Somni nº7 - Part 5

El temps passa desapercebudament i sense importància per nosaltres. Portem tanta estona en remull que les puntes dels dits se’ns han quedat com panses. Tots dos arraulits a la banyera, un davant de l’altre, amb quatre espelmes aromàtiques enceses, de diferents mides, unes més minvants que d’altres, algunes més flairants que d’altres i algunes de colors més vius que d’altres. Xerrant de les nostres coses i cantant alguna melodia. Al costat d’una de les espelmes hi hem col·locat una petita ràdio amb la que hem sintonitzat una emissora de música dels 80.

-        I need looove! Baby! I need loove! Right nooow!- desafina ell mentre s’ensabona els braços i el cap fent ganyotes exagerades-

-        Para ja sis plaau...- em tapo les orelles mentre ric gustosament i li poso un peu a la boca per no sentir-lo-

-        Oooh! La Núria no vol que cantii!- segueix movent el cap al ritme de la música, m’agafa el peu amb una mà abans que el pugui retirar i l’estira, fent que la meva esquena rellisqui dins la banyera i el meu cap acabi sota l’aigua-

Em manté la cama aixecada uns instants més i me la deixa anar però quan amb prou feines he pogut treure el cap de l’aigua s’inclina cap endavant i posa els dos braços als costats de la banyera, acorralant-me.

-        Per què la Núria no vol que canti?- la seva veu es torna suau i insinuant, i els seus ulls no aparten la mirada dels meus llavis i el meu cos. No puc evitar ruboritzar-me degut al gir tant sobtat de la situació.-

-        Eh...- miro els seus llavis carnosos, cada cop més a prop dels meus, els músculs dels braços tensats i el seu cos brillant per l’aigua, el sabó i les espelmes.- Perquè... En Kano canta I Need Love millor que tu?- somric tímidament i alçant una cella-

-        Hum... D’acord. Doncs canviem de música...- somriu trapella i, sense apartar la mirada que alterna entre el meu cos i els meus ulls, canvia d’emissora. Ara sona... Oh... No! Aquesta cançó no sis plau!-

Comencen a sonar les primeres notes de Let’s Get It On, de Marvin Gaye. Amb diferència la cançó amb la melodia més insinuant de la història. Automàticament els seus ulls s’inunden de sorpresa i el seu somriure torçat s’eixampla:

-        Maaarvin Gaye. Això és un senyal...- mou els braços dels costats de la banyera i posa les mans en els meus malucs, mentre s’inclina cap a mi i em besa al coll. La veu apassionada, sensual, altiva i carregada d’energia d’en Marvin, junt amb les notes despuntants i els cops suaus de la bateria li marquen un ritme. “Let’s get it on, sugar”. Entre ell i en Gaye no tinc més remei que deixar-me portar, posar-li les meves mans a la nuca i acariciar-li el cabell mullat.-

No té cap pressa, s’entretén recorrent el meu cos a base de suaus petons exploradors. Comença pel coll, continua per la clavícula mentre m’acaricia l’esquena, i baixa cada cop més. La meva respiració s’accelera i aviat respiro per la boca. Quan més baixa i arriba al límit d’on queda el meu cos submergit, més m’encorbo i enganxo a ell perquè pugui continuar. Entén perfectament el que faig i detén el procés durant uns instants per sospirar i somriure sobre la meva pell ensabonada.

Estem totalment compenetrats l’un amb l’altre. Ens avenim a la perfecció. Que no vol dir que tinguem les mateixes aficions, els mateixos gustos i les mateixes opinions. Però sí que ens respectem mútuament.

Sovint penso en com hem arribat a ser ànimes bessones. Sembla que hagi estat així tota la vida, però són tantes les casualitats que van haver de succeir per tal que nosaltres ens comencéssim a relacionar... La primera, per sobre de qualsevol, és aquest estrany poder incontrolable que ens mou a través de l’espai.

A vegades ens queixem de que ens passi. Però si un renega més del compte, dol a l’altre ja que, sense això, segurament no ens coneixeríem.

Així d’estranya va començar a ser la nostra relació. Al principi per conveniència, finalment perquè no podem viure un sense l’altre.

Però segueix fent-se’m estrany. Ens hem unit perquè les circumstàncies no ens han deixat una altra.

-        No estàs per mi.- no sé quanta estona fa que ha deixat de petonejar-me el ventre, però la suficient com per adonar-se’n que tinc el cap en una altra banda.-

-        Eh... Perdona. Segueeeix... Fent el quee feies.- dic mentre baixo dels núvols, pestanyejo i el miro als ulls. Té un posat seriós, quasi el qualificaria de preocupat.-

-        Això no té gràcia si tu ni t’immutes.- aixeca una cella i es creua de braços.-

-        Perdona, és que m’he posat a pensar i...- no sé com justificar-me.-

-        En què penses? Et preocupa res?- fa anar amunt i avall les celles quan parla-

-        No, no! De debò. Estic bé. És només que m’he relaxat amb l’ambient i m’he deixat portar. Res més.

