diumenge, 22 de febrer del 2015

Somni nº7 - Capítol 16 (sí, estic viva)

Ja han passat dos mesos des del nostre retorn i no hem tornat a viatjar. No és casualitat, en Will i jo intentem estar el mínim de temps possible junts. Bé, ell, ho intenta pels dos.

M'està trasbalsant. No va ser pas idea meva! Sinó del noi estufa.

La conversa que vam tenir pocs dies després de tornar a casa i descansar per uns dies em ressona constantment al cap... En Taggart va dir que si no estem junts el vincle no funciona ni el penjoll m'analitza. Així que per ell és ben fàcil:

- Tothom a casa seva.- gesticulava i obria els braços.-

- I què passa amb l'escola? Anem a la mateixa classe.- em creuava de braços.-

- Els meus pares m'han canviat a l'institut.- desviava la mirada.-

- Com?! No poden fer això!- estava perplexa.-

- Sí que poden. I feia temps que volien. No els agradava pagar-me el batxillerat allà amb els professors que té aquella escola. Els veuen massa... Relaxats i... Poc seriosos.- deia amb cara d'estar fent un esforç per recordar les paraules exactes. Jo sospirava i recordava les sortides dels meus professors més estrafolaris. Si no els coneixes de fa temps sí que poden semblar poc professionals...- Escolta Núria. Jo tampoc tinc ganes de fer això. Però ja que se'm presenta l'oportunitat de distanciar-nos una mica durant el dia a dia, sabent que ens pot ajudar, l'haig d'aprofitar.

- Però Will! Què faré jo sense el meu company ara?! No em pots abandonar en aquell infern de malcriats xulopiscines i meuques carnívores!

- Núria per favor!- esclatava a riure davant de la meva indignació.-

- Will! Sis plau!- aixecava els braços.-

- Escolta'm Núria.- s'apropava i m'agafava de les mans per evitar que continués gesticulant.- És necessari i ho saps! Ets intel·ligent.-aixecava una cella i somreia al dir-me la floreta. També sap què dir-me quan vol que cedeixi. Tse!- Sé que en el fons del teu seny entens el què et dic i també creus que hem de desenganxar-nos una mica l'un de l'altre. Ens anirà bé! Els companys de classe no són com dius. Hi ha bona gent en aquella aula, tu els coneixes des de fa molt de temps. Tots t'aprecien molt. Segur que faràs més d'una bona relació ara que no estaré jo per marginar-te de la resta perquè no coneixia gaire a ningú... A més. L'últim viatge ha estat aclaparador... Massa. Més que tots els anteriors. I vés a saber com podria ser el pròxim ara que coneixem l'organització i tenim compromisos amb ella. En Taggart mateix ho va deixar ben clar. Els viatges poden ser perillosos! Per què sinó ens oferiria protecció...- em sacsejava les mans i em mirava fixament als ulls. Sospirava i canviava el to de veu veient que no deia res i passava a ser més comprensiu, suau i consolador.- Va Núria, serà per un temps. Fins que se'ns acudeixi alguna altra solució per mantenir-nos sans i estalvis o fins que sapiguem més coses sobre el vincle.

- Però per què ens passa això?- sospirava jo també, cansada, i ell, amb un somriure poc alegre, m'abraçava .-

- Ha d'haver-hi alguna manera de lliurar-nos del vincle. La trobarem, no et preocupis.- m'acariciava els cabells i em feia un petó a la coroneta.-

- D'acord.- em separava i el rostre se'm va tornar seriós.- Però m'has de prometre que res ni ningú ens distanciarà realment l'un de l'altre. Que només estarem separats... Físicament.

Al dir això va treure a lluir aquell somriure tant arrogant que el caracteritza i responia:

- T'ho prometo.

Una promesa difícil de complir.

Al principi si que intentàvem parlar cada dia ja fos per telèfon o traient el cap per la terrassa... Però és el que passa. Al final, les persones que deixen de tenir l'aspecte en comú que els uneix el dia a dia, acaben tenint vides independents i diferents.

