La novel·la de La Biblioteca - Capítol 1

CAPÍTOL 1

Ja és de nit i fora plou a bots i barrals. Fa cinc hores de la meva arribada i encara no m’he mogut de l’habitació. El simple pensament de sortir del meu cau em pertorba. Estic en un castell, reformat en hotel, perdut en el cim d’una muntanya rodejada de moltes altres muntanyes, a Alemanya. El motiu de la meva estada? La sobtada i misteriosa mort d’un oncle avi que no he vist ni sentit a parlar mai en els meus vint-i-tres anys de vida. Però, al ser l’única que quedo de la família, rebo tota l’herència.

Em dic Núria Codorniu. Digueu-me Núria. He viscut tota la meva vida a Barcelona, amb la meva àvia. Sóc filla única, com els meus difunts pares, que van patir un accident de cotxe quan tenia cinc anys. Fa cosa de dos mesos, l’àvia també em va deixar. Ara estic sola.

Porto una vida senzilla. Bàsicament em dedico a estudiar a la universitat medicina. Ara però, estem de vacances d’estiu. Quan tothom descansa, es reuneix amb la família i els amics, viatge i s’ho passa bé. Per a mi, aquesta època sempre ha estat un pou, un pou de desesperació on no tinc a ningú. Quan estic més sola que mai. Quan no tinc llibres de text per distreure’m i apartar-me dels meus melancòlics pensaments. Mai se m’ha donat bé tenir bones relacions amb la gent. Tinc amics que m’estimen per sort, però no estic mai segura de fins a quin punt estaran amb mi.

I ara estic aquí, debatent amb mi mateixa si hauria d’obrir la porta i sortir o quedar-me aquí tancada esperant a rebre notícies. El cas és que m’han citat en aquest hotel i em varen donar moltes instruccions prèvies a la meva arribada, però cap especificava què havia de fer un cop m’instal·lés.

Dono voltes per l’habitació, pensant. És una habitació amb el seu encant. Ben il·luminada amb una llum càlida per la nit i de dia llum natural que entra per l’enorme finestra. En una altra paret una acollidora xemeneia amb dues butaques als costats. Entre elles una petita tauleta on hi ha una petita làmpada de lectura. Unes prestatgeries que van del terra fins al sostre cobreixen la resta de la paret i resguarden llibres antics amb cobertes de pell. Un llit de matrimoni ocupa gran part de l’habitació. Sembla còmode. Però molt gran per una sola persona...

No em decideixo. Per una banda, de què hauria de tenir por? No és una situació habitual, però sí normal. De totes maneres, hi ha alguna cosa que m’inquieta en tota aquesta història.

Tot va començar quan un dia, tornant de la universitat, estava revisant la bústia i em vaig trobar amb la carta d’un bufet d’advocats amb uns noms que no semblava d’aquí. “Kauffman & Kohler”. Alemanys, efectivament. Per sort, el contingut del sobre sí que el podia entendre. M’informaven de l’estranya mort del meu oncle avi Isidre Codorniu, un home del que mai havia sentit a parlar, i em donaven les seves condolences. La cosa no s’acabava aquí. Isidre era un home de negocis molt reeixit a Alemanya, profundament respectat per uns, però agosaradament odiat per altres. Després d’aquesta última dada, m’explicaven que conseqüentment l’herència no podia ser entregada d’una manera convencional, sinó em posaria en perill...