-        Vaja que... No et provoco res i per distreure’t has de pensar en altres coses.- deixa caure les espatlles i desvia la mirada a una espelma.-

-        Au va! No em puc creure que pensis això!- se m’escapa el riure- Com vols que...? Ai mare!- no vull semblar insensible però no puc evitar-ho.- De debò et penses que tu no m’excites??

-        No ho sembla pas que sigui el contrari.- em torna a mirar als ulls-

-        Seràs burro!- em tapo el somriure amb les mans perquè comença a eixamplar-se massa.-

-        És de burros preocupar-se per si et sents còmode amb mi?- arrufa les celles, dolgut-

-        Nooo... Va. No te’m posis així!

-        I qui sap quants cops més et poses a “pensar” i jo quedo com un imbècil creient que faig coses que t’agraden...

-        Per l’amor de Déu! Deixa de dir bestieses!- ara sóc jo la que m’estic començant a encendre.-

Torna a mirar l’espelma. Què coi té la punyetera espelma? La miro jo també. És com si els dos intentéssim buscar les millors paraules a dir per tal que això no acabi malament en l’espelma, o que aquesta ens doni la raó a un dels dos. Això és ridícul! Alterno la mirada entre l’espelma i els seus ulls.

-        Ai per favor!- apago l’espelma- Què hi busques a l’espelma?

Arrossega la mirada lentament fins que aquesta es troba amb la meva.

-        Mira és igual... De totes maneres... Estic cansat i no penso bé. Me’n vaig al llit.- surt de la banyera, pràcticament arrossegant-se i amb la mirada perduda-

-        I a mi em deixes aquí? En remull?

-        Fes el que vulguis.

(Sé que és... Curtet. Però ho he compensat amb el capítol següent, que ja tinc escrit!)

Mona Lisa i Un Libro Entre Mis Manos

Hola gent! Avui diumenge 26 d'octubre a les 21:31 (suposadament fent els deures de física jeje) tinc el plaer d'anunciar-vos que el bloc té madrinaaaa i estic molt contenta i feliç de la vida!! És la Mona Lisa i el seu bloc es diu Un Libro Entre Mis Manos. De seguida m'he posat a trastejar per les seves entrades i us el recomano molt. El bloc gira al voltat de llibres i ressenyes però té altres seccions molt interessants!

Passeu-vos-hi ;)

Artic Monkeys

Bé, aquesta setmana descansaré una mica d'escriure però per no deixar-vos sense res us porto una recomanació que val la pena.

Artic Monkeys són un grup d'indie rock del Regne Unit formada el 2002. Fins l'actualitat han tret uns cinc àlbums, però jo no els vaig conèixer fins el 2012 quan van actuar en la cerimònia d'obertura de les Olimpíades de Londres.

M'encanta el seu estil perquè et submergeix de ple en les seves cançons. No és una música que t'inciti a ballar alegrement, a cantar o a somriure. Simplement l'escoltes, t'entra i et deixa en un estat profund i d'alerta (i en el meu cas em fa concentrar la mirada, aixecar una cella i moure el peu al compàs del ritme). No sé si capteu el que dic: la majoria de cançons són tristes.

En altres paraules és l'estètica que alguns hipsters volen adoptar de màrtirs per la vida i això sense entendre la lletra.

Les lletres tenen molt de significat i el que encara és millor és que no estan "encriptades". Diuen la pura veritat i reflecteixen els dubtes i preguntes d'una persona sense donar voltes als assumptes.

A continuació us deixo un parell de cançons perquè els conegueu.

Do I Wanna Know?

Why'd You Only Call Me When You're High?

Arctic Monkeys, clica per accedir al lloc d'Spotify del grup

Somni nº7 - Part 4

Aviat tornem a estar a la setena avinguda, on sabem que hi ha un hotel gràcies a que hem preguntat a una dona pel camí. L’hotel Sheraton, pujant unes cruïlles més d’on hem aparegut. Però abans d’entrar i registrar-nos entrem en un mini supermercat i comprem unes quantes provisions per sopar i per esmorzar l’endemà: llet amb cacau, galetes salades (m’encanta barrejar dolç amb salat), dos entrepans amb enciam, tomàquet, maionesa i pollastre i dues coca coles. Ens ho posen tot en dues bosses de paper i n’agafem una cada un, després de que jo li agafés al meu company una d’elles ja que insistia en portar-les ell.

Enfilem carrer amunt i aviat arribem a l’entrada. Una petita rampa i al costat unes escales de colors grisos pugen fins una porta giratòria. Al costats hi ha uns arbustos en un sol test allargat enganxat a la paret i del mateix material que les escales i la rampa, amb unes llums d’exterior implantades que enfoquen cap al cel, il·luminant el rètol de l’hotel.

Pugem per la rampa, entrem per la porta giratòria i arribem al rebedor. És allargat, molt lluminós, i decorat amb colors rogencs, marrons i daurats. A la dreta hi ha un passadís amb dos ascensors. La paret del passadís que dóna al carrer és tota de vidre. I la mateixa paret però de l’esquerra igual, encara que en aquest costat hi ha un Starbucks petit, amb butaques i sofàs marrons.

Tot recte tenim una sala ample amb taulells als dos costats. El de la dreta és per demanar informació i el de la dreta és per registrar-se. A aquestes hores no hi ha molta gent. De fet hem tingut sort d’arribar a temps, abans que no acceptin més registres perquè quan ens apropem al mostrador hem d’insistir una mica perquè ens donin una habitació. Però el meu noi estufa preferit aconsegueix convèncer a la noia que ens atén. És que clar... Qui li diu que no a un noi com ell...

Ens dirigim a un dels ascensors per pujar a la planta 26. El grum es sorprèn i decepciona perquè no portem maletes. Encara així i tot per acompanyar-nos li dono una petita propina. El canvi que m’han donat quan hem pagat el menjar.

Obrim la porta de l’habitació amb impaciència, la tanquem darrere nostre i inspeccionem la sala.

A l’esquerra hi ha el bany. És petit però ben acabat. Hi ha una banyera amb espelmes en el racó de l’esquerra, la pica amb un mirall a la dreta i al mig l’inodor.

Davant de la porta del bany, a la teva dreta si estàs a l’entrada de l’habitació, hi ha un armari.

Continuant tot recte tenim el llit a l’esquerre. Un llit que aquí li diuen de King Size, un llit de matrimoni ben gran. Als costats, unes tauletes de nit minúscules de dos calaixos cada una amb els seus corresponents llums de tauleta de nit.

Davant del llit hi ha una còmoda i un escriptori. I emportada a la paret una televisió.

Els colors de l’habitació són fonamentalment crus, grisos a ratlles com la moqueta suau i tova del terra, els marrons pàl·lids de les parets i els daurats d’elements com les làmpades de les parets i les tauletes.

El meu noi estufa estira els braços enlaire i se li marquen els músculs de l’esquena. Deixa anar un llarg sospir d’alleujament i benestar i es treu les sabates.

-        Què senyoreta!- es dirigeix cap a la porta del bany i m’aparto perquè pugui passar millor. L’obra i encén el llum- Hum... Si ens ho muntem bé ens podem banyar els dos alhora... Ja saps. Perquè estem cansats, per anar més ràpid i tal...-se li escapa un somriure trapella mentre intentava mantenir la indiferència del seu rostre-

-        Pasqual- dic jo rient-me pel seu sobtat i nou interès per l’estalvi de temps- Hum...- passo el cap per sota el braç que té recolzat al marc de la porta- Sí que podríem cabre els dos alhora sí...- tombo el cap i el miro als ulls des de sota- Però jo no tinc cap pressa per dutxar-me. Banya’t tu primer si vols! Així acabes abans i pots anar directe al llit! No faré soroll per no despertar-te.- somric amb malícia. M’encanta oposar resistència.-

-        Seràs dolenta...- em torna el somriure-

-        Ofereix-me avantatges que em sedueixin més...-aixeco les celles-

-        Mooolt bé...- abaixa el braç, m’agafa per la cintura i m’atrau cap a ell- Banyar-nos junts té més avantatges! Com per exemple aquest...- alça l’altra mà i em treu el barret de llana. El llença enrere i em comença a fer un massatge i a acariciar-me darrere les orelles mentre tanco els ulls i el meu rostre reflecteix el gust que em dóna que m’ho faci- ...que et fregui i acariciï un altre...- somriu amb xuleria mentre la meva respiració s’aprofundeix- També el fet de tenir una estufa humana per tal que no agafis fred dins l’aigua...- deixa les carícies i m’abraça per darrere, fent que el seu aroma i la seva calor m’embriaguin.-... i també el fet que et donin afecte mentrestant.- em dóna suaus i llargs petons a la mandíbula i al coll mentre jo li facilito l’accés apartant el cap i seguint amb els ulls tancats- Bé... Què et sembla doncs?- para de sobte el que estava fent i un somriure d’autosuficiència s’instal·la als seus llavis- ens banyem junts, Núria?

Segueixo amb els ulls tancats i un tímid gemec de frustració se m’escapa.

-        Per què no?- poso el cap recte, somric atordida i el miro-

-        Així m’agrada- somriu i es treu la samarreta-

Us espero als comentariiis! M'agradaria saber com penseu que continuarà la històoooria :)

Somni nº7 - Part 3

Els peus i les cames em fan figa, no trobo el meu punt d’equilibri. El cos se’m balanceja endavant i endarrere constantment. L’única extremitat que se’m manté estable es el braç pel qual m’agafa.

Intenta portar-me cap al centre de la pista per tenir més espai però a mi em costa allunyar-me de la barana, on sé que em puc agafar si preveig una patacada:

-        Va Núria, confia en mi! No et deixaré anar, t’ho prometo!- diu il·lusionat-

-        D’acord...- dic sense treure els ulls dels meus patins-

M’aixeca i estira una mica el braç fent un angle de noranta graus amb el meu cos, es posa darrere meu i em condueix per la pista empenyent-me una mica, agafant-me per la cintura i per la mà del braç aixecat.

