En un viatge que vam fer uns pocs de tota l'ESO amb dues professores a Irlanda, em vaig separar del meu grup i em vaig perdre...
Plovia a bots i barrals i estava sola. Encara faltava més d'una hora per tornar al punt de trobada i no sabia què fer ni on anar. Vaig decidir que seria molt bon moment per entrar en aquella llibreria antiga que m'havia semblat veure al passar amb tot el grup. M'hi vaig estar... Mitja hora? Tres quarts? No ho sé, però vaig gaudir tant... Llibres, llibres i més llibres! En anglès, és clar! Però em venia de gust provar. Mare meva, hi havia de tot. Vaig poder veure llibres que aquí encara no han sortit. I també s'ha de dir que eren més barats que aquí! Bé, al sortir de la llibreria, el sentiment de "tot solucionat" es va esfumar. Tornava a estar sola. No sabia què fer... Fins que el vaig veure, a Ell, amb un noi dos anys més petit que nosaltres (que per sort em cau molt bé). Em vaig alegrar molt, els vaig saludar efusivament i els vaig preguntar què s'havien comprat. Un cop vistes totes les seves compres em van preguntar què m'havia comprat jo... Bé, diguem que vaig ser l'única que em vaig gastar els diners que portava en llibres tenint botigues i botigues de roba i videojocs al voltant. I això els va desconcertar tant que em van començar a fer amenaces estrambòtiques i surrealistes amb les quals l'únic que van aconseguir és que em partís la caixa, però bé. Després aguantar un parell d'hòsties i ale. "Univers equilibrat".
Després d’haver superat les brometes, ens vàrem mantenir callats. Jo no sabia què dir i suposo que ells tampoc. Però un músic de carrer es va posar a interpretar una de les meves cançons preferides: "I Don't Wanna Miss a Thing" i va trencar el silenci. Una cançó dolça i tendra que tracta sobre un noi que no vol perdre's cap instant de la vida de la noia a la que estima. Amelie per la Martató de TV3 la va versionar! I Ell, que se la sabia tota, la va començar a cantar... Mai les meves descripcions estaran a l'alçada d'aquell moment... La pluja, una de les meves cançons preferides, el fet de que m'hagués "salvat" d'estar sola la resta de temps que teníem, Ell cantant mentre em mirava, no sé ni com continuar.
Suposo que aquesta manera ja no la podré aprofitar.
El moment ja va passar i, de fet, fa més d’un mes. Però no sempre ho tenim tot perdut.
Hi ha un lloc, un espai en el nostre interior, en el que podem reviure tantes
vegades com vulguem aquells moments tant preuats. El món dels somnis...
Fa unes setmanes, en una calmada nit d’estiu, vaig
tornar a ser als carrers de Galway, en mig de la pluja. Hi havia diferències,
com sempre passa en els somnis. Però no em queixo pas! Aquest cop no hi havia
el nostre amic de 2n d’ESO, estàvem sols. I em vaig poder fixar més en tots els
detalls:
Anem caminant un al costat de l’altre per un carrer
ample, amb gent anant i venint. Alguns amb grups grans, d’altres amb petits,
d’altres anaven amb parella, d’altres sols... Els aparadors són majoritàriament
petits, de colors llampants i molt variats. És curiós veure barrejades botigues
que semblen estar aquí de tota la vida amb locals de franquícies com
McDonald’s.
Hi ha molts artistes de carrer. Gent cantant i tocant
algun instrument, bandes musicals interpretant peces com “My way” de Frank
Sinatra o el que em crida més l’atenció: un noi amb vestit elegant de color
gris i un barret amb una ploma de gall d’indi. Es pren molt a pit el seu
paper, fa uns posats molt teatrals per a cada nota que entona de ni més ni
menys que “I Don’t Wanna Miss a Thing”.
La veritat... No ho fa gaire bé. I a més a més les
pintes que porta no l’ajuden gaire així que resulta bastant còmic. Potser per
això Ell es posa a cantar la versió en català. Al principi escolto la lletra i
me’n recordo d’escenes del videoclip, és tant maca... Però a mesura que passen
els segons, me’n vaig oblidant d’Amelie i em concentro en ell. Com la pluja li
està mullant el seu sempre despentinat cabell. Les gotes que li estan quedant
als vidres de les ulleres. El poc que li importa que estiguem quedant xops i
com va somrient mentre camina. Normalment li hagués tornat el somriure però
estic molt concentrada en les paraules que està pronunciant. “No vull tancar els
meus ulls, no vull deixar escapar cap moment amb tu i no vull perdre’m res de
tu”. Crec que se’n adona de que estic pensativa i per això em pregunta:
-
Què? Era així no?
-
Eh? Ah! Sí sí. La lletra és així.
-
Ah d’acord. Pensava que m’havia equivocat en alguna
cosa.
Fins aquí, tot va passar realment. En el somni que
estava vivint, va continuar així:
-
No, no és això. És que... La lletra. Em sento
identificada.- dic amb un mig somriure mirant al terra i tota la tranquil·litat
que no sé d’on, he aconseguit.-
-
Sol passar amb les millors cançons.
-
Sí, però mai m’havia identificat amb aquesta. Fins
ara. En aquest mateix moment, en aquests instants.
Gira el cap en la meva direcció i em mira
encuriosit. Amb les celles pujades i la boca mig oberta. Em ric. És la cara que
fa sempre que li dic alguna cosa que no se l’esperava. Continuo parlant, ara sí
que no puc deixar les coses a mitges:
-
Aquest moment... Tu i jo caminant per sota la
pluja, sols. Amb una de les meves cançons preferides sonant. No el deixaria
escapar distraient-me o tancant els ulls més que per pestanyejar. No... no vull
perdre’m res de tu. I sí. En el mateix sentit que el de la cançó...
-
Oh!- diu tornant la vista al front-
-
Sí! Oh!- i deixo anar una rialla nerviosa desviant
la mirada-
A partir de la meva confessió, els segons han
començat a passar com minuts. Esperar una reacció que em doni algun senyal del
que li està passant pel cap se m’està fent etern!
Se’m torna a girar, em mira de cap a peus i em
somriu. Es para en sec. Jo encara faig una passa més abans d’adonar-me que ha
deixat de caminar. Em giro i ara sóc jo la que fa cara de sorpresa. Però ell
segueix rient. No sé què li fa tanta gràcia! Jo estic dels nervis, de debò!
Estic a punt de desfer-me, d’explotar o de sortir corrents! Noi reacciona, coi
ja!
Faig un somriure nerviós, nego el cap lleugerament
mirant al voltant com indicant que no entenc absolutament res i aixeco
lleugerament els braços per remarcar que estic buscant una solució.
-
Aix, Núria! – s’apropa i m’abraça-
I aquí estem, sota aquesta pluja incessable. Jo
també l’abraço i em resguardo sota el seu cap, en el seu coll. És tant alt que
em treu un cap i ell pot recolzar el seu sobre el meu. Caic en que el temps
segurament ja se’ns ha tirat al damunt i arribem tard al punt de trobada amb les
professores. Per uns segons ho engego tot i me’n oblido... Però després aixeco
el braç per mirar l’hora per sobre de la seva espatlla i efectivament veig que
no arribem tard... Arribem tardíssim! Em desenganxo d’ell com un llamp, em
pregunta què passa sobresaltat però l’agafo de la mà i sortim corrents cap al
parc Kennedy. On estàvem unes hores enrere. Qui ens havia de dir que passaria
tot això una estona més tard?
La tècnica del plagi musical! Se'n recordaria de la cançó si la cités ara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada