divendres, 13 de juny de 2014

Somni nº5 - Part 1

Mai he considerat que sigui una persona amb una vida interessant. Vaig a l’institut, estudio com qualsevol que vulgui tenir un bon futur, i surto els caps de setmana a voltar pel poble amb la meva colla d’amigues. Una vida d’allò més normal, tranquil·la i corrent.

Una vida d’allò més normal, tranquil·la i corrent, només interrompuda i alterada per les estranyes coincidències i casualitats en les que a vegades em veig implicada. I aquestes casualitats i coincidències poden tenir lloc en qualsevol lloc i en qualsevol moment.

Fa cosa d’uns mesos, cap allà el febrer, a l’institut vam tenir jornada de portes obertes. A uns quants de la classe ens varen demanar ajuda per guiar als futurs companys per l’escola o preparar les aules o el material perquè estiguessin a punt per quan la visita guiada passés per allà. A mi em va tocar l’última d’aquestes dues tasques i per tant, m’havien demanat que arribés mitja hora abans de l’entrada habitual per tenir temps per preparar-ho tot.

El cas és que se’m va oblidar de canviar l’hora del despertador. Vaig despertar-me sobresaltada i al veure l’hora vaig esmorzar, dutxar-me i vestir-me a corre cuita. Vaig arribar a l’institut el més ràpid que vaig poder, carregant en braços de manera desorganitzada tot el material que m’havien demanat i sense veure molt bé per on anava. Suposo que això va ser el desencadenant de tot... Anava pujant les escales de dins l’edifici sense mirar i molt de pressa, perquè ja passaven quaranta minuts de l’hora. Arribava tardíssim! I, quan menys m’ho esperava, vaig xocar contra algú tant alt com una torre i tant despistat com jo, perquè bé que se’m deuria veure... Una muntanya de papers, llibretes, fulls i caixes amb cames pel mig de l’escala central deserta de l’institut. O molt despistat i no em va veure, o prou passota com per pensar “ja s’apartarà” tot i que segur que sabia que no el podia veure.

Totes les coses que portava es van caure, desordenar més del que ja estaven i escampar per mitja escala. Algunes fins i tot continuaven caient escalons avall.

-        Perdó! No veia bé per on anava! I arribo tard... Quin desastre! Em sap molt de greu! La-la gent de l’escola no és així eh, sóc jo que no controlo i... – deia jo mentre recollia totes les coses sense saber ben bé amb qui parlava perquè encara no li havia vist la cara.
-        Eh eh tranquil·la no passa res! – deia una veu masculina vora de morir-se del riure -.
Vaig aixecar la vista per veure a qui pertanyia aquella veu i les paraules no em sortien:
-        És-és que no veia bé i...- per què coi estava tartamudejant?! Jo no tartamudejo...-
-        De debò no passa res. – deia somrient- Au va que t’ajudo.

Va baixar uns esglaons i va recollir tots els fulls que s’havien quedat a peu d’escala mentre jo recollia els d’adalt de tot. I aprofitava per escrutar-lo amb la mirada de dalt a baix. Era un noi alt i prim, però ferm. Els seus odiosos cabells de palla brillaven com filaments d’or per culpa de la llum del sol que entrava per les maleïdes finestres de l’escala i els seus ulls eren com dos empipadors bassals d’aigües cristal·lines i... M’estic passant? Es nota que no és el meu noi preferit d’entre els que conec? Perquè el cas és que no va ser un hola i adéu, una trobada puntual en la que per ser cavallerós, em va ajudar i després ja el vaig perdre de vista per sempre no, no no. Però explicar-vos això seria adelantar-me així que... Intentaré acabar la seva descripció de manera... Imparcial i objectiva. A veure. Alt, ferm, ros, ulls blaus i una mirada inquietantment espavilada... Amb dos clotets ben marcats al riure i al ensenyar la seva perfecta dentadura blanca. I és que realment té un somriure perfecte. Marcat en totes i cada unes de les faccions de la seva cara, sobretot en els ulls. Els ulls també li riuen! Sempre. Ho odio. Vol dir això que tots els seus somriures són sincers o que fins i tot els somriures que fingeix semblen vertaders? Si em vol ocultar alguna cosa, no té arma millor que un bon somriure dels seus. És frustrant.

