Somni nº7 - Part 3

Els peus i les cames em fan figa, no trobo el meu punt d’equilibri. El cos se’m balanceja endavant i endarrere constantment. L’única extremitat que se’m manté estable es el braç pel qual m’agafa.

Intenta portar-me cap al centre de la pista per tenir més espai però a mi em costa allunyar-me de la barana, on sé que em puc agafar si preveig una patacada:

-        Va Núria, confia en mi! No et deixaré anar, t’ho prometo!- diu il·lusionat-

-        D’acord...- dic sense treure els ulls dels meus patins-

M’aixeca i estira una mica el braç fent un angle de noranta graus amb el meu cos, es posa darrere meu i em condueix per la pista empenyent-me una mica, agafant-me per la cintura i per la mà del braç aixecat.

-        Qu-què fas!? Així no et veig!- m’inquieto i giro el cap, deixant de mirar davant-

-        Shh... No et preocupis, mira endavant filla! Tu preocupa’t per mantenir-te recta.

-        Ho intentaré...-torno a mirar en front-

-        Molt bé.

Quan arribem al centre de la pista em fa girar sobre mi mateixa. M’espanto. Però al veure que llisco fàcilment pel gel i sembla que floti se m’escapa un somriure amb cara de sorpresa. Ell ho veu, i somriu orgullós.

-        Vas relaxant-te ja?- em xiuxiueja a cau d’orella-

-        Si...- dic sospirant, contenta de sentir com el pes de les meves pors marxa i m’allibera lentament-

Em torna a agafar d’un braç i de la cintura i em fa guanyar velocitat. Al principi tinc les cames rígides i frenen una mica l’impuls que m’intenta donar, fent que em balancegi cap a davant i quasi perdi l’equilibri. Quasi.

-        Eiii! Compteee.- diu sense el més mínim espant o indici de sorpresa-

M’agafa amb les dues mans per la cintura i m’alça per tornar-me a posar recte.

Ho tornem a provar. Aquest cop flexiono més els genolls i jugo una mica amb els peus, obrint i tancant-me una mica de cames per provar. Ell es riu al veure la meva cara d’alegria per fer proeses tant “simples”. Per mi ho són tot. Mai he estat capaç de mantenir-me més de deu segons de peu en una pista de gel.

Em deixa anar la mà i només manté la que té a la meva cintura, però no me’n adono. Estic concentrada intentant agafar impuls i mantenir l’equilibri sense la seva ajuda.

Xiuxiueja alguna cosa per a ell mateix. M’allunyo del centre de la pista i giro al voltant. Noto l’aire fred contra la meva cara, que fa onejar el cabell que se’m surt del barret de llana.

Freno una mica per provar de mantenir-me de peu sense estar en moviment. Em poso les dues mans a la cintura i sospiro complaguda, apartant a la vegada amb el sospir un floc de cabells que em feia pessigolles al nas.

Dono un cop d’ull al voltant de la vista. Hi ha força gent, i tots i totes patinen a la perfecció. Sense ajuda. Dec ser l’única que no sap estar-se de peu o patinar sola. Giro el cap a un costat i veig al meu professor somrient-me d’orella a orella, orgullós i amb les galtes vermelles. Què guapo està així... Despentinat, amb color a la cara, content i... Ei. Un segon. Però què?! No se suposava que el tenia darrere?! Quanta estona porta allà davant mirant-me?! M’ha mentit! Jo el mato...

M’afanyo a patinar ràpid fins on és, enfadada, però ell no es mou. Arribo davant seu i freno.

-        Què se suposa què fas?!- li espeto enfadada-

-        Observar com l’alumne es converteix en mestre- respon amb un somriure exagerat que li entretanca els ulls-

-        M’has mentit! M’havies pro...- m’interromp-

-        Núria... Sabia perfectament que no et cauries. Has après a patinar! Aquesta era la tasca principal. I l’he complert. Hauries d’estar contenta! A més. M’he mantingut a prop teu per agafar-te si et queies!- m’agafa dels braços, divertit- No m’agafis una rebequeria ara!

-        Hum...- desvio la mirada, emmurriada-

-        Apaaa! Mira’m va!- m’agafa de la barbeta i m’obliga a mirar-lo als ulls- has estat increïble. Semblava que volessis! I la cara de felicitat que feies... T’hauria d’haver fet fotos! Però no les he fet per estar alerta per si em necessitaves.

-        ...

-        Ara no em parleeees? T’has enfadat amb miii?- somriu amb malícia i exagerant el to-

-        Tsk- espeto la llengua mirant avall-

-        Ai que mona que ets.- abaixa el cap per tornar a trobar-se amb la meva mirada-

-        He après a patinar...- dic fluixet sense mirar-lo encara-

-        Què dius?

-        Que he après... A patinar.- pujo una mica el volum-

-        Perdona. No t’entenc.- mou el cap apropant la seva orella als meus llavis-

-        Que he après a patinar!

-        Ooh... Sí...- torna a mirar-me als ulls i somriu orgullós, pujant les celles- i tot gràcies a... Qui?

-        A tuuu...- dic encara fluix i sense mirar-lo-

-        A quiii?

-        A tuuu!- aixeco els ulls i el miro- He après a patinar, i tot gràcies a tu!- li dono una petita empenta i somric- Jo! Jo, patosa declarada que sóc!- començo a riure’m-

-        Exacte! Has après a patinar!- em sacseja amb les mans que m’agafen dels braços- anem a aprofitar-ho va!

Ens passem una hora més donant voltes per la pista, perseguint-nos, fent curses, ballant al ritme de les nadales clàssiques, agafats de la mà, abraçats... I acabem esbufegant, cansats i amb colors a la cara.

Sortim sense pressa de la pista, deixem els patins al taulell de la caseta i tornem passejant al punt d’origen, comentant la increïble experiència que havíem viscut. Rient i fent-nos bromes, recordant els nostres moments preferits i els més graciosos.