En fi. Així que d'ençà aquell dia fa dos mesos i que ens hem distanciat, les coses són bastant diferents. L'escola és més avorrida. Sí que és veritat que ara que no m'aïllo de la resta perquè tinc algú incondicional amb qui comptar em faig molt més amb la resta de la classe i tinc companys per tot però... No és el mateix. Ja no tinc ningú estrambòtic amb qui compartir passions i dubtes estranys o encetar acalorades discussions sobre temes inusuals. La resta de companys són força immadurs i no tenen realment vocació per res interessant.

És molt estrany sentir a algú tant llunyà però, en canvi, saber que el tens al costat. A l'apartament del costat! En dies com avui i en moments com ara surto a la terrassa i em recolzo a la barana. La brisa em mou els cabells i l'escalfor del sol em reconforta. Mentrestant, contemplo la muntanya veïna i escolto els sorolls que surten de casa seva. Sempre deixa el finestral obert... Com si fes calor! M'agrada molt estar aquí a fora, sola. Sento la música que posa i, de tant en tant, l'escolto taral·lejar (fet que m'alleuja molt perquè quan té posat Clar de Lluna de Beethoven en bucle se'm posen els pèls de punta!). Últimament està nostàlgic. Només escolta oldies, música vella. M'encanta. La música d'altres temps és la meva preferida. No tenia tantes pretensions, era més despreocupada i... Per l'amor a l'art. Sí que és cert que ara també hi ha músics que no es venen al comercialisme però la veritat és que abans hi havia molts més.

Tanco els ulls i deixo que la melodia de Glad and Sorry, de The Faces, m'envaeixi. Definitivament, despreocupada és la perfecta definició per aquesta cançó.

Però just quan m'havia evadit de tot, una veu propera m'interromp.

- Què senyoreta! Com anem?

Em giro ràpidament de l'ensurt, creient que els meus ulls es trobarien amb qui pensava que m'havia cridat. Poques persones em criden així, i encara menys són les que ho fan com a costum. Però no és ell. No és en Will.

És la Júlia. La meva millor amiga de tota la vida, que per mala sort no va a la meva classe... Me l'estimo molt, té una paciència i comprensió de ferro amb mi. Ella no sap res del vincle i per això a ulls seus l'aparició d'en Will en la meva vida i el fet que no ens separéssim gairebé mai li deurien semblar a que passava d'ella. Però tot i això, no m'ha fallat mai i ha estat sempre al meu costat quan l'he necessitat.

I és que realment van passar temporades en les quals estava setmanes sense veure-la i pràcticament ni li parlava... L'admiro molt per no engegar-me a fer punyetes i donar-me una oportunitat rere una altra.

Però ara que es dóna la mateixa situació, i l'allunyat és el noi estufa, hem recuperat la nostra amistat. Ens ho expliquem tot. Literalment, tot.

És per això que avui l'he convidat a casa, ja va sent hora que sàpiga per què la vaig apartar de mi durant tant de temps.

- Bé, molt bé!- somric.-

- Aii, a mi no m'enganyes! Estaves escoltant el què passa a la casa del costat! De debò Núria... Què té aquest noi que no puguis oblidar i passar pàgina? Tu mateixa em vas explicar que t'havia dit que volia que us distanciéssiu!

- Doncs mira! Just d'això volia parlar-te.- li assenyalo les butaques que hi ha en un racó de la terrassa i seiem.-

- Sóc tota orelles noia. Què té d'especial aquest Will?

- He intentat de pensar els mil i un discursos per explicar-te això de la millor manera i sense arribar a que et pensis que estic sonada i tocada del bolet però la veritat és... Que cap de les maneres que he pensat m'han semblat bé o sigui que... Que t'ho explicaré tal com ragi.

- Núria tia, no m'espantis... Què passa? Que us va el sado i teníeu un rollo masoquista o alguna cosa així?!

- Què?!- em poso a riure com una desesperada.- Júlia! Què coi dius?!

- Ai no ho sé... Jo sempre em poso en el pitjor.- se la nota alleujada al veure la meva perplexitat.-

- No, no teníem cap rollo masoquista! Ni ens va el sado!- dic encara rient.-

- Com ho saps?- canvia l'expressió i torna a posar cara de sorpresa.- Que ho heu provat?- es posa les mans a la cara.-

- No! No ho hem provat, Júlia!

