Somni nº7 - Capítol 18

-Júlia-

- Vés per on! Aquest anorac sembla fet pensant en tu!- exclama la Molly, orgullosa de la seva feina ben feta, mentre la Núria gira sobre si mateixa per veure's millor al mirall amb l'anorac blanc amb motius blau cel.-

- Tots els anoracs semblen fets pensant en la Núria...- diu en Will amb malícia acompanyada d'un somriure torçat-

La Núria li dirigeix una mirada amb la cella aixecada, tot i que se li escapa un sospir divertit.

- Doncs bé! Jo crec que amb el jersei de llana, els guants, el barret de llana, la bufanda i aquest anorac polar aniràs ben equipada!- continua la dependenta mentre comptabilitza totes les peces amb els dits d'una mà.- Ara tu, Will.

- No m'abriguis massa, Molly, que no vull suar la gota grossa.- podria sonar brusc o maleducat, però ho diu amb un to alegre.-

- Què farem aquest noi estufa! Tu no te n'has adonat que ets a Noruega oi?- posa els dos braços a la cintura i se'n va per una porta del fons de la botiga, per tornar amb un altre anorac, aquest cop negre amb una franja vertical davant i una altra darrere de color blanc.- Mira, et dono aquest. És el que menys abriga dels que tinc. Però te l'hauràs de posar, i no és negociable!

- Em sembla perfecte, moltes gràcies senyoreta Bloom.- assenteix lleugerament amb el cap amb un gest de gratitud.-

- No es mereixen, Will.- li riu el numeret i es gira mirant-se a la Núria.- Núria! Jo de tu em treuria aquest anorac i companyia, que sinó a fora tornaràs a tenir fred.-

La Núria tarda uns segons en aixecar el cap i sortir del seu estat d'abstracció concentrat en algun punt del terra. Ens mira, processant el què li ha dit la Molly i assenteix sense dir res mentre es treu l'anorac. I els guants, la bufanda i el barret de llana. El jersei de llana se'l deixa.

Aquesta Núria... Molt em fa l'efecte que s'està menjant l'olla. Espero que aviat puguem parlar.

- D'acord, i ara tu Júlia! Acompanya'm a la rebotiga a buscar un anorac que t'agradi.- la segueixo i entrem en un vestidor allargat en forma de passadís, mal il·luminat i amb roba d'abric per tot arreu.-

Ajusta la porta, quedant-se d'esquenes a ella, i em diu:

- Escolta Júlia... Com van aquest parell?- senyala darrere seu, en direcció a en Will i la Núria.-

- Doncs... En Will està que no sap què fer-se per tal que la Núria no es posi tensa amb la seva presència... I ella quan més s'esforça ell, més incòmode se sent.

- Vaja, em sap greu... Se'ls veia tan compenetrats aquella vegada que van venir a la seu de l'Organització... M'agradaria saber què va passar.

- I a mi. La Núria em va dir que en Will simplement havia deixat de voler veure-la i que fins i tot s'havia canviat d'institut per això... Però aquesta excusa me la va dir abans que conegués tot aquest rotllo dels vincles i els viatges. Segurament hi ha alguna cosa més darrere la història. De totes maneres, la Núria és una persona que ni li agrada ni sap dir mentides. Així que podem estar segures que alguna cosa de veritat hi ha en el que em va explicar, per no dir que segurament la majoria és veritat.

- Segurament tens raó...- diu pensativa mentre remena entre abrics de diverses talles.- Pel poc que m'han explicat en Will i en John, en John Taggart, - m'aclareix a la vegada que assenteixo per fer-li entendre que ja m'han parlat d'ell.- darrere d'aquesta separació hi havia la intenció de ''congelar'' el vincle. És a dir, suspendre els viatges. El vincle no funciona si els dos vinculats no estan junts, saps?- m'explica- Però tinc la sensació que hi ha altres raons. Jo de tu parlaria amb la Núria.

- És l'únic en el què penso. Se la veu molt apagada per ser ella des que van deixar de veure's.

- Bé, jo crec que aquest et servirà.- i treu de les profunditats d'aquell passadís-rebotiga-armari un anorac del color de les castanyes.- El color no és de l'altre món, però és dels que més abriga.

- No et preocupis, ja m'agrada.- li somric i em giro per dirigir-me a la porta.-

Quan sortim, veiem a la Núria asseguda en un sofà de la dreta de la botiga, remenant el mòbil, i a en Will assegut al sofà de l'esquerra de la botiga, mirant el sostre.

