Somni nº7 - Capítol 22

- Júlia -

Després d'uns moments força llargs de serietat, intents de mantenir la serenor i la calma per part de l'Emily i converses per intentar ajudar-la a decidir quin pot ser el seu millor pròxim pas, finalment hem decidit... Que el millor que pot fer és posar-se en contacte amb en Taggart per parlar-ho. Li he donat el seu número, que tinc de pura xiripa al haver-li demanat abans a la Núria sense pensar realment que em podia ser útil. Ella el trucarà des d'un mòbil segur, que no es pugui rastrejar ni saber que és seu.

D'aquesta manera s'ha quedat alleujada i, la veritat, jo també. La seva angoixa se'm transmetia cada cop que s'estrangulava els dits o mirava als altres aquí presents. Es nota que les notícies que li he portat eren les últimes que esperava sentir.

En fi, missió complerta. Ara només li hem de fer saber a en Taggart que ja hem advertit a la seva ex-companya. Cosa de la qual suposo que s'encarregarà ell. Me n'alegro d'haver complert el meu paper en el pla d'en Will, m'he tret un pes de sobre.

Espero que a ell li hagi anat igual de bé o encara millor. Tot i que tampoc crec que m'hagi de preocupar, perquè amb les riallades que he arribat a sentir des del meu lloc a la vora de la foguera, provinents del llac, és pràcticament segur que ha estat tot plegat un èxit.

- Gent, mireu!- crida el Sr. Alec des d'uns metres enllà, mirant cap a l'horitzó en direcció al llac.- Han arribat les dames sorprenents!

La Sra Bellock s'inclina en la meva direcció i m'explica:

- És una de les maneres amb la que acostumem a referir-nos a les aurores.

- És una manera encertada.- somric.-

Són espectaculars. Senzillament, increïbles. Una obra mestra.

Llums d'incomptables colors diferents, de totes les tonalitats i matisos imaginables, onejant i dansant al cel al compàs d'una música imaginària, dirigida per la immensa i inesgotable saviesa de la natura.

No puc evitar fer res més que sospirar i contemplar-les amb la boca oberta, sorpresa, sentint-me petita i insignificant en aquest món de bellesa extraordinària, grandiosa i ancestral.

El Sr. Bellock s'aixeca i se'n va a posar-se al costat del Sr. Alec i intercanvien unes paraules. Es nota que tenen molt bona relació. Una relació de lleialtat mútua i confiança sòlida forjada al llarg de molts anys. La seva companyonia és admirable.

- Elizabeth! La càmera ja està preparada!- es gira i li crida el seu marit.-

- D'acord, perfecte!- li respon i es gira de nou cap a mi.- Cada cop que venim, fem fotos a les aurores. No només és un hobby sinó que les fotos també els serveixen als científics que estudien les aurores. Com comprendràs, és un fenomen molt estudiat pels d'aquí.

- Sí, és clar.

- Bé... Si vols venir.- s'aixeca i es posa bé la roba.- Estarem a nivell del llac.

- D'acord, moltes gràcies. Però asseguda vora el foc amb l'enèsima tassa de te que porto és el millor lloc que podria trobar per observar-les.

- Com vulguis.- em somriu.- Un plaer parlar amb tu, Júlia.

- El mateix dic.- i li torno el somriure.-

Observo com se'n va fins que desapareix entre els arbres junt amb el seu marit i el Sr. Alec, el seu millor amic. Vist així, la imatge em recorda a nosaltres tres. A en Will, la Núria i a mi. La Núria i jo tenim una amistat indestructible, com la del Sr. Bellock i el Sr. Alec. Però també estic començant a considerar en Will amic. I ell és la indiscutible parella de la Núria, encara que ara mateix no es pugui dir. Però segur que el destí conduirà les coses tard o d'hora com han de ser.

Una parella de vinculats i l'amistat inseparable d'un dels dos membres. Serà un patró molt habitual o és casualitat?

- Jo normalment tampoc me'n vaig amb ells, m'agrada mirar les aurores sol.- em diu en Tommy. Es veu que portava massa estona sense obrir la boca...-

- M'ho haig de prendre com una indirecta? Perquè realment no em penso moure d'aquí.- li deixo ben claret i faig un parell de glops del te.-

- Com t'he dit abans, pren-t'ho com vulguis...- s'encongeix d'espatlles mentre somriu i es posa de peu per seure al meu costat. Sospiro. Un llarg sospir per mantenir la paciència intacta.- Saps que he hi ha moltes històries i llegendes al voltant de les aurores?- m'explica, utilitzant un to de veu fluix que pretén intrigar-me.-

- És d'esperar.- responc secament.-

- Jo me'n sé unes quantes, per no dir moltes.- em mira un moment i torna a dirigir la mirada al cel.-

- Què bé.- jo no aparto la vista de les aurores.-

- Ja pots ben dir-ho perquè avui és el teu dia de sort i te n'explicaré una, que de fet no es pot considerar llegenda ja que... Va passar de veritat.-assenteix amb el cap, m'agafa el te i fa un parell més de glops. Em queixaria però no tinc ganes de donar-li aquesta satisfacció. Deixa la tassa al seu costat.-

- Caram.- què intenta?-

- Veuràs... El poble d'aquí a prop... A deu minuts cap al nord-oest... Abans, molt abans que tu i jo nasquéssim i que fos el poble pràcticament fantasma que és ara...-em remou l'estómac que ens mencioni en la mateixa frase. Del fàstic.- Era un poble molt visitat. Petit, però molt concorregut. Encantador, de gent hospitalària i ric. Tothom hi anava per quedar-se uns dies i poder admirar aquesta fantàstica escena.- aixeca els braços cap a les aurores per remarcar les seves paraules.-

- Si era tan ric, per què no es va molestar en arreglar la seva pista de gel?- el miro i senyalo amb la mà en direcció al llac.-

- Vaja, la mentidera és espavilada...- torça el somriure i poso els ulls en blanc, tornant la vista al front.- Van passar una sèrie d'esdeveniments que van portar el poble a la fallida generalitzada... No ens avancem, però.

- No, no.- sobreactuo perquè es noti que no m'importa.-

- Un dia, dels de temporada alta en el qual el poble estava a petar, amb tots els hotels sense ni una sola reserva disponible i totes les places per excursions i activitats que oferia el poble esgotades... Va succeir: la tragèdia.-arrufo les celles i creuo els braços, arrepenjant-los a les cames.- Alguns diuen que va ser un malentès, que no va ser obra de qui la policia va dir... Els pobres ingenus que encara es pensen que el poble pot tornar a ser el que era. Per regla general, gent gran que s'encarregava d'algun d'aquells negocis tan reeixits de l'època i que, al cap de poc temps dels fets, van fer fallida.

– Increïble, sembla que et faci morbo que la gent ho passés malament.- el miro amb menyspreu i ell deixa anar una riallada.-

- Un cop més, et deixo que pensis el què vulguis...-em mira quan jo aparto la mirada i al cap de pocs segons, torna a mirar a endavant i a reprendre el relat.- D'altres deien que havia estat cosa dels del seu poble veí, envejosos i cansats de veure que els habitants de l'altre poble tenien molt més èxit que ells.

- Tota una conspiració.- sarcasme. Ell es riu.-

- No em desagrada el teu estil.

- Vés per on, a mi el teu sí.- remarco el sí amb molt de gust i ell somriu per a si mateix.-

- I per últim, estan els que creuen que va ser cosa d'una ànima pertorbada, desgarrada des de les més profundes parts del seu ésser i condemnada a arrossegar el terrible i inhumà error que va cometre.- el miro i no puc fer res més que aixecar una cella a mode de senyal despectiu. No em mira, així que no ho veu i continua, arrufant les celles, posant-se seriós, amb les aurores reflectint-se en els seus ulls blaus.- Tots en el poble coneixien en Brian Jones...- Brian Jones?? En serio?? Ha! Això m'ho guardo per quan acabi... Que es deixi en ridícul...- Un home alt i prim, ros amb el cabell llarg com a rebel que pretenia ser. Ulls clars... De bona família, així que tothom creia que la rebel·lia era una mera pretensió per fer la punyeta als pares però que en realitat era bon tio. S'havia ficat en algun embolic però res seriós... Fins aquell dia, és clar.

- Què va passar?- em giro i fingeixo una cara de preocupació... Que s'empassa.-

- Un dia, el dia t'han concorregut i sol·licitat que t'he dit abans, en Brian Jones... Va treure el pitjor que podia trobar en el seu interior.- a mesura que relata, apuja el volum i parla més ràpid.- Potser volent reivindicar que no volia formar part de la hipòcrita família que l'havia estat reclutant des que va néixer per ser algú que mai havia volgut ser o potser per demostrar que no era una titella més i que ell era l'amo de les seves voluntats i la seva vida.- fa una petita pausa, per augmentar l'expectació.- El cas és que aquell dia, aquell febrer del 1969, aquell nou de febrer de 1969...- torna a baixar el volum, però conservant la rapidesa.- En mig d'una excursió nocturna com aquesta per veure les aurores boreals, que tot just avui celebra els seus tràgics quaranta-sis anys... En Brian Jones va embogir i, amb la gent meravellada i encantada amb l'espectacle que oferia la natura, va treure una arma i... Va matar a sang freda a tots els presents.- acaba el relat amb una solemne cara de seriositat. I jo fingeixo que m'ha impressionat.-

- Déu meu, és horrible...

- Sí...- assenteix, compartint la cara de preocupació.- Però el pitjor de tot és... Que en Brian Jones mai va ser trobat per la policia.- es rasca el clatell.- Van estar anys buscant-lo, durant ni més ni menys que una dècada... Van investigar a tota la família, van revisar la seva casa milers de vegades... Però no van trobar res més que l'arma que havia utilitzat per cometre el crim.- agafa aire, fent veure que està afligit i el treu, sospirant.- I cada nou de febrer, en senyal de temor, respecte, por o dolor, ningú s'apunta a la nostra sortida per veure les aurores...- fa veure que el que em dirà li costa d'explicar.- Perquè resulta que aquest és el lloc on totes aquelles persones van morir i on es diu, que per cada aniversari del crim, en Brian Jones retorna en busca de sang nova i ingènua, per tal de satisfer la seva insaciable sed d'ànima turmentada...- fingeixo terror i el miro directament als ulls.- Ho sé... Hauríem d'advertir-ho als visitants però...-sospira.- Al meu pare i a mi mai ens va malament rebre diners, ja m'entens.- assenteixo comprensivament, encara mantenint la preocupació.-

Però quan el torno a mirar als ulls i veig aquella cara soferta fingida i d'autocompassió, no puc evitar esclatar a riure.

- Per l'amor de Déu, tu et penses que sóc idiota o què?- premo els braços contra l'estómac mentre no puc parar de riure.-

Ell em mira, escandalitzat i ofès.

- Com pots ser tant cruel i insensible?- em crida.- Tot el que t'he dit és veritat!

- Ah si?- aixeco les celles i me'l miro de dalt a baix.- Saps què?- somric d'allò més satisfeta.- A mi m'encaaaanten els Rolling Stones.- l'expressió escandalitzada desapareix del seu rostre.-

- I... I això què dimonis té a veure?- ja ha rebaixat el to, véees per on.-

- Doncs que he llegit mil i una vegades la tragèdia que va suposar per un dels meus grups preferits que un dels seus membres... De família no molt adinerada, però sí que no tenia problemes econòmics, que es ficava on no havia de ficar-se, alt, prim i ros, de cabells llarguets i els ulls clars... En Brian Jones... Fos trobat mort l'any 1969 a la piscina de casa seva. Clar que has distorsionat molt la seva biografia, que jo sàpiga no va matar a ningú però... Sé que l'has agafat de referència.-allargo el braç, passant-lo per sobre les seves cames i agafo la meva tassa de te per fer l'últim glop que quedava, de manera triomfal.- Hauries d'haver-te tapat aquell tatuatge de la llengua més coneguda internacionalment en el planeta.- senyalo amb el cap i la cella aixecada en direcció al seu canell i es riu.-

- Vaja, vaja... Em tens totalment impressionat.- assenteix i continua rient. Es mira el tatuatge mentre es puja la màniga per deixar-lo més descobert.- És de mentida, només és una prova.

Agafo aire i sospiro, negant amb el cap i somrient.