- Val val... El sado no l'heu provat... Però m'aposto el que vulguis a que altres coses sí que les heu provat...- posa cara de pervertida. Sí, es refereix al... Sexe.-

D'acord... Li he amagat molts aspectes de la meva relació amb en Will. Ni de bon tros sap que va arribar a ser tant seriosa i que, sí, hi ha certes coses que les hem provat...

- Mira Júlia.- posem-nos serioses.- Sóc conscient que durant molts de mesos la nostra relació va ser molt fluixa perquè en Will i jo no ens desenganxàvem. Tant és així que amb la Iris i l'Helena pràcticament ja no hi parlava, cosa que em sap molt de greu perquè també són molt bones amigues...- he aconseguit que ella també es posi seriosa.- Bé, el cas és... Que estic segura que te n'has adonat més d'un cop que no coneixes tots els detalls del què va haver-hi entre el meu veí i jo.

- Evidentment, Nurieta.- somriu amb aire trapella.- Aquest rollo de millors amics que volíeu aparentar arreu no se l'empassava ningú, i encara menys amb la cara que posaves algunes vegades que te'l quedaves mirant... Es nota tant que et posa....- es creua de braços.- Au va, ja m'ho estàs explicant tot!

- Val, eh...- em pugen els colors al sentir que la meva cara és un mapa del que penso quan el veig.-

- Apa, ara no em diguis que et fa vergonya!- aixeca les celles.-

- No no! És que no sé per on començar... Deixa'm pensar.

- Molt bé...

I és que per on començar? Pel vincle? Per com ens vam retrobar un dia d'estiu? Per com vam començar a sortir? Buf...

- En Will i jo estem units per un vincle.- li deixo anar com una bomba, aguantant la respiració, les mans agafades i el cor a la gola.-

- Núria tia, i jo que pensava que series l'única a la qual l'amor no la tornaria cursi.- se'n burla.-

- Cursi jo? Ha! Mai de la vida, parlo molt seriosament. Aquell noi i jo estem units per un vincle real! Un estrany i ancestral vincle, determinat molt abans que naixéssim.- veig que obra la boca per comentar el que acabo de dir i just la tallo i li responc.- No m'interrompis! T'ho dic de debò. Des de l'edat mitjana es coneixen uns quants casos de vincles entre nois i noies que, si aparentment no tenien res a veure l'un amb l'altre i fins i tot vivien en països diferents, una estranya força els ha acabat unint per mitjà de les casualitats més improbables que et puguis imaginar.

- Quan dius una estranya força...- diu intentant assimilar les barbaritats que li acabo de dir.- Et refereixes a... Màg...- no acaba de pronunciar la paraula ja que la interrompen.-

- Jo de tu no no diria aquesta paraula, Júlia! La Núria odia la...-baixa el volum i ho diu com si fos un secret.- ...màgia!

Un cap de cabell fosc i despentinat apareix per sobre del mur que separa la nostra terrassa de la veïna. Uns ulls verds i incisius riuen a conjunt amb un somriure de perles blanques i una mà gran i ferma apareix al seu costat i ens saluda.

- Will! Estaves escoltant?!- I el que em preocupa més... Quanta estona portaria escoltant!.-

Es riu.

- Només una miqueta!- puja l'escala de cargol fins la terrassa d'adalt, salta el mur com vaig fer jo un dia i baixa per la nostra escala de cargol.- Tu escoltes la meva música i jo escolto les teves converses!- canvia el to de veu i adopta un aire de burla.- Fins i tot les que mantens sola!
Ara sí que dec estar vermella com un tomàquet.

- Hola Will.- diu la Júlia, sense moltes ganes.- La Núria diu que esteu units per un...- fa el gest de les cometes amb els dits.- Vincle.

- Sí! I aquest vincle és la raó per la qual érem inseparables i no se sabia res de nosaltres fora de les classes. I el motiu pel qual estem el màxim d'allunyats possible ara.- i ho diu sense entrebancs el noi! Com si fos la cosa més normal del món.-

M'estic aclaparant molt! Com és que està tant tranquil!? No se suposava que havíem de distanciar-nos per evitar transportar-nos!?

Mentre penso i em poso cada cop més nerviosa, el noi estufa, que per cert segueix fent honor al seu sobrenom anant amb màniga curta mentre nosaltres anem ben abrigades ja que estem a febrer, s'apropa.

- Will!- no vull que s'acosti més.- Què fas?! No vinguis!

Però no em fa cas i segueix caminant amb un somriure triomfal, mentre jo el miro com si fos una nena petita espantada preparant-se per rebre una cleca, i la Júlia... Bé, la Júlia simplement, flipa amb el panorama.

- Tia com si fos tòxic!

- Will no!!- però ja el tinc a un pam de distància, dret al meu costat. S'asseu al braç de la butaca, passa el seu braç esquerre pel respatller, s'inclina més cap a mi i es creua de cames.

- Núria! Com t'he trobat a faltar...- apropa la cara a la vegada que jo m'enfonso a la butaca i ell somriu trapella.-

- Estàs boig?! I si es transportem?!- l'aparto de mi i segueix amb la cara d'arrogant entremaliat.-

- No passa res dona!- diu ben alegre i despreocupat. Què coi s'ha fumat?!-

No pot aparèixer així com així a casa meva, després de dos mesos en els quals ens hem acabat deixant de parlar i amb els quals jo he... Perdut força la confiança en el que hi havia o hi ha entre nosaltres! No em sento còmode amb la seva presència. I encara menys sabent que en qualsevol moment podríem aparèixer a les antípodes, deixant a la Júlia de pasta de moniato asseguda en la seva butaca.

- Però es pot saber què et passa?- em poso més dreta a la butaca.-

- Passa que estic inspirat!

- I per això vens aquí i et saltes el que hem estat intentant durant tot aquest temps?

- Nois, perdoneu, però no m'empano de res.- diu la Júlia, aixecant una mà.-

- Molt senzill Julieta!- es gira cap a la seva direcció.- El vincle del qual et parlava la Núria no només serveix per connectar persones, també serveix per fer-les viatjar a través de l'espai!

La Júlia ens mira perplexa, espantada, horroritzada, desesperada, aclaparada, muda.

- Will, Núria. Vosaltres sabeu que sóc algú que intenta sempre fer ús del sentit del humor per desdramatitzar els problemes i pensar amb el cap fred... Però realment m'esteu inquietant i espantant molt. Sigueu sincers amb mi, us ho demano per favor.- mai, mai, mai havia vist a la meva amiga tant seriosa. Em preparo pel que dirà.- No em mentiu, en serio, us heu ficat en drogues?- obro els ulls i al veure que vaig a negar-ho, m'interromp.- No, Núria. Escolta'm. Això explicaria moltes coses. El secretisme, la desconfiança amb els altres, el vostre aïllament, les converses estranyes, els canvis de conducta i la desorientació... A vegades no sabíeu ni en quin dia de la setmana o fins i tot en quin mes estàveu... Mai ho havia enfocat d'aquesta manera, sempre m'havia imaginat que teníeu la vostra bombolla i que estàveu tant l'un per l'altre que ni tant sols us fixàveu en el vostre voltant. Però això de ''transportar-vos''- ho diu fent les cometes.- comença a ser preocupant.

- És per això que estic aquí.- en Will també ha adoptat un aire de gravetat.- He intentat apurar al màxim però ja tenim suficients raons per fer-ho.

- Fer el què?- pregunto jo.-

- Hem de tornar a viatjar.

- Ho dius de debò?- la meva veu sona confusa i cansada.-

- Sí. Necessitem que algú més a part de nosaltres dos ho sàpiga tot. És el més segur. Imagina't que ens passa qualsevol cosa i ningú sap res. Desapareixeríem sense deixar rastre ni pistes.- realment és el més lògic.- Després està el fet que ens pot venir bé tenir una espècie de control extern. Algú de confiança que ens pugui ajudar sense que l'organització s'assabenti. Pensa-ho.

Els dos ens mirem la Júlia, ella alterna una mirada, d'ulls molt oberts i preocupats, entre els dos.

- Sí, val. Estic d'acord. Però per què hem de tornar a viatjar?

- Han passat dos mesos i no hem avançat en gairebé res. Està clar que d'aquesta manera no aconseguirem arribar enlloc... A més.- es calla.-

- A més?

Em mira com si se'n penedís d'haver-me ocultat alguna cosa.

- Fa setmanes vaig començar a rebre missatges, cartes, d'en Taggart.

Això sí que és una sorpresa.

- I... Què deien?

- Cada cop estava més enfadat, deia que sí no col·laborem, ells tampoc ho faran. Sí no els hi donem les dades experimentals que recullen durant els nostres viatges, s'acabarà tot. Deixaran de controlar el vincle i notarem certs canvis en nosaltres.

- Quins canvis?

- No m'ho ha volgut dir.- cada cop el noto més preocupat. Em mira als ulls i respira nerviosament.- Al principi pensava que eren simples excuses i no podia realment influir en la nostra vida si fèiem que el vincle no funcionés. Però després va començar a enviar-me...- desvia els ulls i fixa la mirada en algun punt de la muntanya.- Prediccions.

- Prediccions? A què et refereixes?- moc el cap per intentar tornar al seu camp visual. Em torna a mirar i em respon.-

- Em va dir que havies portat el penjoll suficient temps com per entendre't i controlar-te. Em va començar a enviar cada setmana una predicció, les primeres sobre tu. Va començar dient-me com et vestiries un dia determinat. No és que et controlés i t'induís a vestir-te així, sinó que, en contra del que va dir de que si no viatjàvem, el penjoll no t'analitzava, aquest t'havia incidit tant que... Pot preveure com actues i com penses. Evidentment a la primera no m'ho vaig creure... Però després, va preveure que et posaries malalta. I aquest cop, no només va ser una predicció. Crec que en Taggart ho va provocar.- estic glaçada, no sé què pensar...- Més endavant va enviar-me una carta dient que els meus pares estarien dues setmanes de viatge, una més de la que estava previst. Havia passat a saber coses de la meva vida també. Ja no sabia què fer, tu encara estaves malalta i no volia molestar-te amb ensurts com aquests. M'esperaria a que se't passés. Però seguies amb la febre, refredats i passes.- fa una pausa i es passa les mans pel cabell.- Vaig estar pensant durant molts de dies, espantat i paranoic, pel què podia passar. Però després de donar-li tantes voltes, vaig aconseguir posar el cap fred i vèncer tots els temors. Si en Taggart insistia tant en que féssim el que ens demanava, que viatgéssim, és obvi que som més necessaris per l'organització del que en el seu moment ens va fer creure. Realment som especials, diferents a la resta de vinculats que controlen. Vaig decidir posar-me en contacte amb ell, disposat a posar condicions i a mantenir una postura inamovible.- sospira i somriu.- I com que aquestes coses no es parlen per carta, òbviament, va presentar-se a casa meva.- aixeca els braços triomfalment, però amb una expressió a la cara que no lliga amb el gest.-

- En Taggart?! En John Taggart va ser aquí?! A l'apartament del costat?!- pregunto al·lucinada.-

- Sí.- somriu sense ensenyar la seva dentadura.- Vam estar parlant durant hores. Li va semblar molt curiós i interessant que hagués deduït i descobert que som més importants del que ens va voler fer creure. I és per això, i que també el deuria enganxar de bon humor, que vam arribar a un acord. Continuaríem viatjant de tant en tant, però amb les condicions que vaig imposar. La primera, no viatjaríem tant sovint i, quan ho féssim, ens haurien de posar al corrent amb antelació, com a mínim un dia abans, d'on i quan ens transportaríem.- sospira i continua parlant, amb el posat de quan fa llargues explicacions i les celles que remarquen les seves paraules.- La segona, que sabríem la durada dels viatges. Així no passaràs tants de nervis.- em dona un cop de colze mentre torça el somriure. Li torno el gest amb una rialla discreta i tímida.- La tercera, que per cada viatge que féssim ens desvetllaria informació sobre el vincle, de manera que d'aquí un temps sapiguem suficients coses com per desfer-nos d'ell. I la quarta, que estaríem al corrent d'exactament el que volen aconseguir de nosaltres i què se suposa que ha de passar durant cada viatge.

- Ostres tu! Això està agafant el caire de les missions d'espies.- em ric.-

- Si, oi? Això mateix vaig pensar jo.- em somriu.- Primer deien que no teníem cap objectiu concret però... Al parlar tanta estona amb el nostre estimat John es va acabar descobrint que sí. I ara que ho sabem, les ''missions'' seran més complexes... Però en fi. En alguna cosa s'havia de cedir.- s'encongeix d'espatlles.- Ah!- la genuïna vitalitat del seu rostre reapareix i deixa enrere aquell pansiment amb el qual ha parlat fins ara.- I la Júlia podrà venir amb nosaltres si volem!

- Què?!- crida ella encara amb horror i desconcert.-

- Vinga senyoretes! Prepareu-vos!

No pot ser...

- Ai, quant de temps sense notar aquest formigueig eh Núria?- es posa de peu d'un salt, alegre, satisfet i eixerit.-

No... Pot ser.

- Au va noietes! No perdem el temps!- es posa davant nostre i allarga els braços perquè li donem la mà.- És or!

No pot ser però és evident que sí. Ha vingut. Ha tornat. Perquè viatgem. Ara.

I just quan noto la peculiar calidesa del formigueig, com els pèls se'm posen de punta i com la sang em recorre les venes d'aquella manera única, li dono la mà amb por al noi que en el seu moment formava part del meu dia a dia i del qual no em podia separar. Ell me l'agafa amb fermesa i amb la mirada intensa, sap que em sento molt lluny d'ell. Però no perd més el temps quedant-se quiet i agafa a la Júlia abans que el moment passi i es quedi aquí. Ha arribat l'hora de demostrar-li que no li donem a les drogues!

I passa. Simplement, passa. Desapareixem de la meva estimada terrassa, fora de l'abast d'aquell sol càlid i la suau brisa per viatjar lluny, ben lluny, del meu estimat poble. De nou.


Will, tu que saps què serà de nosaltres... Espero que valgui la pena tornar a començar.

4 comentaris:

  1. Ai, que bons els dialegs. De veritat. Admiro moly aixo de que la gent actui i pensi com tothom, no com si fossin protagonistes d'una pel•licula i no es qüestionessin res. A veure on van aquesta vegada! I a sobre amb un altre personatge! Per cert, els teus personatges estan molt ben desenvolupats, no se si m'explico o sona a topic.
    En fi, que et felicito per l'esforç d'aquest llarg capítol :) Espero un mail!
    Marc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marc!

      Moltes gràcies per la teva valoració! Sempre dónes just a la fusta, es nota que saps quins són els temes i maldecaps més freqüents que a una se li passen pel cap quan escriu una història ;) no són pas tòpics!

      Per cert, et vaig enviar un email... Però no crec que sigui el que esperaves XD ja em respondràs...

      Fins aviat,

      Núria

      Elimina
  2. Com sempre, m'ha encantat aquest capítol! Et superes amb cada part que escrius, cada cop ho fas millor. Bé, ja saps la meva opinió dels molts altres comentaris :) La introducció d'un altre personatge és tot un encert, i fas que els personatges crein d'alguna manera un vincle amb el lector... no sé si m'explico.
    En fi, l'espera ha valgut la pena! Espero que segueixis pujant capítols:)
    Petooons:)
    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hooola Anna!

      Molt inusual que comentis jajajaja estic contenta de què t'hagi valgut la pena l'espera! Realment he perdut molt el ritme que portava i tenint trimestrals de nou encara no el podré recuperar. Però tu no et preocupis que aniré fent XD

      I també me n'alegro que t'hagi caigut bé la Júlia! La gent que m'ha dit què li sembla el capítol de moment pensen igual que tu, ara em falta saber què en pensa la Júlia...e.e jujuju què bé que connectis amb els personatges per cert!

      Fins aviat,

      Núria

      Elimina