Què més em queda per descriure? El seu nas per exemple? Doncs té un nas perfectament recte i aguilenc sense arribar al punt de semblar arrogant però sí sobrepassant el punt de tenir un aire intel·ligent de per si.

Al acabar de recollir les coses de la meva zona també havia acabat de mirar-me’l. Just a temps, perquè en aquell moment va alçar la vista cap a mi i, mentre pujava les escales, no em va deixar de somriure ni un instant.

-        Aquí tens, eh...
-        Núria! Em dic Núria. Moltíssimes gràcies! – vaig dir mentre amb una mà aguantava les coses i allargava l’altre per fer una encaixada-.
-        Un plaer Núria! Tens pinta de ser simpàtica. Jo em dic Will– va deixar anar mentre m’encaixava la mà-.
-        Un plaer igualment Will. Gràcies de nou per ajudar-me. – li deia mentre li agafava les meves últimes pertenences-.
-        No dona! No és res!
-        D’acord. D’això... T’agrada l’escola? Vindràs a fer aquí el batxillerat?
-        Sí, sí. M’està agradant molt. Els professors es veuen molt ben preparats i motivats i l’ambient sembla bo. I si tots els companys i companyes que tindré són com tu més raons per venir.- va dir amb un somriure trapella i uns ulls encisadors. M’estava tirant la canya...?-
-        Eh...- em vaig incomodar, però vaig aguantar el componiment amb un somriure tant ampli i radiant com el seu - I quin batxillerat faràs?
-        Científic. I tu?
-        Jo... Jo també faré científic.
-        Oh, doncs suposo que estarem a la mateixa classe!
-        Sí, això sembla.

Al veure que la conversa havia arribat al seu final vaig començar a acomiadar-me. Ja havia perdut prou temps i seguia arribant molt tard!

-        Doncs fins aviat Will! Jo vaig tirant cap a classe que m’esperen per fer una benvinguda a altres visitants de l’escola que encara no han vist les classes.
-        Ostres, no et vull entretenir més. Ja ens veurem!

I pensar que em creia que aquell “Ja ens veurem!” significaria “Ja ens veurem el setembre!”... Com d’equivocada estava! Però no ens desviem. Encara tinc moltes coses per explicar sobre aquell mateix dia!

Vaig seguir pujant les escales i fent passadissos amunt i passadissos avall perquè el cas és que no sabia del cert a quina classe em necessitaven. Vaig passar “dissimuladament” per davant de totes fins que algú de l’interior de l’aula a la que havia d’anar em va veure i, mentre passava a poc a poc per davant, va obrir la porta i em va dir:

-        Núria, què fas? Fa mitja hora que t’esperem i tu aquí passant-ho pipa jugant a l’amagatall. Espavila dona!
-        Eh...Eh... Jo, és que, no estava segura d’on havia d’anar i volia passar desapercebuda a mirar però sense molestar i...
-        Que sí, que sí, però entra ja d’una vegada! A més, què vols passar desapercebuda si se’t veu d’una hora lluny amb tantes coses que portes.

Professors de física. Per què sempre tenen tantes presses?

-        A veure, col·loca els pamflets i els tríptics a la taula més propera a la porta. I aquesta caixa, deixa-me-la al damunt de la taula que crec que són piruletes per repartir al final.
-        Piruletes? No venen a la fira, venen a mirar si aquest centre pot ser en el que faran el Batxillerat! – vaig burlar-me-.
-        Alguna cosa més a qüestionar, Núria?- va contestar-me amb la cara més seriosa que li havia vist mai. “No em fa gens de gràcia”, em deia el seu llenguatge corporal-.
-        No, no senyor.
-        Millor, perquè tots dos sabem que posats a qüestionar, jo podria dir moltes coses més de tu que tu de mi...
-        Suposo que sí – vaig dir amb indiferència mentre assentia amb el cap -.
-        Bé, vés preparant el projector, que els hi ensenyarem el muntatge que va fer la professora de castellà.
-        Oh, aquell que té una foto meva de portada?- vaig dir mentre somreia triomfalment-
-        És que la professora de castellà ha fet més d’un muntatge i has de preguntar?