- Eh, normalment no faig això però...- mira al terra.- Vols que t'ensenyi el lloc perfecte des d'on veure les aurores?- aixeca la mirada a la vegada que ho fan les seves celles.-

- Depèn, vindrà en Brian Jones i ens matarà si ens moguem d'aquí?- pregunto fingint temor mentre en Tommy riu amb ganes.-

- No et preocupis, ja ens coneixem. A mi no em fa mai res.- es posa de peu.-

- Uff, quin alleujament.- poso els ulls en blanc però, aquest cop, somrient.-

Pugem la pendent que hem descendit abans, quan hem baixat del cotxe, i caminem una estona cap al sud. No arribem a pujar-la del tot, sinó que arribem a un altre replà arrecerat però prou elevat com perquè cap arbre arbre tapi el més mínim detall de les vistes.

Sense dir-nos ni as ni burro i ni tant sols mirar-nos, ens seiem al terra, a la vora de la pendent amb la que acaba el replà. M'agrada que cap dels dos senti l'obligació social implícita d'intentar mantenir una conversa o dir alguna cosa si no és perquè vol, ho trobo bastant inútil i mai saps què dir.

Passem una bona estona en silenci. Segurament, cada persona es pren les aurores boreals a la seva manera. Però mai deixen indiferent, i això fa que sigui un moment íntim que, molts cops, vulguis compartir amb tu mateix o amb algú que no et molesti.

Així que quan en Tommy em comença a parlar, la intuïció em diu que és perquè té ganes de fer-ho i no perquè se senti obligat:

- Sempre, des de petit, pujo aquí a veure les aurores boreals, les llums del nord. La gent que em coneix respecta que aquest és el meu lloc especial per contemplar-les i gairebé mai em molesten.- empetiteix els ulls, que miren al cel. Una lleugera brisa li remou els cabells rossos.-

- Mola, deu ser com el teu lloc per pensar.- assenteixo, mirant en la mateixa direcció.-

- Sí.

- Escolta, i què hi ha de la teva mare?- ara que hem començat a parlar, se'm faria estrany tornar al silenci.-

- La meva mare va deixar al meu pare quan jo tenia quatre anys. Vivíem a Oslo, aleshores. Però després de tot ens vam venir a viure aquí, a Tromso.

- Ostres... Em sap greu.- no se'm dóna gaire bé transmetre compassió. Però sí que em sap greu.-

- No tens per què.- somriu per a si mateix. És un somriure molt... Enigmàtic.- M'agrada la vida que tinc.- tomba el cap per mirar-me i faig el mateix.- El meu pare va parlar amb en Simon, el seu millor amic, per si sabia d'algun negoci per la zona (ell i la seva dona ja vivien aquí, tot i que nosaltres no sabíem res del vincle) que busquessin personal i ell li va recomanar que busqués feina a la petita empresa familiar d'organització de sortides locals, que buscaven a algú que s'encarregués de les d'aurores boreals.- torna a somriure, aquest cop per recordar-ho.- Tinc records del meu pare molt content i emocionat, sempre havia volgut una feina relacionada amb la natura.- s'emociona al dir-ho i se li eixample el somriure i els ulls se li aviven, fet que em fa somriure a mi també.- Va començar com una espècie de secretari que es quedava a l'oficina, així que molta natura no veia.- riu.- Però tenia un pòster a la paret, això sí.- diu amb un posat més seriós, assentint. I jo em ric.- Al llarg dels anys va anar escalant posicions en la difícil i grandiosa jerarquia de la petita empresa familiar,-sarcasme.- el director de les excursions es va jubilar i el van posar a ell. Un dia, que realment dona la casualitat que era nou de febreeer...-em mira i torça el somriure.- Només van apuntar-se a l'excursió els Srs. Bellock i una noia que no coneixíem de res perquè acabava d'arribar al poble...

- L'Emily Pond.- dic jo.-

- Exacte.- assenteix i continua.- El meu pare estava encantat de la vida perquè s'ho podria prendre com una excursió amb els seus amics, que coneix de tota la vida. Però la nit va acabar resultat una vetllada d'històries vora el foc i descobertes de secrets: els Bellock li van explicar el meu pare el per què pel qual desapareixien sense deixar rastre tant sovint des de feia tants anys i el per què del seu distanciament respecte d'ell...- espera a que respongui jo ja que creu que m'he identificat amb la situació, tot i que la Núria i en Will no viatgin des de fa anys.-

- El vincle.

- Ni més ni menys.- fa una petita pausa.- Com et pots imaginar, el meu pare els va prendre per bojos.- em resulta familiar, la història.- Però per això estava l'Emily allà.- em mira per saber si sap de què m'està parlant. Però no.-

- Ho sento, ara sí que no et segueixo.- empetiteixo els ulls i me'l miro, confosa.-

- No saps per què busquen a l'Emily? Ni per què va haver de fugir? Ni què va passar? Res de res?

- Res de res.- aixeco una cella mentre nego amb el cap.-

- Vaja, vaja. T'hauré de cobrar un extra per tenir-me tanta estona explicant-te contes.- es riu per a si mateix.

- No penso deixar anar ni una corona.- li adverteixo. Sospira.-

- D'acooord, està bé. T'ho explicaré.

- Ho deixes anar com si t'hagués insistit molt.- em ric.-

- Sé que ho haguessis fet.- puja les celles i somriu amb aire fanfarró.-

- Ni de conya.- nego amb el cap.

- En fi... Per on anava?- arrufa les celles.- Ah, sí!- les puja.- L'Emily... Veuràs.- es posa seriós.- T'ho explicaré breument perquè no sóc el més indicat per fer-ho però... Ella és especial.- em mira als ulls per observar la meva reacció, però no n'ofereixo cap perquè encara no l'he entès. Al veure-ho, continua. Però aquest cop, sense apartar la vista dels meus ulls.- És capaç de controlar el vincle. Pot decidir com, quan i on viatjar.- la meva sorpresa és completament visible. Obro molt els ulls i pujo les celles.- Però això no és tot.- somriu, tot i que no té cap aire divertit. És un somriure de fascinació per la història que m'explica ara.- Agafa't bé perquè no et creuràs el que et diré.- es posa el dit índex davant la boca per remarcar les seves paraules.- És capaç... De viatjar en el temps.- tiro el cap bruscament cap endavant i obro més els ulls, si és que és possible.-

Increïble! Aquest món està farcit de sorpreses, totes més grans que la seva predecessora. Com pot ser? És que no, és que...

- Viatjar en el temps??- repeteixo les seves paraules sense canviar el posat estupefacte amb el qual m'ha deixat.-

- El què sents.- s'encongeix d'espatlles mentre agafa aire per la boca i mira el terra, obrint els ulls, indicant-me que ell tampoc entén com pot ser.-

- Mare meva... I... Què va fer per demostrar-li al teu pare que era veritat tota la història del vincle?

- En aquell moment no va fer falta fer res, perquè ja estava fet. És a dir, l'Emily... Li va ensenyar al meu pare una piruleta (jo no hi era aquell dia, m'ho van explicar), una de normal i corrent que s'havia tret de la butxaca, de les típiques que donen en els restaurants. Després, va viatjar al passat per demostrar-li que el que deien era veritat. Es va esfumar davant dels seus ulls. Va retrocedir al matí d'aquell mateix dia i el va parar pel carrer, quan encara no la coneixia, i li va donar la piruleta. Al cap d'uns segons, va tornar a aparèixer al present i el meu pare va mirar-se la butxaca de la jaqueta, recordant el què havia passat per ell en aquell matí i el què havia passat per l'Emily no feia res més que uns instants... I s'ho va haver de creure per nassos.- s'encongeix d'espatlles.-

- Fascinant... Però... I tu, com t'ho vas creure?- es riu davant la meva pregunta.-

- Jo era un nen petit, em creia qualsevol cosa que m'expliqués el papa.

- Oooh... Quina monaaada...- i ens riem junts.-

- Però quan em vaig fer una mica més gran i ho vaig començar a qüestionar, l'Emily em va agafar de la mà i em va transportar davant la porta de la botiga de llaminadures en un obrir i tancar d'ulls.- somriu de nou pel record.- Va ser molt divertit.- fa una pausa.- Després, més endavant, ens van anar explicant que estaven començant a arribar més vinculats a la zona i que era per la localització geogràfica. La latitud tan propera al pol no només genera camps magnètics que provoquen les aurores boreals sinó que també alteren i, d'alguna manera, anul·len els vincles. Els congelen. Però només amb aquells que...

- Que ja tenen un cert temps. No serveix amb vincles novells.- li acabo l'explicació.-

- Exacte.- em mira i em fa una pregunta que no m'esperava.- Saps si la teva amiga té aquesta habilitat?

- Què?- pregunto estranyada i ell sospira.-

- A la ciutat, pels cercles en els quals es mouen els vinculats, hi ha rumors que hi ha una nova vinculada, d'una parella que fa poc que viatja, que és capaç de fer el mateix que l'Emily... Aquí hi ha gent que abans tenia una posició respectable a l'Organització, així que jo donaria la informació com a fiable...

- Doncs, que jo sàpiga...- m'encongeixo d'espatlles.- No...

- Hum...- acluca els ulls.- També podria ser que encara no hagués desenvolupat l'habilitat... Jo de tu... Estaria atenta.- assenteixo, amb la boca lleugerament oberta i desviant la mirada al terra.

No estic molt segura, però crec recordar que la Núria i en Will em van explicar una insinuació per part d'en Taggart d'aquest estil... Ho hauré de comentar.

Estem uns minuts callats, cadascú reflexionant en el seu propi món, quan una veu ens treu dels nostres pensaments:

- Tommy! Ja passen de l'una de la matinada! Hora de tornar a casa!- crida el Sr. Alec.-

- Vaja, sí que passa ràpid el temps.- li dic mentre el miro.-

- Si...- respon mirant cap a les aurores.- En fi.- es posa de peu i, mentre s'espolsa els pantalons, faig el mateix.- Serà millor que anem baixant.

El tema final de la conversa m'ha deixat un sabor agredolç a la boca però, com a mínim, quan arribem de nou al punt de reunió amb la foguera, els somriures de la Núria i en Will, que duen cadascú el seu parell de patins a les mans, m'animen. Tot ha anat bé! Mantenen una certa distància, no té pinta que s'hagin fet el morreig del segle però... És un avenç. Ja se sap, la Nurieta.

Li somric i m'apropo a abraçar-la efusivament mentre ella riu i me la retorna.

- Com ha anat? No se us parava de sentir rient.- li dic amb un xiuxiueig, a cau d'orella.-

- Molt bé! Ha sigut divertidíssim! Si veiessis com balla en Will...- em respon amb el mateix to de veu, però intentant-se aguantar el riure. Me n'alegro molt.-

Un cop apagat el foc i recollit tot el que havíem deixat pels voltants, donem la tasca per acabada i ens comencem a dirigir cap els cotxes. Anem amb els mateixos que abans, per excepció d'en Tommy, que ve amb nosaltres aquest cop. Els Srs. Bellock i l'Emily s'acomiaden ja que aniran directament a casa seva.

- Un plaer haver-te conegut, Júlia.- em diu la Sra. Bellock, quan em dóna la meva respectiva abraçada d'acomiadament.-

- Júlia, ja que hi sóc...- em diu l'Emily, traient un bolígraf de la bossa.- Per si de cas, et dono a tu el meu número. Tinc la sensació que algun cop el podríeu necessitar.- me l'apunta a corre-cuita a la mà i em mira als ulls. Assenteixo i li dono les gràcies.- De res, però t'agrairia que només em truquessis sí és absolutament necessari.

- D'acord, cap problema.- em somriu i marxa amb presses cap al cotxe.-

Ens dirigim al cotxe dels Alec i pugem, mentre en Will guarda els patins al maleter.

Al cap de tres quarts d'hora de camí en silenci, estant força cansats i amb ganes de ficar-nos al llit, arribem al refugi.

- Bé, nois. Hem arribat.- sospira el Sr. Alec i baixa. L'imitem.-

- Ha estat un plaer, Sr. Alec.- diu en Will, mentre va a encaixar-li la mà i tanca la porta del cotxe.-

Tanca la porta del cotxe i me la tanca als nassos!

- Will!- crido enfadada mentre m'agafo el nas i la Núria i en Tommy riuen pels descosits.-

El noi es gira, alarmat i, a través del vidre de la finestra i els meus ulls empetitits per l'empipada, veig la seva cara d'alarma quan em crida:

- Ostres, Júlia! Perdona'm, em sap greu!- obra la porta ràpid, retirant la mà que li oferia al Sr. Alec.- No era la meva intenció.- Quasi se li escapa el riure. Quaaasi.- Em sap greu.- intenta posar-se seriós.-

Però li surt el tret per la culata perquè, com sempre, sempre, sempre li passa, se li encomana el riure de la Núria i no pot evitar esclatar a riallades tapant-se la boca.

- Ho sento, ho sento Júlia! De debò!- continua disculpant-se mentre intenta parar de riure.-

Al final se m'acaba enganxant el riure i em trec les mans del nas per donar-li un parell de cops a l'espatlla, mentre ell s'intenta protegir amb els braços.

- Esteu ben distrets, vosaltres tres!- ens diu el Sr. Alec, mentre també riu.-

- Ja ho pot ben dir!- li diu la Núria.-

- Podeu tutejar-me, si voleu.- riu el Sr... En Hans, mentre el seu fill surt també del cotxe i es posa al seu costat.-

- Bé, el què deia en Will.- dic jo, mentre baixo del cotxe, amb l'ajuda d'ell. Després surt la Núria que, òbviament, també és ajudada pel noi.- Ha estat un plaer.- li encaixo la mà i darrere meu van en Will i la Núria.-

- El mateix dic, sou el grup d'estudiants d'intercanvi més reduït, peculiar i curiós que he conegut mai.- ens pica l'ullet.- En fi, per si algun dia torneu per la zona i necessiteu qualsevol cosa...- es treu una targeta de la butxaca interior de l'anorac i ens la dóna.- Aquesta és la meva targeta.- me la dóna. Al final seré l'agenda oficial de contactes especials d'aquesta parella de vinculats.- En Simon i l'Elizabeth m'han demanat que us transmeti el mateix missatge de part seva.

- Moltissimes gràcies.- agraeix la Núria.-

- No es mereixen.- tomba el cap lleugerament en un gest molt refinat i educat i es mira en Tommy.-

- No ha estat malament aquesta sortida. Podria dir que ha estat de les millors de la temporada en quan a companyia.- el fill s'encongeix d'espatlles, mantenint una expressió força indiferent, però el seu pare li dóna un copet a l'espatlla i acaba per somriure, posant la seva mirada en els meus ulls. I em fa l'efecte que a la vegada, en Will i la Núria intercanvien una ràpida mirada i xiuxiuegen...-

- Em... En fi, ja ens veurem Hans.- en Will estira els braços a l'aire mentre deixa anar un badall.-

- Sí, que vagi bé!- continua la Núria, amb les mans a la butxaca de l'anorac.-

Eeeh... Què...?

- Igualment!- i un cop els ha somrigut, en Will i la Núria marxen cap a l'interior del refugi.

- Dos minuts.- diu en Hans somrient, i se'n va cap a dins del cotxe.-

Ens quedem en Tommy i jo sols.

- No sóc de gaires adéus.- em diu, seriós.-

- Ni jo.- m'encongeixo d'espatlles, indiferent. No sóc d'adéus perquè sovint em fa mandra trencar-me el cap per dir alguna cosa pròpia d'un adéu, però no perquè em sàpiga greu.-

- Només volia dir-te que vigilessis el que t'he explicat del vincle en el cas de l'Emily.- mira al terra.-

- Em... D'acord.- li responc, sense deixar de mirar-lo als ulls.-

El seu pare pita el clàxon i els dos dirigim la mirada en direcció al seient del conductor. No han passat dos minuts, però sembla que vulgui avisar o recordar alguna cosa al seu fill.

- Ah si. I que el meu número també està en aquella targeta que t'ha donat el meu pare.- somriu sense ensenyar-me les dents i jo deixo anar un sospir divertit, desviant els ulls cap al cel.-

- Molt bé.- aixeco les celles, tornant-lo a mirar, i em poso les mans a les butxaques.- Que vagi bé, Tommy.

- Igualment.- massa orgull per admetre que probablement el trucaré, massa orgull per demanar-me que ho faci. Però ens hem entès.-

Assenteix i retrocedeix un pas per indicar-me que ja se'n va i jo també assenteixo. Espero uns segons fins que em dono la volta i, quan més m'apropo a la porta del refugi, més llunyà sento el motor del cotxe a la meves esquenes fins que, quan ja sóc a dins, aquest ha desaparegut pel complet.