Somni nº7 - Capítol 21

- Júlia -

- Així que... Sou estudiants d'intercanvi.- comença la Sra. Bellock, per tal d'iniciar una conversa.-

Estem tots asseguts en els troncs al voltant de la foguera, prenent te i menjant núvols de sucre cuits. En un banc seuen els Bellock, en un altre els Alec, en un l'Emily i en el restant, jo.

- Sí! Estudiem tots en el mateix centre, però jo vaig a una classe diferent a la d'en Will i la Núria. Ells són científics fins la medul·la i a mi em van molt més les lletres. Fem primer de batxillerat- tasto el te. Cert que ara en Will no va a la mateixa escola que nosaltres, però abans sí.-

- I heu vingut vosaltres tres sols? No han vingut més alumnes ni cap professor?- pregunta el Sr. Bellock, no molt convençut de la història que es va inventar en Will.-

- No... Ara estem de pont, de vacances.- per sort aconsegueixo inventar-me una excusa prou ràpid...-Hem decidit avançar-nos a la resta dels nostres companys venint aquí abans per passar uns dies fent turisme i coneixent la zona. Les classes tornen la setmana que ve, que és quan vindrà la resta.

- S'ha de reconèixer que la noia sap mentir bé...- somriu amb malícia en Thomas, mentre el seu pare li dirigeix una mirada molesta.-

- Perdona?- encara millor sé fingir l'ofensa quan algú no creu el què dic, fins i tot quan realment m'ho he inventat. Bàsicament perquè és ofensa de debò.-

Abans que puguem començar una discussió, la Sra. Bellock em fa una altra pregunta:

- I és el vostre primer viatge a l'estranger, Júlia?- dirigeix tot el cos cap a la meva direcció per captar-me més l'atenció.-

- Oh, bé. El d'en Will i la Núria no, però el meu sí.

- Entenc.-assenteix amb el cap i jo em bec tot el te de cop.-

- I què us ha portat a Tromso? Què podeu aprendre aquí? Noruec? Si no has viatjat mai abans d'aquesta ocasió, tampoc hauries de tenir l'anglès gaire perfeccionat. Però aquí estàs, petant la xerrada amb nosaltres en anglès, idioma amb el qual et parlem perquè ens puguis entendre.- comença el pesat de nou.-

- Doncs precisament perquè aquí la gent també ens parla en anglès hem vingut aquí a aprendre la llengua.

Somriu d'allò més satisfet i aixeca les celles, triomfalment:

- No distingeixes l'idioma en el qual et parleeem...- es delecta amb el llenguatge corporal.- He alternat noruec i anglès i segons com ho he fet tu m'has respòs amb una llengua o amb una altra, entenent absolutament tot el què deia... Quina mentida/excusa tens preparada per a això, guapa?- entrellaça els dits de les mans i posa els colzes als genolls.-

Empasso saliva, el cor se m'accelera i de cop i volta totes les capes d'abric em comencen a sobrar perquè m'estic ofegant de calor i per falta d'aire.

- Tommy, no siguis cruel! No facis patir a la noia!- la Sra. Bellock se'l mira enfadada. Es dirigeix de nou a mi.- Maca, sabem des del principi que sou vinculats. No passa res, no teniu per què amagar-vos. Bé, suposo que els dos que estan patinant sobre gel són vinculats i que tu has vingut a parar aquí per casualitat... Calma't va.- estic a punt d'hiperventilar.-

- Tommy, el mínim que podries fer es preparar-li a la noia un altre te.- li ordena el seu pare, que reflecteix en el rostre que tampoc està molt content amb la conducta del seu fill.-

- Està bé, està bé.- aixeca les mans, però no esborra el somriure.-

Jo encara m'estic recuperant de l'ensurt:

- Com ho heu sabut? Per això de la llengua?

- Oh no, no.- la Sra. Bellock té una veu molt càlida i compassiva.- En Simon i jo també ho som, de vinculats. Bé, ara ja no. Es podria dir que estem... Retirats. Però a la vostra edat ho érem i també vam venir a parar a Tromso. Per si no ho sabies, els viatges solen ser els mateixos per tots els vinculats, en el mateix ordre. L'únic que canvia són les dates en les quals els vinculats viatjaran.

- Ja veig...- assenteixo mirant el foc i en Thomas se'm posa davant, oferint-me un te com a senyal de pau.-

- Aquí tens.- me'l dóna.- No era la meva intenció alterar-te.- s'encongeix d'espatlles.- No m'agraden les mentides.- s'ajup fins que té els ulls a la mateixa alçada que els meus i xiuxiueja.- I molt menys... Les mentideres.

- Quina ofrena de pau més inútil.- li remarco amb tota la rancúnia que puc.-

- Pren-t'ho com vulguis.- s'aixeca i s'encongeix d'espatlles mentre retorna al seu lloc i el seu pare posa els ulls en blanc.-

- Jo també sóc una vinculada, per cert.- diu l'Emily, que no havia obert boca des que se'ns ha presentat.- No volia dir-ho fins tenir clar que vosaltres ho sou.- ja és nota ja, que és molt reservada i cautelosa.-

- Em... La veritat és que... Ja sabia qui erets. De fet, estem aquí per tu.- no veig per què ocultar-ho si tots els aquí presents són vinculats o coneixen l'existència del vincle.-

Cert que podrien saber que l'Emily és una vinculada i no saber que no és una més. Però el fet que siguin vinculats ''refugiats'' en aquesta zona per tal de no patir més viatges em fa pensar que tots coneixen la seva història.

Els ulls verds se l'il·luminen, reflectint la gèlida llum de la lluna i les més que càlides flames del foc. Per primer cop, deixo de veure uns ulls passius i massa acostumats al què veuen per trobar-me amb uns ulls desbordats d'il·lusió, expectació i esperança.

- Us envia en John?

- Sí.- miro a la resta, dubtant de si continuar parlant o no, però abans que pregunti res l'Emily em llegeix la ment i em respon.-

- No et preocupis, ho saben tot sobre mi.- gesticula amb una mà per despreocupar-me, sense apartar-me la mirada.-

- Vol que t'advertim que l'Organització ha començat a buscar-te de nou.

Se li enfonsen les espatlles i la il·lusió desapareix per donar pas a un sentiment amarg i buit.

- No és possible... Els hi vaig ocasionar tants problemes com perquè estiguessin ocupats solucionant i investigant durant dècades...

- Doncs o ho han enllestit tot o han decidit que recuperar-te és la millor manera d'arreglar-ho tot amb menys temps.

- Núria -

Sens dubte, això és molt típic d'en Will!

- Eiei compte que et caus!- m'agafa per darrere els colzes i em posa recta, perquè recuperi l'equilibri.-

El contacte em segueix resultant estrany... És ell, és en Will. El noi que pràcticament em va caure del cel, amb el qual he viscut tantes experiències, pel qual m'he preocupat i he passat nits en blanc. El noi amb el qual he passat tant de temps que ens hem acabat encomanant maneres de parlar, actuar i moure's.

Però, per motius que gaire bé no sé explicar, no sento que sigui el mateix. Tantes setmanes aïllats l'un de l'altre m'han afectat més del que voldria.

- A veure si resultarà que al final no vas ser tant bon professor com et creies!- em ric i m'encongeixo d'espatlles.-

- Clar, clar...- aixeca la cella i es creua de braços.- La culpa sempre és del mestre...- apropa el cap.- No estiguis tant abstreta i et garanteixo que els teus patins seran l'únic que tocaran el gel.-

- Sisi...- em ric amb timidesa.-

A veure... Sé que dos mesos no són res quan es tracta d'una persona a la qual estimes però... Alguna cosa ha canviat. Potser he estat jo, potser ha estat ell... O potser els dos. Però no és el mateix.

De totes maneres, realment comparteixo amb ell el desig que aquesta estrafolària idea seva ajudi, perquè en realitat sé que a ell també li va costar prendre la decisió de deixar-nos de veure. Ho ha fet sempre pel nostre bé...

Sóc una egoista per veure'l tan il·lusionat, persistent i atent, i ni tant sols agrair-li. Però no puc. Almenys no ara. No puc seguir-li el joc del tot, sense estar segura que és el que realment vull. No vull avançar a cegues.

Em sento estranya, amb poca seguretat, confosa, perduda. Per què em costa tant oblidar aquest temps separats?

- Va, Núria! Si anem a aquest pas, no entrarem en calor ni a hòsties!- m'agafa de la mà i m'estira perquè patinem fins l'altre costat del llac que, si fa o no fa, és de gran com la pista del Rockefeller Centre.-

- D'acord, d'acord!- intento seguir-li el ritme, però segueixo pensant mentre patino.-

Aix... Per què no puc ser tan considerada, despreocupada i tenir les idees tan clares com ell? Si al cap i a la fi, i m'ho repeteixo perquè no només ho vull saber sinó que també ho vull pensar, hem estat dos mesos separats pel nostre bé! I més pel meu que pel seu perquè una de les coses que més li preocupaven a en Will era que el penjoll m'analitzés, fet que si estàvem separats no passava.

Al recordar-ho, instintivament em toco el penjoll amb l'altra mà, mentre no aparto els ulls de la superfície del llac.

En Will es para, sospirant compassiu:

- Nurieta... En què penseees? Sis plau, fes-me cas quan et dic que no et trenquis el cap!- em deixa anar de la mà i es posa just al meu davant.- Mira'm als ulls.- aixeco la mirada de la pista.- Escolta, ho deia de debò quan t'he explicat que aquest moment no és per parlar ni pensar res si tu no vols. Només és per passar-nos-ho bé, per variar. M'entens?- apropa una mica el cap per posar-se a l'alçada dels meus ulls, però sense apropar-se tant com solia fer.-

- Tens raó, perdona.- sospiro.- Et prometo que estaré pel que he d'estar.

- Molt bé, així m'agrada! Un somriureeee!- em dona un copet al braç i li ofereixo el somriure.- Així, així! Molt bé.- ell també sospira, satisfet.- Vaig a posar la fantàstica música que t'he dit abans!

- Ai mare...- em poso una mà al front.- Amb la música que escoltes tu, em puc esperar qualsevol cosa!

- Eh...!- fa veure que s'indigna.- Que si fa o no fa, escoltem la mateixa!

- Però a tu et va molt més la música dels 70 i 80 que no sigui rock que a mi.- em ric amb ganes.-

- Cert...- apareix el somriure trapella.-

Agafa el mòbil i comença a baixar per una interminable llista de cançons quan, de sobte, els ulls se li obren en un segon d'alegria per haver trobat just el què buscava. Aixeca la mirada trapella, a conjunt amb el somriure i, sense apartar-la, selecciona la cançó.

- No... No m'ho puc creure!- començo a riure al reconèixer la melodia.-September d'Earth... No pot ser!

- Oi tant que sí.- es posa el mòbil a la butxaca amb parsimònia.-

- Ara no em diguis que et posaràs a ballar!- només d'imaginar-m'ho, ja m'haig de començar a plegar del riure.-

I... Es posa a ballar i a fer voltes lentes sobre si mateix en el gel, mentre fa playback o es mossega el llavi inferior.

- Will...- ara sí que m'haig de plegar.- Què és això?? Una versió adaptada sobre gel de com ballen els d'Earth al videoclip original??

- Digue-li així si vols...- em guinya un ull i la meva riallada s'intensifica fins al punt que em comença a fer mal l'estómac.-

- No tens sentit del ridícul!- em poso les mans a la panxa.- Això o tens l'autoestima pels núvols...

- Tocant el cel amb la punta dels dits!

- Oh...- obro la boca i el meu riure sona sorprès.-

- Què?- somriu trapella.- Jo també ho he dit en veu alta?

- Com?- obro molt els ulls, sense acabar d'entendre el que m'està insinuant.-

- Res, res...- somriu per a si mateix i s'acaba la cançó. De tant riure se m'ha fet curtíssima.-

- Bé, ara pararàs quiet o encara no t'has cansat de destrossar-te la imatge?

- No sé, no sé...- es rasca la barbeta.-

- Mare meva Will.- nego amb el cap mentre em ric.- Si no fos perquè m'ho has demostrat forces vegades diria que ets gay.-

- Tseee... Compte...- murmura mentre busca una altra cançó.- Que se t'hagi acudit això potser vol dir que no t'ho he demostrat prous vegades...- torça el somriure però no aixeca la vista. Millor perquè no sé si m'he posat vermella per això o de tant riure.- Ai, no sé quina posar!- aixeca el cap.- Té, escull-ne tu la següent!- em dóna el mòbil.-

- Em faràs ballar?- pregunto desconfiada.-

- Per suposat!- assenteix.-

- Val, doncs llavors...- descendeixo per la infinitat de cançons.- Girls Just Wanna Have Fun, Will? De debò?- em burlo.-

- Oh!- se l'il·luminen els ulls, aixeca les celles i somriu. Bàsicament, els somriures ja són permanents.- Aquesta vols ballar?

- No, no!- gesticulo amb les mans aixecades.- No, a veure...- em ric.- És igual.- continuo buscant.-

- Hmm...- em mira divertit.-

- Oh, aquesta!- m'alegro al veure que té aquesta cançó, però encara no la poso.-

Es posa darrere meu amb les mans agafades darrere l'esquena per veure quina cançó indico:

- Oooh, però aquesta no es baaallaaaa.- fingeix decepció.-

- No es balla, però sí que és animada!- giro tot el cos per tenir-lo davant i dono el play a Live Forever, d'Oasis.- Suficient per entrar en calor...- li ofereixo el seu somriure torçat, em guardo el mòbil a la butxaca de darrere el pantaló i començo a patinar cap a l'altre extrem del llac.-

- Eeeh!- tarda en reaccionar però de seguida enganxa el meu ritme i patinem amb un metre de separació.-

Passem una bona estona perseguint-nos, patinant ràpid agafats de la mà, ballant alguna cançó menys... Humiliant, que la primera. Anant d'un cantó a l'altre del llac, cridant, rient... I com el primer cop que vam patinar junts, acabem exhalant cansats i amb les galtes vermelles.

- Val, val... Un descans.- em paro, arrepenjant-me amb les mans en els genolls.- Hem entrat en calor de sobres...-em falta aire.-

- Si...- m'imita i també s'arrepenja com jo.- Jo mai tinc males idees...- es posa dret de nou i fanfarroneja.-

- Ha!- qüestiono amb un to agut.-

- Prefereixo no saber en què estàs pensant...- es riu i somriu per si mateix mentre dirigeix la mirada al seu voltant.- És preciós.- sospira.-

També em poso dreta i admiro el paisatge. Els quatre núvols que podien ocupar el cel fa una estona han marxat i el cel ha quedat completament net, deixant-li tot el protagonisme a la preciosa lluna plena, que eclipsa el resplendor de qualsevol estrella a la vora a la vegada que es reflecteix impecablement al gel de la superfície del llac. Entre la llum de la lluna i l'efecte que té reflectint-se al llac hem tingut prou llum per veure'ns al patinar...

Tombo el cap per observar el meu company. La seva expressió enlluernada, fascinada, captivada i seduïda per l'esplendor del paisatge el mostren completament serè i feliç.

Els ulls verds, normalment incisius i intensos que transmeten tant sense pretendre-ho, són ara completament receptius i atents a la bellesa, encant i magnificència del quadre d'ensomni pintat per la natura. La lluna es reflecteix en ells, donat-los-hi una mica de la seva espectacular brillantor blanca en mig de la foscor de la nit mentre ells reflecteixen i li mostren admiració.

La seva respiració es torna cada cop més profunda i el pit li puja i baixa amb menys freqüència.

Les galtes es mantenen vermelles i del seu cos emana el seu aroma i calidesa característics.

Quan de temps...

- Núria...-murmura, sense apartar la vista.-

- Hum?- surto del meu ensimismament i ell agafa aire amb la boca oberta i el treu d'un sospir. Empassa saliva.-

- Mira...- senyala amb el cap perquè miri on ell.-

Dalt en el cel, unes llums infinites comencen a despuntar des de l'horitzó i s'aproximen, dansant i intercanviant colors, oferint la funció més fabulosa, increïble, extraordinària i meravellosa vista mai pels meus ulls. Han començat. Han arribat... Les aurores boreals.