Sis vailets estan asseguts sobre unes roques, deixant penjar
les nues cames sobre el mar, que sovint els mulla els peus.
El Sol està a punt
d’acomiadar-se d’un altre dia, però deixa anar els seus últims raigs amb ganes.
La mar és plàcida i tranquil·la. Les gavines solquen el cel en bandada,
dirigint-se cap algun punt de la costa que queda ben lluny i mantenint una
conversa amb les seves estranyes parles. La remor de les onades que trenquen
amb les roques les acompanya i fan una perfecta combinació de sons que relaxa
tots els sentits.
Els vailets reposen després
d’una llarga jornada. Una dura, intensa i llarga jornada que no ha tingut ni un
instant de desaprofitament.
-
N’ha picat un! -
crida el més entusiasta, en Pol.- Ja era hora!
Tots els seus amics
s’arramben al seu voltant per deixar anar exclamacions d’admiració mentre ell
s’infla d’orgull. No era una gran captura ni de bon tros, però a aquella edat,
el peixet més insignificant era motiu de satisfacció.
-
Que bé Pol! – li
diu la seva germana, la
Júlia.-
-
Ara que ja en
tenim un parell ja podem anar a jugar! - diu la Núria , amb les mateixes
ganes de sempre de passar-s’ho bé amb els seus amics.-
-
Genial! – diu en
Pau.-
-
Hem estat tota
la tarda, i només n’hem pescat dos? Cada cop hi ha menys peixos o què?- diu la Noe.
-
És igual Noe, ja
saps que al final mai ens els mengem. L’últim en tirar-se a l’aigua carrega les
canyes fins a casa! – avisa en Marc.-
Passen les hores i els
vailets juguen i s’ho passen bé. Xipollegen a l’aigua i s’esquitxen. Es pugen
un damunt de l’altre per sorpresa i es repten per veure qui aguanta més la
respiració sota l’aigua. Intenten agafar els peixos amb les mans abans que
surtin disparats cap al seu amagatall. Salten des de les roques a l’aigua. Amb
poca cosa s’ho passen bé, només es necessiten els uns als altres. Són una
família. Però... Són inseparables?
Han passat deu anys des de
l’última vegada que es van veure. Què va passar? Per què sis nens i nenes que
es coneixien de tota la vida i esperaven amb ànsies i impaciència l’estiu per
retrobar-se, van perdre el contacte i no s’han tornat a veure?
La resposta està en que un
dia qualsevol, d’uns d’aquells que passaven hores i hores junts no va sortir
com hauria d’haver sortit.
El pare d’en Marc té una
gran empresa de construcció que anava a l’alça, sobretot per la quantitat de
cases que estaven construint a la urbanització costera on estiuejaven tots. Era
tot un misteri que fos l’única que s’atrevís a construir allà, perquè moltes
empreses s’ho havien pensat dues vegades abans d’edificar-hi. Per què totes
elles havien decidit no construir però la seva sí? Abans d’arribar, allò no era
més que terrenys verges amb platges solitàries. Ara hi ha desenes i desenes de
cases. Quin era el seu secret? És curiós que ningú s’ho preguntés mai. Fins el
dia en que tot va quedar al descobert.
No es pot dir que en aquell
dia fes calor precisament. Cap dels vailets tenia ganes de banyar-se, però en
Pau sí. I com que ningú sabia dir que no a en Pau, van anar a la platja.
-
Segur que no
voleu entrar? L’aigua està molt bona! – deia esperant que algun dels seus amics
s’engresqués i es decidís a acompanyar-lo.-
-
No gràcies Pau!
Ni tant sols hem portat el banyador. – va dir la Núria.-
-
Com vulgueu,
vosaltres us ho perdeu!
De fet, sí que s’ho van
perdre. Sort que va ser així. En Pau portava ja una estona banyant-se quan de
cop va començar a notar una estranya sensació a l’estómac. Nàusees? Uns instants
més tard va començar a sentir una espècie d’irritació sota la pell que cada cop
li cremava més. També veia borrós.
-
Ajudeu-me! – Va
començar a cridar de la por mentre es fregava els ulls. No sabia què li estava
passant.-
-
Pau, què et
passa? – cridava la Noelia
espantada. –
-
No ho sé! No
veig! I em crema tot! M’estic marejant i...- no va acabar la frase. Es va
desmaiar dins l’aigua.-
Els vailets, presos del
pànic, es van quedar de pedra durant uns moments. Per sort, la Núria va saber reaccionar i
va anar a socórrer en Pau. El va treure de l’aigua i va comprovar que
respirava. De seguida va anar a buscar la cabina més propera i va trucar a una
ambulància.