Increïble.

Intercanvio una mirada estranyada que diu ''T'ho pots creure?'' amb la Molly i ella posa els ulls en blanc. Se m'apropa i em diu a cau d'orella:

- En Will té una sorpresa preparada per intentar animar a la Núria.

Giro el cap momentàniament i em miro a la Molly.

- Quina mena de sorpresa?- li pregunto, amb el mateix to fluix de veu, mentre torno a dirigir la mirada als dos.-

- Una que, pel que tinc entès, necessitarà la teva ajuda. El noi ho té absolutament tot planificat.

Me la torno a mirar, esperant a que em digui alguna cosa més perquè pràcticament no m'ha donat informació.

- Veig que no coneixes molt a en Will.- decanta el cap mentre se'l mira.-

- No massa...- aixeco la cella i em mossego el llavi inferior.-

- Aquestes últimes dues setmanes ha estat força en contacte amb nosaltres. Volia planificar al mil·límetre aquest viatge. Normalment d'això m'encarrego només jo i als vinculats que se'ls explica una mica com anirà se'ls diu poca cosa més que el dia, l'hora aproximada i el destí. I encara a menys vinculats se'ls diu l'objectiu.

Volia fer diverses preguntes sobre quina mena de plans tenia en Will i saber què li ha donat a entendre que no el conec gaire, però portem massa estona al llindar de la porta de la rebotiga i hem cridat l'atenció d'ambdós, que se'ns han quedat mirant amb cara d'interrogant.

- Doncs moltes gràcies Molly, aquest anorac m'anirà genial!- forço un somriure per dissimular i li agafo l'anorac amb la perxa de les mans.-

- No es mereixen, dona!- aplaudeix un cop.- Me n'alegro que tots estiguem satisfets!

- Color...- comença la Núria.-

- Castanya.- aixeco el dit índex.-

- Aaaah...- somriu i es guarda el mòbil a la butxaca posterior dels pantalons a la vegada que es posa de peu.-

A l'altre costat de la botiga, en Will pensatiu sospira i mira el sostre mentre recolza la barbeta sobre el puny dret.

Quan no té aquell somriure arrogant encastat als llavis sembla un noi normal, dins del concepte de normal en el qual pot estar un noi com ell... Tot i que s'ha de dir que... El veig diferent. L'alegria amb la qual rep a tothom i els somriures sincers que de tant en tant ofereix... Com he dit abans, no és que el conegui massa bé però sempre m'havia semblat arrogant i fanfarró a temps parcial, temperamental a estones lliures i, si tenies sort, el veies alegre i despreocupat algun cop (tot i que jo mai l'he vist així, només la Núria). Però ara... El veig com més en pau amb si mateix. És fanfarró, però ho porta com si fos un personatge, i la resta de temps és obert i acollidor.

Sacseja el cap com si volgués rebutjar un pensament, o espantar una mosca, i es posa de peu d'un bot. De seguida mira a la Núria.

Més en pau amb si mateix, però li segueix faltant alguna cosa.

La Molly, un cop ens veu a tots de peu, diu:

- Doncs ara que tots sou aptes per sortir al carrer sense glaçar-vos...- dirigeix una ràpida mirada a la Núria, que li respon amb un somriure.- Us explicaré l'objectiu del viatge.

- La missió!- exclama en Will mentre estira els braços en l'aire i els baixa i deixa les mans creuades sobre el clatell.-

- Exacte, la missió.- assenteix la Molly amb el cap. Ens dirigeix cap al mostrador circular, al centre de la botiga, i s'asseu al mig mentre treu un mapa i altres papers.- El mapa no us hauria de ser necessari perquè... Bé, ja és de nit com podeu veure,- senyala amb la mà en direcció al carrer.- i almenys jo no us recomano que aneu enlloc més dels que us diré jo.

- D'acord.- diem la Núria i jo a l'uníson.-

- L'objectiu és relativament senzill. Heu de trobar una persona. Una noia.

La Núria i jo intercanviem mirades estranyades i, mentre ella aparta la vista i es torna a mirar la Molly, jo miro a en Will, que baixa els braços del clatell. Està callat sense dir res.

- La noia en qüestió es diu Emily Pond i es tracta d'una ex-vinculada. Fa molt de temps que l'Organització la busca i creiem que pot estar aquí. No podem buscar-la per nosaltres mateixos perquè ens coneix, necessitem que la busquin altres vinculats. Cares noves.

- Perdona... Has dit EX-vinculada?- pregunta la Núria, remarcant l' ''ex''.-

- Sí, exacte. Hi ha ex-vinculats. Però això és un tema del qual us parlarà en John al final d'aquest viatge.

A la Núria se l'il·luminen els ulls de curiositat i esperança. Feia molts dies que no veia aflorar aquesta tan típica espurna vital de la seva mirada.

- I com és que la busqueu?- pregunta, desconfiada.-

- La busquem perquè va deixar de ser vinculada d'una manera bastant brusca i al seu ex-vinculat li agradaria posar-se en contacte amb ella.- somriu la Molly.- És una història dramàtica, però bonica. Si de cas, en Taggart...

- Sí, sí. Al final del viatge...- riu la Núria.-

- No, al final del viatge no.- riu també la Molly.- Quan li doni la gana, no sabeu el que em va costar a mi que ho deixés anar.- inspira aire i sospira.- Però bé! Tampoc és necessari que ho sapigueu.

- Molt bé.- assenteix la Núria.- Però alguna suggerència sobre com la podem trobar?

- D'això us vol parlar en John, m'ha insistit en que el truqui quan arribem a aquesta part.- s'encongeix d'espatlles mentre agafa el seu mòbil i marca un número.-

Al cap de tres tons, la veu greu però viva d'un home ressona:

- Molly! Complint els horaris com sempre, així m'agrada. Puntualitat britànica.

- Hola Sr. Taggart.- a l'altra banda de la línia telefònica, en John Taggart es riu.-

- Molly, no sé perquè quan parles amb mi em dius Sr. Taggart si tothom em diu John o Taggart i estic convençut que tu també.

- Té raó, és una mania ximple.- diu la Molly, una mica avergonyida.-

- No cal que em parlis de vostè, tampoc!

- Tota la raó.- riu.- John, t'estan escoltant en Will, la Núria i la Júlia.

- Aaah, la Júliaaa... No he tingut l'ocasió de conèixer-te en persona, Júlia. Però m'han parlat de tu, es veu que ja estava previst que viatjaries amb aquests dos vinculats.

Me'ls miro a tots, estranyada, mentre ells m'observen. M'agradaria saber de qui va ser la idea de fer-me viatjar, encara que molt em fa l'efecte que sé la resposta.

- Hola, encantada.- somric, encara que sé que no em pot veure.-

- El plaer és meu.- i me l'imagino assentint amb el cap, amb un gest molt refinat i educat.- Doncs bé! Li he demanat expressament a la Molly que em deixés explicar aquesta part a mi perquè us tinc especial afecte, Núria i Will, i perquè també conec a la noia que heu de trobar. Tot i que trobar-la no us costarà gaire. No s'amaga pas.- riu.- El problema és que no podem contactar directament amb ella, i molt menys cara a cara.

- Però, per què? Com és que no vol que la trobeu?- pregunta la Núria.-

- És complicat, molt a grans trets us diré que jo la busco paral·lelament a l'Organització, però que aquesta també la busca. I, sincerament, m'agradaria trobar-la abans.

La Núria alça el cap i fa cara d'haver-se-li encès la bombeta.

- John...- comença.-

- Digue'm Núria.

- No serà...- no està segura de si preguntar-ho, però es decideix.- La teva vinculada, no?

- Doncs sí, sí que ho és. Veig que tens bona memòria.

La Núria mou lleugerament el cap i somriu orgullosa. Ella i la seva memòria estimada...

- Ens vam separar d'una manera molt sobtada perquè l'Organització la volia tractar com una rata de laboratori i, d'aquesta manera, es podia protegir. L'Organització va estar uns anys sense buscar-la perquè tenia altres maldecaps molt més grossos que atendre, però sembla que ara la busquen i la vull advertir.- guarda silenci per uns instants.- I per cert, la Molly està totalment amb mi. És l'única a qui li he confiat el secret, a part de a vosaltres tres.

La Molly assenteix, orgullosa però amb cara de compassió per la història d'en Taggart.

- Compta amb nosaltres, John.- la Núria es posa seriosa.- Però digue'ns: on trobem a l'Emily?

- Està aquí, a Noruega del Nord, perquè el magnetisme polar és intens i aquest fa que els vincles veterans es debilitin i no facin absolutament res. De fet, a Tromso hi ha molts d'ex-vinculats i, abans que us feu il·lusions,- en Will i la Núria ja havien creuat les mirades.- només debilita els vincles veterans, és a dir, els que ja tenen molts anys i ja han servit per realitzar mooolts de viatges. Als vincles novells no els hi fa absolutament res.

- Doncs vaja.- la Núria es creua de braços.-

En Taggart es riu:

- Tu sempre tant franca com sempre eh, Núria?

- Oi tant.- somriu d'orella a orella, però no és un gest molt alegre.-

L'home de la veu que surt de l'altaveu del telèfon de la Molly sospira i continua:

- A més a més, sempre li han agradat molt les aurores boreals així que estic segur que va sempre que pot a veure-les. La Molly i jo hem estat investigant i hi ha una empresa que es dedica a organitzar sortides per veure-les a tres quarts d'hora d'on sou, apartats de la ciutat. Aquesta empresa està contractada per un hotel de les afores, així que us hem registrat als tres allà.

- Cara'm, com us les gasteu.- em ric i la Núria m'acompanya.-

- Doncs la veritat és que sí.- diu en John.- En fi, això és tot. Crec que ara seria convenient que anéssiu a menjar alguna cosa, que el fred fa cremar moltes calories.- la Núria fa una ganyota de ''quanta raó!'' i assenteix amb el cap.- Anireu a dinar a l'hotel i en algun moment o altre us ha de venir a veure el Sr. Alec, qui ho organitza tot. Ell us acabarà de donar tots els detalls d'horaris, programa, etc. D'acord?

Aquest cop responem els tres amb un d'acord uníson.

- Perfecte! Ara sí que està tot dit. Ens mantindrem en contacte nois, fins aviat.

Ens acomiadem i la Molly penja. Finalitza la trucada.

- Ens acompanyaràs a dinar, Molly?- pregunta la Núria.-

- M'encantaria, nois.- i ens mira a tots tres al dir-ho.- Però tinc molta feina. Potser en una altra ocasió.- s'encongeix d'espatlles i s'està uns segons sense dir res.- Au va, aneu! Que us cau una mica lluny, l'hotel.- abans que la Núria pugui preguntar com hi arribarem o com es va, la Molly li contesta.- En Will sap com es va. Tu no et separis d'ell i hi arribaràs.- la Núria tenca la boca, que havia obert per formular la pregunta, i arrufa les celles.-

A mi se m'escapa un somriure per la subtilesa de la Molly. M'ha caigut bé.

- Ai per cert!- exclama la noia baixeta i treu tres capsetes de sota el mostrador.- Això és per a vosaltres. Sé que avui en dia els joves tenim un nivell acceptable d'anglès que ens permet subsistir a l'estranger, però més val que porteu això.- obre les capsetes, que guardaven una espècie de mini auricular cada una, que pràcticament sembla un tap.- Això us servirà per entendre gran part dels idiomes que es parlen actualment i us ajudarà a parlar-los.- davant de les nostres cares d'incredulitat, escepticisme i perplexitat, la Molly s'avança un cop més abans que li diguem que això és impossible.- Per a què creieu que fem servir les dades que obtenim dels viatges dels vinculats? Centenars d'anys de viatges ens han permès desenvolupar aquest tipus de tecnologies.- arrufem les celles, però fa com si no ho hagués vist.- Només us l'haureu de posar un cop i us oblidareu que el porteu.- senyala les capsetes per dir-nos que ens els posem i li fem cas.-

- Però com se suposa que aquest auricular ens permet parlar...- la Núria no acaba la frase.-

La panxa em sona, reclamant un dinar calentet i abundant. En Will deixa anar una llarga riallada.

- Deixa-ho estar Núria, de debò.- li diu la Molly, que mig la convenç perquè no li doni masses voltes- La Júlia té gana!- aixeca el cap i em mira.- Ja va sent hora de dinar!

Em ric i em poso les mans a l'estómac. Espero no haver-me posat vermella com un tomàquet. I un cop ens hem abrigat els tres, en Will diu:

- Som-hi doncs!- es dirigeix a la porta del carrer per aguantar-nos-la mentre sortim i ens acomiadem de la Molly.-