però des que vam aparèixer en mig de Hyde Park a Londres sense una mísera lliure esterlina em vaig prometre que no ens podia tornar a passar- es posa seriós i prement els llavis mentre busca la cartera-

- Uf si! Quina aventureta la d'aquell dia!- recordo el dia i em poso una mà al front i l'altre al maluc-

- Fa uns mesos vaig agafar tots els meus estalvis i vaig canviar-los a diferents monedes. Dòlars, lliures, yens, pesos, corones, yuans...- m'explica mentre continua buscant la cartera-

- Mare meva! Però quants diners t'has gastat?- dic preocupada-

- No tant com creus. Totes les monedes que t'he dit menys les lliures valen menys o molt menys que els euros. A més. Prefereixo destinar els meus estalvis en la nostra seguretat i benestar que en qualsevol altra cosa.- i finalment troba la cartera-

- Però...

- Però res! Els diners no importen. I menys si són perquè no ens passi res. D'acord?

- Però jo també vull contribuir!- dic amb indignació-

- També vols contribuir?

- Clar!- em creuo de braços-

- Doncs contribueix donant-me la mà i acompanyant-me fins a la caseta d'allà baix- senyala una caseta que hi ha al costat de la porta de la pista de gel, baixant unes escales- i deixant-me que t'ensenyi a patinar.

- Uf.. No ho sé... És que ho he intentat molts cops aprendre'n però sempre he acabat senyalada i...-em rasco la nuca insegura-

- T'hauràs fet tots els blaus que vulguis i t'hauràs cascat el cul innumerables cops,-somriu i jo no puc evitar riure- però no era jo el que t'ensenyava.

- Hmm...-no les tinc totes-

- Núriaaaa! Va dona, has estat tu la que ha dit que hem de seguir endavant amb la situació! Ja que hem aparegut aquí, ho hem d'aprofitar i gaudir al màxim!- gesticula amb les mans remarcant les seves paraules per aconseguir convèncer-me.-

- Mooolt bé, d'acord. Em fio de tu.- descreu-ho els braços- Però no em pots deixar anar ni un sol segon! Que si no me la pegaré!

- Que si que si que si! Au va, el temps és or!- m'agafa de la mà i m'estira perquè baixi ràpid amb ell les cales fins la caseta.-

Des d'aquí baix els elements de la plaça es veuen més alts i meravellosament imponents. Al fons de tot hi ha unes plataformes amb fonts que eleven una estàtua daurada de Prometeu, un tità grec amic dels mortals que robava el foc dels déus i el hi donava. Després va ser castigat per Zeus per això.

L'estàtua és maca. El tità està despullat únicament cobert per una espècie de llençol que tapa amb prou feines el que jo em sé i volant per sobre d'unes roques, envoltades per un cercle daurat. Mira cap a baix i en una mà té el foc que porta als mortals.

Ei però no he dit que sigui maca perquè pràcticament no hi hagi res a mercè de la imaginació! Sinó perquè... Perquè... Ostres al igual hi ha totes les banderes del món aquí!

Tota la part baixa de la plaça està rodejada amb les banderes dels països i de mastelers blancs. És com un lloc d'acollida per totes les cultures del món. M'encanta! En tot aquest lloc es respira l'aire cosmopolita de la ciutat però no deixa de banda el seu origen de principis del segle 20.

En front dels edificis que rodegen la plaça i amb lletres daurades al costat de les luxoses entrades hi ha testos de pedra quadrats amb plantes variades i arbustos. Totes en conjunt donen verdor a la plaça, junt amb l'arbre de Nadal és clar!

El preciós arbre de Nadal col·locat per sobre del nivell de l'estàtua de Prometeu. És magnífic, immens, imponent i enorme! Però a la vegada distingit i càlid, perfecte per aquestes dates. És fascinant. És perfecte.

Observo embadalida uns instants més el meu voltant, tot es fa a gran escala en aquesta ciutat. I és per això que cadascú necessita el seu temps per processar-ho.

Però baixo dels núvols i torno al meu cos. Hi ha un noi estufa observant-me em deteniment mentre jo contemplava tot el nostre entorn. Quan el miro em somriu i em dóna uns patins blancs.

- És increïble tot això eh?- agafo els patins-

- Per quedar-se sense paraules!-assenteixo amb el cap-

Anem a seure en un banc i ens posem els patins. Un cop llestos, em tendeix la mà i anem com podem fins la porta de la pista.

- Preparada?- es gira i em pregunta-

- Només si tu ho estàs!- m'encongeixo d'espatlles-

- Per favor! Jo vaig néixer preparat- mou una mica el cap, fardant- Jo primer- obra la porta i entra sense cap dificultat i mantenint-se recte-

- Com coi pots anar amb samarreta de màniga curts hòstia! Aquí estem sota zero!- entro a la pista i de seguida començo a sacsejar els braços i m'agafo a la tanca de la pista.

- Noi estufa recordes?- es creua de braços i es riu- Penso en altres coses i així tampoc passo fred- em tendeix una mà-

- Així que admets que passes fred!- em brillen els ulls i accepto maldestrament la mà-

- Jo no he dit això guapa- m'estira una mica per tenir-me al seu costat- I ara a patinar!


Fins la setmana que ve! Quan pengi la Part 3 :)

4 comentaris:

  1. Oooh! :D M'ho has fet recordar tot! Fins i tot la cadena de televisió al costat de la Rockefeller Plaza i l'Abercrombie al mateix carrer del Tiffany's (si no recordo malament).
    Moltes gràcies per escriure aquest somni! ^-^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sii la NBC! Espectacular tot plegat :) Me n'alegro molt que t'agradi i jajajja a moltes gràcies a tu per llegir-me i per escriure'm comentaris :) Realment em motiven molt per continuar escrivint ^^

      Núria

      Elimina
  2. ¡Hola!
    M'esta agradant moltíssim aquesta cadena de somnis o el que sigui. De veritat somies tot aixo o t'has inspirat a partir d'un somni o que? Com funciona? xD
    Continuo sent molt fan del Noi estufa, donaria molt de joc en qualsevol historia. He dit.
    Un petó Nu Ria. :)

    ResponElimina
  3. Sí! Realment he somniat tot això! Però com passa amb molts de somnis, fan salts d'un lloc a un altre i entre els successos queden com "espais en blanc". És a dir. Quan vaig tenir aquest somni estava amb el noi estufa a les galeries del meu poble, de cop i volta estava a la setena avinguda i, amb poca diferència, estava patinant sobre gel. Moltes coses me les haig d'inventar perquè tinguin un ritme agradable i adequat per a una història.

    En les parts següents hi ha, en canvi, coses que sí m'he inventat. Com per exemple el final de la part 5. En el meu somni, estava a la banyera i de cop estava al llit passant fred (ho entendreu quan llegiu la part sis jajajaja)

    En resum, l'essència sí la somnio però haig d'afegir algunes coses.

    Perdó per enrotllar-me tant jajajajaja sóc així!

    Una abraçada!

    Núria

    ResponElimina