No, no té més d’un muntatge, però el cas és que aquell vídeo va estar penjat a la pàgina web de l’escola com dos mesos. I durant dos mesos mares, pares i professors de l’escola entraven a la web i el primer que veien abans de fer els deures era la meva cara somrient. Els professors fins i tot perquè no veiéssim el seu nom d’usuari i altres coses, congelaven la pantalla del projector i allà es quedava la meva cara durant cinc, deu, quinze minuts... Apa que no era divertit!

-        No, no en té cap altre que jo sàpiga.
-        Doncs aleshores estalviat les preguntes de les que ja en saps la resposta.

Això em va sonar a indirecta molt directa referint-se a les classes de física, en les que perquè no em quedi cap dubte ho pregunto tot.

Sé que sembla que aquest professor de física és molt fill de sa mare. Però en el fons... Molt, molt, molt i dic molt, en el fons... Suposo que és bona persona... No n’estic gaire segura. Prefereix fer les bones accions des de l’hombra, que diuen. I a la que li vaig a donar les gràcies molt emocionada perquè veig que en realitat m’aprecia, em surt amb algun dels seus comentaris despectius que em descol·loquen. Però és divertit! Un dels meus reptes cada any és sentir de la seva boca “Molt bé Núria!”. Bé, de moment encara està la cosa en procés...

-        Alguna cosa més?
-        Home i tant! Arramba totes les taules a les parets i deixa només les cadires perquè puguin seure més còmodament.
-        Buf... D’acord.

Després de moure trenta taules cap a les parets, deixant les seves cadires en la mateixa posició perquè els senyorets i senyoretes poguessin seure, van començar a arribar.

-        Dimonis! No tenim més temps! Fes-los passar Núria! I no ens deixis en ridícul!
-        I perquè ens hauria de deixar en... És igual, no vull sentir la resposta...- vaig dir mentre obria la porta i canviava la meva expressió cansada per un generós somriure d’hostessa de vol.- Endavant passeu! Aquesta podria ser la vostra futura aula pel curs vinent!

La gent va anar passant i prenent seient... Però no en les cadires que m’havia passat un quart d’hora alineant perquè estigués tot en ordre, no. Es van asseure un al costat de l’altre, ben arrambats, a sobre de les taules que s’havien quedat en el fons de la classe. La cara de pòquer que se’m deuria de quedar de ben segur que va ser digne de veure. Vaig girar-me per mirar el professor amb cara d’indignació, però l’únic que en vaig treure va ser una mirada fulminant que em deia “Deixa de ser infantil i posa el vídeo!”
Doncs som-hi! A posar el vídeo!

-        Molt bé! Futurs companys i companyes. Em dic Núria i l’any que ve faré aquí el batxillerat científic. No només he triat continuar estudiant aquí perquè sóc d’aquesta escola des de fa anys sinó perquè, per exemple els professors són...- vaig dir fent una pausa molt marcada perquè és notés que anava a fer una broma- em... Del que no hi ha – vaig deixar anar amb un ampli i exagerat somriure dirigit al professor. Tothom va deixar anar una rialla mentre es girava a mirar-se’l.- No, va, de debò. No us trobareu en cap altre lloc tant a gust com aquí. L’ambient és molt familiar perquè els professors ens coneixen des de fa temps i a vosaltres, tot i no conèixer-vos molt bé, de seguida us agafaran efecte, us ho ben juro. També tenim les millors notes de selectivitat en...

Bé, vaig deixar anar un discurs ben llarg. Però em va semblar que els havia convençut a tots així que va valdre la pena!

-        I ara us passaré un vídeo de presentació de l’escola.

Vaig entrar a la pàgina web i, al encendre el projector, la meva cara un cop més estava projectada a l’enorme pissarra blanca. La gent dubtava al principi de si era jo o no, perquè en aquella foto sortia amb el cabell llarg, era de l’estiu passat, però ja feia uns mesos que havia volgut fer un canvi i me’l vaig tallar curt com un noi.
Van veure el vídeo que durava més o menys deu minuts i vaig deixar anar la típica pregunta del final d’una exposició oral...

-        Bé, alguna pregunta de tot això que us he explicat?

Una noia morena amb les faccions de la cara molt fines va aixecar la mà.

-        Digues!
-        Eh, si. A veure. Per què et vas tallar el cabell? Si el tenies molt bonic!
-        Bé, em... Això no és una pregunta referent al Batxillerat o al funcionament de l’escola.- vaig remarcar tímidament amb una rialla-.

Una altra noia amb cara de ser més trapella va aixecar el braç.

-        Endavant!
-        Però per què? Ets lesbiana o alguna cosa així?
-        Ei! No! Em... No, no sóc lesbiana per començar i per continuar això no són preguntes referents al Batxillerat o al funcionament de l’escola!- deia mentre aixecava la veu per ressaltar aquella injustícia! Però, veient que només estava animant a que s’aixequessin més braços per fer-me preguntes similars vaig haver de fer una cosa de la que no em sento gens orgullosa. Vaig haver de mirar el professor de física mentre els meus ulls suplicaven auxili. I ell, com a bon professor tocanassos de física em va mirar amb expressió triomfal dient-me “Ara te les arregles tu, per espavilada!”. Vist això, la meva cara va canviar a “La mare que et va!”, tirant per terra totes les possibilitats que podria haver tingut de que m’ajudés. Només podia fer una última cosa...- Qui vol una piruleta? – vaig dir cridant per sobre de totes aquelles veus assetjadores.-

Per uns instants, tothom es va quedar callat, intentant entendre la situació. Però les masses van respondre com a bons nens petits que encara són en el seu interior. Nens que no tenen gens de ganes de fer batxillerat l’any que ve i que prefereixen una piruleta, sí senyor!

Em vaig posar a la porta de la classe i els vaig dir que els hi en donaria una conforme anessin sortint un per un. Què bé em vaig sentir en aquell moment! Mentre anava repartint, vaig desviar un moment la vista per veure la cara d’empipament que deuria estar posant el Sr. Física però no va ser això el que vaig veure. S’estava divertint. Em mirava amb un mig somriure sense ensenyar les dents i em va assentir amb el cap. “Molt bé Núria!” potser?

Després de tot això, el Sr. Física em va donar el dia lliure. Tampoc em vaig lliurar de moltes classes... Només l’hora de lectura en que tothom mira les musaranyes. Amb aquella visita i tota la seva preparació ja havien passat tres hores de les que tenia aquell dia!

Vaig tornar a casa pensant en el que havia pogut veure del que serien els meus propers companys de classe durant dos anys. Sobretot en en Will.

Quan vaig arribar al carrer de casa em vaig fixar en que en el pis dels veïns del costat havien tret el cartell de “Es ven” que portava allà una bona temporada. Per fi havien aconseguit vendre’l? “No m’agrada que se’n vagin perquè vàrem tenir la sort de que són extremadament silenciosos i mai es queixen de soroll que puguem fer nosaltres. Espero que els pròxims tampoc molestin gaire.”, recordo que pensava...

-        Hola mama ja sóc aquí!
-        Hola Núria, com ha anat avui? Arribes d’hora!
-        Sí és que l’Agustí m’ha deixat sortir abans perquè l’he ajudat amb les visites guiades dels que venen a veure l’escola. Ha anat bé.

La meva mare i el meu professor de física són amics de tota la vida i davant seu sempre em demana que el digui pel nom de pila. Quan ho faig em sento rara.

-        D’això... Mama. Que ja han venut el pis els veïns?
-        Sí, això m’han dit!
-        Vaja... I qui vindrà?
-        Doncs no estic molt segura però m’han dit que estaran instal·lats cap a principis de juliol.
-        Bé, almenys encara falta molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada