Somni nº7 - Part 5

El temps passa desapercebudament i sense importància per nosaltres. Portem tanta estona en remull que les puntes dels dits se’ns han quedat com panses. Tots dos arraulits a la banyera, un davant de l’altre, amb quatre espelmes aromàtiques enceses, de diferents mides, unes més minvants que d’altres, algunes més flairants que d’altres i algunes de colors més vius que d’altres. Xerrant de les nostres coses i cantant alguna melodia. Al costat d’una de les espelmes hi hem col·locat una petita ràdio amb la que hem sintonitzat una emissora de música dels 80.

-        I need looove! Baby! I need loove! Right nooow!- desafina ell mentre s’ensabona els braços i el cap fent ganyotes exagerades-

-        Para ja sis plaau...- em tapo les orelles mentre ric gustosament i li poso un peu a la boca per no sentir-lo-

-        Oooh! La Núria no vol que cantii!- segueix movent el cap al ritme de la música, m’agafa el peu amb una mà abans que el pugui retirar i l’estira, fent que la meva esquena rellisqui dins la banyera i el meu cap acabi sota l’aigua-

Em manté la cama aixecada uns instants més i me la deixa anar però quan amb prou feines he pogut treure el cap de l’aigua s’inclina cap endavant i posa els dos braços als costats de la banyera, acorralant-me.

-        Per què la Núria no vol que canti?- la seva veu es torna suau i insinuant, i els seus ulls no aparten la mirada dels meus llavis i el meu cos. No puc evitar ruboritzar-me degut al gir tant sobtat de la situació.-

-        Eh...- miro els seus llavis carnosos, cada cop més a prop dels meus, els músculs dels braços tensats i el seu cos brillant per l’aigua, el sabó i les espelmes.- Perquè... En Kano canta I Need Love millor que tu?- somric tímidament i alçant una cella-

-        Hum... D’acord. Doncs canviem de música...- somriu trapella i, sense apartar la mirada que alterna entre el meu cos i els meus ulls, canvia d’emissora. Ara sona... Oh... No! Aquesta cançó no sis plau!-

Comencen a sonar les primeres notes de Let’s Get It On, de Marvin Gaye. Amb diferència la cançó amb la melodia més insinuant de la història. Automàticament els seus ulls s’inunden de sorpresa i el seu somriure torçat s’eixampla:

-        Maaarvin Gaye. Això és un senyal...- mou els braços dels costats de la banyera i posa les mans en els meus malucs, mentre s’inclina cap a mi i em besa al coll. La veu apassionada, sensual, altiva i carregada d’energia d’en Marvin, junt amb les notes despuntants i els cops suaus de la bateria li marquen un ritme. “Let’s get it on, sugar”. Entre ell i en Gaye no tinc més remei que deixar-me portar, posar-li les meves mans a la nuca i acariciar-li el cabell mullat.-

No té cap pressa, s’entretén recorrent el meu cos a base de suaus petons exploradors. Comença pel coll, continua per la clavícula mentre m’acaricia l’esquena, i baixa cada cop més. La meva respiració s’accelera i aviat respiro per la boca. Quan més baixa i arriba al límit d’on queda el meu cos submergit, més m’encorbo i enganxo a ell perquè pugui continuar. Entén perfectament el que faig i detén el procés durant uns instants per sospirar i somriure sobre la meva pell ensabonada.

Estem totalment compenetrats l’un amb l’altre. Ens avenim a la perfecció. Que no vol dir que tinguem les mateixes aficions, els mateixos gustos i les mateixes opinions. Però sí que ens respectem mútuament.

Sovint penso en com hem arribat a ser ànimes bessones. Sembla que hagi estat així tota la vida, però són tantes les casualitats que van haver de succeir per tal que nosaltres ens comencéssim a relacionar... La primera, per sobre de qualsevol, és aquest estrany poder incontrolable que ens mou a través de l’espai.

A vegades ens queixem de que ens passi. Però si un renega més del compte, dol a l’altre ja que, sense això, segurament no ens coneixeríem.

Així d’estranya va començar a ser la nostra relació. Al principi per conveniència, finalment perquè no podem viure un sense l’altre.

Però segueix fent-se’m estrany. Ens hem unit perquè les circumstàncies no ens han deixat una altra.

-        No estàs per mi.- no sé quanta estona fa que ha deixat de petonejar-me el ventre, però la suficient com per adonar-se’n que tinc el cap en una altra banda.-

-        Eh... Perdona. Segueeeix... Fent el quee feies.- dic mentre baixo dels núvols, pestanyejo i el miro als ulls. Té un posat seriós, quasi el qualificaria de preocupat.-

-        Això no té gràcia si tu ni t’immutes.- aixeca una cella i es creua de braços.-

-        Perdona, és que m’he posat a pensar i...- no sé com justificar-me.-

-        En què penses? Et preocupa res?- fa anar amunt i avall les celles quan parla-

-        No, no! De debò. Estic bé. És només que m’he relaxat amb l’ambient i m’he deixat portar. Res més.

-        Vaja que... No et provoco res i per distreure’t has de pensar en altres coses.- deixa caure les espatlles i desvia la mirada a una espelma.-

-        Au va! No em puc creure que pensis això!- se m’escapa el riure- Com vols que...? Ai mare!- no vull semblar insensible però no puc evitar-ho.- De debò et penses que tu no m’excites??

-        No ho sembla pas que sigui el contrari.- em torna a mirar als ulls-

-        Seràs burro!- em tapo el somriure amb les mans perquè comença a eixamplar-se massa.-

-        És de burros preocupar-se per si et sents còmode amb mi?- arrufa les celles, dolgut-

-        Nooo... Va. No te’m posis així!

-        I qui sap quants cops més et poses a “pensar” i jo quedo com un imbècil creient que faig coses que t’agraden...

-        Per l’amor de Déu! Deixa de dir bestieses!- ara sóc jo la que m’estic començant a encendre.-

Torna a mirar l’espelma. Què coi té la punyetera espelma? La miro jo també. És com si els dos intentéssim buscar les millors paraules a dir per tal que això no acabi malament en l’espelma, o que aquesta ens doni la raó a un dels dos. Això és ridícul! Alterno la mirada entre l’espelma i els seus ulls.

-        Ai per favor!- apago l’espelma- Què hi busques a l’espelma?

Arrossega la mirada lentament fins que aquesta es troba amb la meva.

-        Mira és igual... De totes maneres... Estic cansat i no penso bé. Me’n vaig al llit.- surt de la banyera, pràcticament arrossegant-se i amb la mirada perduda-

-        I a mi em deixes aquí? En remull?

-        Fes el que vulguis.

(Sé que és... Curtet. Però ho he compensat amb el capítol següent, que ja tinc escrit!)