-        Qu-què fas!? Així no et veig!- m’inquieto i giro el cap, deixant de mirar davant-

-        Shh... No et preocupis, mira endavant filla! Tu preocupa’t per mantenir-te recta.

-        Ho intentaré...-torno a mirar en front-

-        Molt bé.

Quan arribem al centre de la pista em fa girar sobre mi mateixa. M’espanto. Però al veure que llisco fàcilment pel gel i sembla que floti se m’escapa un somriure amb cara de sorpresa. Ell ho veu, i somriu orgullós.

-        Vas relaxant-te ja?- em xiuxiueja a cau d’orella-

-        Si...- dic sospirant, contenta de sentir com el pes de les meves pors marxa i m’allibera lentament-

Em torna a agafar d’un braç i de la cintura i em fa guanyar velocitat. Al principi tinc les cames rígides i frenen una mica l’impuls que m’intenta donar, fent que em balancegi cap a davant i quasi perdi l’equilibri. Quasi.

-        Eiii! Compteee.- diu sense el més mínim espant o indici de sorpresa-

M’agafa amb les dues mans per la cintura i m’alça per tornar-me a posar recte.

Ho tornem a provar. Aquest cop flexiono més els genolls i jugo una mica amb els peus, obrint i tancant-me una mica de cames per provar. Ell es riu al veure la meva cara d’alegria per fer proeses tant “simples”. Per mi ho són tot. Mai he estat capaç de mantenir-me més de deu segons de peu en una pista de gel.

Em deixa anar la mà i només manté la que té a la meva cintura, però no me’n adono. Estic concentrada intentant agafar impuls i mantenir l’equilibri sense la seva ajuda.

Xiuxiueja alguna cosa per a ell mateix. M’allunyo del centre de la pista i giro al voltant. Noto l’aire fred contra la meva cara, que fa onejar el cabell que se’m surt del barret de llana.

Freno una mica per provar de mantenir-me de peu sense estar en moviment. Em poso les dues mans a la cintura i sospiro complaguda, apartant a la vegada amb el sospir un floc de cabells que em feia pessigolles al nas.

Dono un cop d’ull al voltant de la vista. Hi ha força gent, i tots i totes patinen a la perfecció. Sense ajuda. Dec ser l’única que no sap estar-se de peu o patinar sola. Giro el cap a un costat i veig al meu professor somrient-me d’orella a orella, orgullós i amb les galtes vermelles. Què guapo està així... Despentinat, amb color a la cara, content i... Ei. Un segon. Però què?! No se suposava que el tenia darrere?! Quanta estona porta allà davant mirant-me?! M’ha mentit! Jo el mato...

M’afanyo a patinar ràpid fins on és, enfadada, però ell no es mou. Arribo davant seu i freno.

-        Què se suposa què fas?!- li espeto enfadada-

-        Observar com l’alumne es converteix en mestre- respon amb un somriure exagerat que li entretanca els ulls-

-        M’has mentit! M’havies pro...- m’interromp-

-        Núria... Sabia perfectament que no et cauries. Has après a patinar! Aquesta era la tasca principal. I l’he complert. Hauries d’estar contenta! A més. M’he mantingut a prop teu per agafar-te si et queies!- m’agafa dels braços, divertit- No m’agafis una rebequeria ara!

-        Hum...- desvio la mirada, emmurriada-

-        Apaaa! Mira’m va!- m’agafa de la barbeta i m’obliga a mirar-lo als ulls- has estat increïble. Semblava que volessis! I la cara de felicitat que feies... T’hauria d’haver fet fotos! Però no les he fet per estar alerta per si em necessitaves.

-        ...

-        Ara no em parleeees? T’has enfadat amb miii?- somriu amb malícia i exagerant el to-

-        Tsk- espeto la llengua mirant avall-

-        Ai que mona que ets.- abaixa el cap per tornar a trobar-se amb la meva mirada-

-        He après a patinar...- dic fluixet sense mirar-lo encara-

-        Què dius?

-        Que he après... A patinar.- pujo una mica el volum-

-        Perdona. No t’entenc.- mou el cap apropant la seva orella als meus llavis-

-        Que he après a patinar!

-        Ooh... Sí...- torna a mirar-me als ulls i somriu orgullós, pujant les celles- i tot gràcies a... Qui?

-        A tuuu...- dic encara fluix i sense mirar-lo-

-        A quiii?

-        A tuuu!- aixeco els ulls i el miro- He après a patinar, i tot gràcies a tu!- li dono una petita empenta i somric- Jo! Jo, patosa declarada que sóc!- començo a riure’m-

-        Exacte! Has après a patinar!- em sacseja amb les mans que m’agafen dels braços- anem a aprofitar-ho va!

Ens passem una hora més donant voltes per la pista, perseguint-nos, fent curses, ballant al ritme de les nadales clàssiques, agafats de la mà, abraçats... I acabem esbufegant, cansats i amb colors a la cara.

Sortim sense pressa de la pista, deixem els patins al taulell de la caseta i tornem passejant al punt d’origen, comentant la increïble experiència que havíem viscut. Rient i fent-nos bromes, recordant els nostres moments preferits i els més graciosos.

Somni nº7 - Part 2

Aquesta ciutat és increïble. La il·luminació que hi ha (sense una sola farola). Rius de gent pujant i baixant pel carrer, fent que no ens puguem mantenir junts durant més de cinc segons perquè o deixem passar algú o perquè l'esquivem. La diversitat de vianants! Gent de tots els colors, races i procedències, de diferents religions i ideologies, amb diferents estils de pensar, de caminar, de vestir... Tots van a algun lloc a aquestes hores, quan d'on jo vinc tothom torna a casa. Tota aquesta gent està tornant a casa seva? No en tinc ni la més remota idea, però tothom va decidit sense mirar a la resta de persones que els rodegen, amb la vista al front (a mi no se m'aconsella) i el pas decidit. No miren enrere. Diuen que aquí la gent no s'immuta per res. Si per dir alguna cosa m'ofegués aquí mateix reaccionarien? El tòpic és que no.

Giro el cap per comentar-ho amb el meu company però un home gras, mitjanament alt, calb i amb ulleres s'interposa amb brusquedat entre nosaltres per passar. Li llenço una mirada enfadada però al mirar al meu acompanyant resignada veig que em diu amb els ulls "no val la pena". D'acord. No val la pena. Però no ens tornarà a passar! M'aferro a ell com si no hi hagués demà passant un braç per la seva esquena i amb l'altra mà agafant-lo del braç, però ell es deixa anar i me'l passa per la cintura:

- Així està millor- somriu-

- Em sembla correcte- li torno el gest-

Quan ja portàvem una estona per aquella avinguda ens arrisquem i baixem per un dels carrers perpendiculars fins arribar a la mítica cinquena avinguda. Rockefeller Centre, la catedral de St Patrick, Starbucks a tort i dret, botigues caríssimes de les firmes de moda més luxoses del món, Tiffany's & Co... És com estar dins d'una de les centenars de pel·lícules o sèries que passen a Nova York.

Ens comencem a allunyar massa del punt d'origen i decidim anar a descansar una mica al Rockefeller Centre. És una plaça amb diversos edificis, alguns amb botigues altres amb restaurants... Però el més important és el gratacel de més de 100 plantes amb el famós mirador del Top of the Rock. El mirador des d'on es fan fotos de l'Empire State. I davant de l'entrada una estàtua gran i fosca d'un home musculós i fort aguantant el que simbolitza la terra. Atlas, un personatge que segons la mitologia grega, va ser condemnat a aguantar el cel.

Ens endinsem una mica en el recinte. No estic segura però crec que és per aquí on posen la pista de gel per Nadal i l'arbre... Oh. Ho és.

Arribem a la plaça de Rockefeller Centre, al seu cor, plena de gent i d'esperit nadalenc, il·luminada per llums de Nadal penjades per damunt dels nostres caps i les milers de bombetes de colors de l'arbre de Nadal. En algun racó hi ha un altaveu o altaveus amagats dels quals surt una veu clàssica i masculina, cantant nadales antigues i dolces.

- És preciós!-dic sorpresa i m'acosto més a la pista de gel-

- Què senyoreta? Encara vol descansar?- pregunta amb el somriure torçat i arquejant una cella-

- I un rave!

- Ja m'ho semblaaava...- es riu i mira a la gent que patina-

- Però no sé patinar! I no tenim patins ni diners per llogar-los...

- És Nadal! O quasi. Ja ens podrien deixar-los i ja està...

- Serà Nadal o quasi o tot el que tu vulguis. Però això és Nova York i hi ha molt de mangui. No crec pas que deixin els patins així com així, sense pagar.- reflexiono orgullosa-

- Perdona...-riu deixant anar una riallada animada posant-se les mans a l'estómac i plegant-se una mica fins l'alçada dels meus ulls- Has dit "mangui"? De debò? Ai que bo!- segueix rient-

- Tsé. Tu riu.- el fulmino amb la mirada-

- Perdó perdó! Espera dóna'm un moment!- es riu uns segons més, sospira i em somriu- Ai aquesta Núria- m'estira cap a ell i m'estreny amb força amb una abraçada. Em quedo amb els braços penjant uns segons més i jo també el rodejo.- Però tens raó. Gratis no ens els deixaran. Però saps què? Aquest noi fantàstic al que tens sort de conèixer se les pensa totes i va preparat per qualsevol cosa.-em diu a cau d'orella-

- No fotis que portes dòlars en aquella butxaca màgica de la teva cartera!- em separo ràpidament mirant-me'l esperançada-

- Sí, sí que foto- somriu amb petulància-

- Ets increïble!- dic a la vegada que aixeco els dos braços a l'aire de l'emoció-

- Ja ho pots ben dir- segueix amb la seva suficiència- Però des que vam aparèixer en mig de Hyde Park a Londres sense una mísera lliure esterlina em vaig prometre que no ens podia tornar a passar- es posa seriós i prement els llavis mentre busca la cartera-

- Uf si! Quina aventureta la d'aquell dia!- recordo el dia i em poso una mà al front i l'altre al maluc-

- Fa uns mesos vaig agafar tots els meus estalvis i vaig canviar-los a diferents monedes. Dòlars, lliures, yens, pesos, corones, yuans...- m'explica mentre continua buscant la cartera-

- Mare meva! Però quants diners t'has gastat?- dic preocupada-

- No tant com creus. Totes les monedes que t'he dit menys les lliures valen menys o molt menys que els euros. A més. Prefereixo destinar els meus estalvis en la nostra seguretat i benestar que en qualsevol altra cosa.- i finalment troba la cartera-

- Però...

- Però res! Els diners no importen. I menys si són perquè no ens passi res. D'acord?

- Però jo també vull contribuir!- dic amb indignació-

- També vols contribuir?

- Clar!- em creuo de braços-

- Doncs contribueix donant-me la mà i acompanyant-me fins a la caseta d'allà baix- senyala una caseta que hi ha al costat de la porta de la pista de gel, baixant unes escales- i deixant-me que t'ensenyi a patinar.

- Uf.. No ho sé... És que ho he intentat molts cops aprendre'n però sempre he acabat senyalada i...-em rasco la nuca insegura-

- T'hauràs fet tots els blaus que vulguis i t'hauràs cascat el cul innumerables cops,-somriu i jo no puc evitar riure- però no era jo el que t'ensenyava.

- Hmm...-no les tinc totes-

- Núriaaaa! Va dona, has estat tu la que ha dit que hem de seguir endavant amb la situació! Ja que hem aparegut aquí, ho hem d'aprofitar i gaudir al màxim!- gesticula amb les mans remarcant les seves paraules per aconseguir convèncer-me.-

- Mooolt bé, d'acord. Em fio de tu.- descreu-ho els braços- Però no em pots deixar anar ni un sol segon! Que si no me la pegaré!

- Que si que si que si! Au va, el temps és or!- m'agafa de la mà i m'estira perquè baixi ràpid amb ell les cales fins la caseta.-

Des d'aquí baix els elements de la plaça es veuen més alts i meravellosament imponents. Al fons de tot hi ha unes plataformes amb fonts que eleven una estàtua daurada de Prometeu, un tità grec amic dels mortals que robava el foc dels déus i el hi donava. Després va ser castigat per Zeus per això.

L'estàtua és maca. El tità està despullat únicament cobert per una espècie de llençol que tapa amb prou feines el que jo em sé i volant per sobre d'unes roques, envoltades per un cercle daurat. Mira cap a baix i en una mà té el foc que porta als mortals.

Ei però no he dit que sigui maca perquè pràcticament no hi hagi res a mercè de la imaginació! Sinó perquè... Perquè... Ostres al igual hi ha totes les banderes del món aquí!

Tota la part baixa de la plaça està rodejada amb les banderes dels països i de mastelers blancs. És com un lloc d'acollida per totes les cultures del món. M'encanta! En tot aquest lloc es respira l'aire cosmopolita de la ciutat però no deixa de banda el seu origen de principis del segle 20.

En front dels edificis que rodegen la plaça i amb lletres daurades al costat de les luxoses entrades hi ha testos de pedra quadrats amb plantes variades i arbustos. Totes en conjunt donen verdor a la plaça, junt amb l'arbre de Nadal és clar!

El preciós arbre de Nadal col·locat per sobre del nivell de l'estàtua de Prometeu. És magnífic, immens, imponent i enorme! Però a la vegada distingit i càlid, perfecte per aquestes dates. És fascinant. És perfecte.

Observo embadalida uns instants més el meu voltant, tot es fa a gran escala en aquesta ciutat. I és per això que cadascú necessita el seu temps per processar-ho.

Però baixo dels núvols i torno al meu cos. Hi ha un noi estufa observant-me em deteniment mentre jo contemplava tot el nostre entorn. Quan el miro em somriu i em dóna uns patins blancs.

- És increïble tot això eh?- agafo els patins-

- Per quedar-se sense paraules!-assenteixo amb el cap-

Anem a seure en un banc i ens posem els patins. Un cop llestos, em tendeix la mà i anem com podem fins la porta de la pista.

- Preparada?- es gira i em pregunta-

- Només si tu ho estàs!- m'encongeixo d'espatlles-

- Per favor! Jo vaig néixer preparat- mou una mica el cap, fardant- Jo primer- obra la porta i entra sense cap dificultat i mantenint-se recte-

- Com coi pots anar amb samarreta de màniga curts hòstia! Aquí estem sota zero!- entro a la pista i de seguida començo a sacsejar els braços i m'agafo a la tanca de la pista.

- Noi estufa recordes?- es creua de braços i es riu- Penso en altres coses i així tampoc passo fred- em tendeix una mà-

- Així que admets que passes fred!- em brillen els ulls i accepto maldestrament la mà-

- Jo no he dit això guapa- m'estira una mica per tenir-me al seu costat- I ara a patinar!

Fins la setmana que ve! Quan pengi la Part 3 :)

Somni nº7 - Part 1

Aquest somni em va agradar molt perquè em transportava a través de l'espai i el temps quan menys m'ho esperava. Començava que estava baixant unes escales per les galeries del meu poble i de cop: Pum! Nova York! No va estar gens malament, i més amb la companyia que m'havia tocat.

Les galeries son carrers estrets i petits per on només poden passar els vianants és clar i sempre van plens de gent. A les dues bandes hi ha botigues amb aparadors a petar de roba, objectes per la llar, figuretes i tota mena d'objectes decoratius per la casa. També hi ha alguna joieria i la botiga de llaminadures. M'encanta passejar per elles i sentir-me com en un laberint però finalment trobar la sortida.

Somni nº7

D'acord que sóc molt fredolica i que a vegades porto roba d'abric de més... Però tampoc és normal anar amb màniga curta en ple desembre!

Miro incrèdula al noi que baixa les escales de les galeries junt al meu costat, tant alegre, somrient i despreocupat. Com pot ser? Com? De debò que no m'entra al cap. Jo m'estic gelant fins al moll de l'ós! Encara que clar... No alegra la vista ni res saps? La samarreta que porta és tant fina (clar, és d'estiu) que s'endevinen perfectament les marques dels seus músculs.

Somric com una ximple al mirar de reüll al noi del meu costat. Té el cabell negre, despentinat i grenyut; els ulls verds amb una mirada incisiva i misteriosa, unes celles gruixudes i fosques que fa anar amunt i avall quan parla i un somriure perfecte i ample que li dibuixa unes arrugues entranyables al voltant de les comissures. Ah, i no ens oblidem de les seves amples espatlles, els braços musculosos i el ventre pla marcat per una perfecta... Tauleta de xocolata... Ai per favor, no tinc autocontrol! Seré pervertida!

Però segueixo sense entendre com pot ser que vagi així. Com??

- Doncs perquè sóc com un noi estufa.- em mira i m'ofereix el braç, mentre baixem les llargues escales d'aquelles galeries laberíntiques.-

- Eh?- me'l torno a quedar mirant sense paraules i, avergonyida, m'agafo del braç que m'ha ofert.-

- Per si no te n'havies adonat...- riu - Estaves pensant en veu alta.

- Oh- seré bocamoll!-

La veritat és que si que és com un noi estufa... Del seu cos emana una calidesa suau i reconfortant que em fa tenir pessigolles al ventre i al clatell. Realment em fa deixar de tenir fred. A més. Fa tanta bona olor...

Espero no haver dit això també en veu alta! Però em sembla que ho dic tot amb la cara d'embadalida que se m'ha quedat. Bé, ja n'hi ha prou. Vista al front.

Per què havia de mirar al front...? Hagués estat millor que mirés als meus peus, per procurar no relliscar amb algun escaló i acabar per terra. Com he fet, bàsicament. Sembla mentida que amb els setze anys que porto sent desafortunada, no hagi après encara!

Obro els ulls per avaluar la situació i veig que no ha anat tot com esperava. No he arribat a caure al terra! No perquè màgicament hagi desenvolupat reflexes. Ja! Ni de conya. Sinó perquè el noi estufa m'ha agafat per la cintura quan m'anava a fumer de cares la castanya del segle i continuar rodolant escales avall. Gràcies noi estufa!

Però és estrany. Hagués posat la mà al foc amb tota seguretat que havia acabat al terra... Bé, almenys d'aquesta manera hem baixat les escales de cop!

- Jo de tu miraria més on trepitges, el terra és moll- aparta els braços de la meva cintura i em passa el braç esquerre per sobre les espatlles- Mira que ets patosa a vegades!

- Si...-em surt el riure nerviós- Hauria de vigilar més per on vaig.

- No estaria malament.-somriu- Ara tombarem a la dreta i arribarem. Però abans...- es gira fins posar-se davant meu i quedar d'esquenes al carrer que hem de tombar. No m'ha tret la mà de l'espatlla i posa l'altre mà en l'altra espatlla-

- Què què què què??- pregunto impacient- On em portes? Digue'm-ho jaaa!

Es posa riure amb ganes i negant el cap amb un somriure alegre i sincer:

- Com pots ser tant impacient eh?- aixeca una cella i decanta el cap torçant la rialla dels seus llavis- A veure... Abans de portar-te a certa botiga i anem a recollir cert...- se m'il·luminen els ulls al pensar que dirà què és- ...objecte, - acluco els ulls i em poso de morros per la decepció mentre ell es burla- vull que tanquis els ulls.

- Nooo! No vull tancar els uuulls!- cada cop semblo més infantil i el faig riure més.- Jo tinc una idea millor! I si anem corrents, corrents literalment, fins la botiga i així arribem abans?

- No - em mira incrèdul mentre somriu i obra molt els ulls - Au va gira't! Que et taparé els ulls amb les mans!

- Hum!

- O prefereixes que et baixi el barret de llana fins el nas?

Poso els ulls en blanc mentre somric i em dono la volta perquè em tapi els ulls i em guiï.

- Així m'agrada, que em facis cas senyoreta.

Li deixo anar un cop de colze a la panxa, però encara riu més.

Caminem i noto com tombem a la dreta, com havia dit. Mentrestant, xerrem animadament sobre els nostres plans per les vacances de Nadal.

Una sensació estranya que neix a la punta dels dits dels peus em puja per les cames com si m'irrigués els vasos sanguinis i s'estén per tot el meu cos. Quan m'arriba al clatell noto un formigueig càlid que em posa els pèls de punta i ell deixa de parlar. Darrere meu noto com s'ha posat tens, les paraules no li surten de la boca i baixa els braços per destapar-me els ulls.

Davant meu apareix un lloc completament diferent a les galeries del nostre petit poble.

Estem en una avinguda molt àmplia amb voreres amb un va i ve de gent increïble i una carretera que les separa, plena de cotxes tot terreny enormes i taxis grocs. I el més emblemàtic de tot junt amb els taxis. Gratacels fins on t'arribi la mirada i en cada cruïlla parades de menjar preparat que carreguen l'aire d'olor a fregit i espècies.

- Ja ha començat un altre cop Núria...- em diu pràcticament immòbil-

- Això sembla.- dic jo atònita-

- Merda! Havia de passar avui? Havia de ser avui? Puta merda hòstia! No! No és just!- es posa les mans al cap. Està furiós- Volia que fos un dia normal i donar-te avui el regal de Nadal quan abans millor perquè si m'esperava tenia por que passés això! No!- comença a fer voltes i a caminar nerviós pel poc espai que tenim per culpa de la gent que puja i baixa el carrer i que ens rodeja.

Jo també tinc ganes de posar-me a fumer crits però algú dels dos ha de conservar la calma.

- Ei ei. Tranquil. No passa res. Estem junts, estem bé. No és el primer cop que ens passa, ja ho sé. Tampoc serà l'últim fins que esbrinem perquè ens passa això de transportar-nos a través de l'espai i aparèixer a mils de quilòmetres d'on érem. Però aclaparant-nos i cridant no resoldrem res...

Els ulls li brillen amb ràbia i sé que està intentant calmar-se. M'apropo a ell. Li agafo una mà i l'entrellaço amb els meus dits mentre que l'altre la poso damunt del seu pit. Noto com el cor li va a mil per hora sota la meva mà i el miro fixament als ulls, buscant la seva mirada. Relaxa el gest de les celles, que fins fa un segon estaven molt juntes de l'enuig i veig que la seva expressió passa a dolor.

- Avui havia de ser un dia normal Núria... No havia de passar això! Anava a ser perfecte!- finalment em mira als ulls i sé que realment pensava que res d'això passaria avui-

Somric compadida.

- Per favor! Un dia amb tu mai és normal.- somric al veure que ha aixecat una cella i sospira perquè ho ha trobat mínimament graciós- Au va! Posem-nos mans a l'obra, que hem d'esbrinar on som!

Torna a sospirar:

- D'acord d'acord... Però no ajuda gens que ja s'estigui fent fosc. Sort que porto diners per un hotel. Per si de cas sempre els porto a la butxaca amb cremallera de la cartera perquè...

- Ui que bé! Una nit d'hotel juntets...-somric trapella però no reacciona, sospiro i trec la mà de sobre el seu pit però sense deixar anar la seva- No et pots queixar va! Taxis grocs, gratacels, gent per tot arreu...! Està més clar que l'aigua que som a Nova York!- dic entusiasmada mentre amb la mà lliure faig gestos alegres-

Se'm queda mirant, està emmurriat. Sacsejo la mà a l'aire, torno a dir "Nova Yoooork!" i ho remarco amb els ulls perquè faci alguna cosa.

- D'acord em rendeixo... La veritat és que pot estar bé.-canvia l'expressió i la substitueix per un aire entremaliat i de suficiència- Què et sembla si fem una volta per l'avinguda per saber exactament on som i després busquem un hotel?

- Uuuh... Em sembla perfecte- m'apropo a ell i li torno el somriure entremaliat- Som-hi.

Un cop mirem als nostres voltants per recordar bé la cruïlla en la que hem aparegut (sempre és bo recordar el punt origen perquè en cas de perdre'ns o desorientar-nos hi tornem) comencem a fer avinguda avall. Hem "aparegut" a West 49th Street, a la setena avinguda.

La gran majoria de carrers de Nova York estan dissenyats de la mateixa manera. Gran part de la ciutat consisteix en grans avingudes paral·leles entre si que van de punta a punta recorrent-s'ho tot. Podríem dir que són els carrers "verticals". I per desplaçar-se d'avinguda en avinguda hi ha centenars de carrers perpendiculars a les avingudes, que serien els carrers "horitzontals".

A mesura que el sol s'acaba de marxar i es va fent de nit, s'il·lumina tot amb pantalles gegants i llums de neó. Sembla que torni a ser de dia! És increïble la burrada de diners que deuen tirar en llum amb un sol carrer. No em vull ni imaginar el que deu sumar tots els carrers i racons d'aquesta ciutat.

Fins la setmana que ve! Quan publicaré la Part 2 :)