En Pau va estar dies
hospitalitzat en estat crític. Per sort, al final van saber què havia desencadenat
tot els seus símptomes i el van poder curar. Encara que els metges creuen que
sempre tindrà seqüeles d’aquell dia.
Però quina relació té tot
això amb el pare d’en Marc i els seus negocis? Doncs més del que podria
semblar.
Els terrenys on es van
construir totes aquelles cases tenien una elevada concentració de metalls
pesants que sí, es podia tractar. Però el tractament era tant car que cap
empresa havia acabat edificant-hi. I aquell home, un dels més cobdiciosos que
es poden conèixer, va optar per no tractar els terrenys tal i com s’havia de
fer i abocava tots els residus al mar. Estava convençut que mai ningú ho
descobriria perquè, tal i com li havien dit els científics que tenia a sou,
s’havien de passar moltes hores durant molts de dies seguits banyant-se en
aquelles aigües per notar els símptomes. I ningú es fixaria en que no hi ha
gaires peixos. Com podeu veure, més errat impossible.
En Pau era el que més es
banyava al mar i més sovint. Hi havia dies que es podia dir que passava més
hores dins de l’aigua que fora. Almenys els seus companys no eren com ell i no
van patir-ho.
Després de judicis,
sancions, indemnitzacions i discussions eternes sobre qui tenia la culpa de
tot, el grup dels sis vailets es va separar. Al principi, era cosa dels adults.
Cap d’ells s’atrevia a tirar-li les culpes a en Marc. Què sabia ell de les
accions del seu pare? Si pràcticament no el veia ni li prestava atenció. Potser
si hagués escoltat el seu fill quan aquest li explicava les hores que passaven
a la platja ell i els seus amics, s’ho hagués repensat. O potser si en Marc li
hagués donat importància a que el seu pare no li prestés atenció i s’hagués
escarrassat més en explicar com li havia anat el dia, el pare hagués sabut que
el seu fill jugava a la platja amb els amics.
Tots aquests arguments
assaltaven les ments de la resta dels vailets, impedint i dificultant els seus
intents de no culpar al seu amic. Però el cas és que el mal ja estava fet i
volguessin o no, no tractaven a en Marc com sempre. L’ambient sempre estava
tens i, a poc a poc, el seu llaç d’amistat es va anar deteriorant. De tant en
tant faltava algun d’ells i la resta es quedaven callats sense saber ben bé què
dir. Els pares els inculcaven idees als seus fills i els feien desconfiar els
uns dels altres. Quan va acabar l’estiu, els que van anar a la platja per
l’última jornada, com havien fet des del primer estiu en que es van conèixer,
es van acomiadar per sempre. No hi havia tristesa en les seves mirades. Només
cansament de tota aquella història.
Bé, com s’ha dit abans...
Han passat deu anys de tot això. Els vailets ja no són vailets. Han crescut i
ja són nois i noies que ja fa temps que tenen amics nous, aficions noves, van a
estiuejar a llocs diferents, ... Però un d’ells, en Pol, sempre ha tingut
nostàlgia i ha enyorat des del principi a la seva colla d’amics. Abans de
conèixer-los, ningú volia ser amic seu. Estava sol a l’escola, no sortia els
caps de setmana, no jugava amb ningú. Però aquells cinc nens i nenes li van
ensenyar com de bé t’ho pots arribar a passar quan estàs amb gent que et valora
i t’estima tal i com ets. Sense necessitat d’aparentar res ni d’amagar-te.
Quan en Pol es va assabentar
que el pare d’en Marc havia mort malalt de càncer, li va saber molt de greu pel
seu amic. I, egoistament, també li va semblar el millor motiu impossible per
tornar a reunir a la colla.
-
Núria?
-
Sí. Qui ets? –
diuen des de l’altra banda del cable telefònic –
-
Sóc.. Sóc en
Pol. Hem de reunir-nos. Tots. Com abans.
-
Pol? Quant de
temps...- fa una pausa- No podem, de la manera en que va acabar tot.
-
El pare d’en
Marc ha mort, ens necessita! I tu millor que ningú sabràs com ajudar-me a
convèncer els de més per retrobar-nos i donar-li suport.
Dues setmanes més tard
d’aquella trucada, en Pol va aconseguir el que volia. Sí, es va emportar una
decepció. Els seus vells amics havien canviat molt durant tot aquest temps,
però era d’esperar. El rancor havia desaparegut, i la confiança, també. Però si
l’amistat que havien mantingut feia tants d’anys havia estat vertadera, no
importaria el temps que hagués passat, ni què haguessin fet mentrestant. Ho
superarien.
Si són amics de veritat, i
els necessites, no et preocupis. Vindran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada